Denominacions de la llengua catalana: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot: Format de l'ISBN
Cap resum de modificació
Línia 7:
Com a conseqüència de la pèrdua de la dinastia pròpia i exclusiva de la Corona d'Aragó, el [[Casal de Barcelona]], per la [[Casa de Trastàmara|Trastàmara]] al [[Compromís de Casp]] (s.XV), i com a resultat després del canvi de la Casa de Trastamara per la d'[[Casa d'Àustria|Àustria]] (s. XVI), amb el qual la dinastia deixà de ser exclusiva, l'abast del significat del nom de ''català'' es reduí i tornà a tenir el seu valor primitiu de 'propi de Catalunya', al mateix nivell, doncs, que les altres denominacions regionals de ''valencià'' i ''mallorquí''. Aleshores la confusió sobre l'origen de l'idioma es reflectí en l'aparició del nom de ''[[llengua llemosina|llemosí]]''.
 
Amb la [[Renaixença catalana]] (s. XIX) començà la recuperació del nom de ''català'', com a única denominació històrica unitària, no genèrica i usada a tots els territoris als segles XIV i XV. Abans d'aquesta recuperació, però, es crearen algunes denominacions mixtes, mai populars, de les aplicades sobretot a Catalunya i al País Valencià, com "llemosi-català", que tenien el precedent de l'expressió "català i valencià" ([[Pere Miquel Carbonell]], darreria del s. XV). I per no renunciar als noms particularistes, aquests s'arribaren a combinar formant un acròstic com ''[[bacavès]]'' ([[Nicolau Primitiu]]), sense gens de difusió.
 
Al segle XX, després de les dues dictadures que perseguiren el català (les de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]), els contraris a la normalització lingüística volgueren sabotejar-la al País Valencià creant un conflicte onomàstic, cosa que també intentaren a les Illes Balears, sense tantes conseqüències. Al País Valencià, amb la pressió de la violència (un assassinat, agressions, bombes, amenaces, sabotatge d'actes, campanyes de premsa...), s'aconseguí incorporar només la denominació ''valencià'' a l'estatut d'autonomia.