Niels Stensen: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Revertint |
Cap resum de modificació |
||
Línia 1:
{{Infotaula persona
| nom = Niels Stensen<br />Nicolaus Steno
| imatge = Niels stensen.png
| peu =
Línia 7:
| data_mort = {{Data defunció i edat|1686|11|25|1638|1|10}}
| lloc_mort =
| altres_noms = llatinitzat ''Nicolaus
| conegut_per =
| ocupació = Anatomista i geòleg
}}
'''Niels Stensen''' (llatinitzat
==Biografia==
Fill d'un pastor luterà, va néixer en l'hivern de 1638 a [[Copenhaguen]]. El seu nom era Niels Stensen, però anys més tard, en la Universitat va seguir el costum habitual de llatinitzar el seu nom: Nicolaus
=== Descobriment de la glàndula paròtida ===
Línia 21:
Una tarda Stenon va comprar un cap d'anyell i el va dur al laboratori de Blaes per intentar dissecar el cervell. Primer es va dedicar a investigar els vasos, introduint una sonda a través d'ells. D'improvís va notar que la punta de la sonda es movia lliurement en una cavitat i dringuejava contra les dents. Sorprès, va avisar a Blaes, qui no va donar importància a la troballa, atribuint-lo a una falsa via. Stenon va buscar referències en els llibres de Blaes, i no va trobar cap referència a aquest conducte tan fi. Uns dies més tard Stenon es va traslladar a la [[Universitat de Leiden]] per continuar els seus estudis. Allà va repetir la dissecció, ensenyant el conducte als seus professors, qui van confirmar que es tractava d'una troballa nova. Fins a aquest moment la funció de la [[glàndula paròtida]] era desconeguda. La Universitat va fer una presentació pública del descobriment, anomenant al conducte '''ductus Stenonianus'''.
A [[Amsterdam]], Blaes va acusar
Fonamentant-se en experiments fisiològics, la seva mentalitat cartesiana li duu a expressar geomètricament els mecanismes del moviment muscular voluntari; però va menysprear l'ús del microscopi, fet que hagués aclarit la seva teoria.
Línia 27:
Torna a la seva pàtria en 1664, i, al negar-se-li una merescuda càtedra, es va traslladar a [[París]], allotjant-se a casa del científic [[Melchisédec Thevenot]]. A l'hivern de 1665 va presentar el seu "Discurs sobre l'anatomia del cervell", que reflectia, més que una lliçó d'anatomia, un manifest sobre la seva filosofia de la ciència. Va començar la seva locució amb la següent declaració de principis: "En lloc de prometre'ls satisfer el seu interès sobre l'anatomia del cervell, els confesso aquí, honesta i francament, que no en sé gens sobre ella". No era falsa modèstia, havia arribat a la conclusió que tot l'escrit prèviament sobre el cervell era tan inexacte i contradictori que era millor admetre ignorància i començar a poc a poc des del principi.
Una altra de les seves polèmiques d'aquella època va anar a propòsit de [[Rene Descartes]]. Encara que aquest havia mort feia quinze anys, el seu llibre pòstum "Sobre l'home" acabava de ser reimprès en francès. Seguint la filosofia [[mecanicista]] argumentava que el cos humà era una màquina simple els processos de la qual i accions podien explicar-se completament segons principis mecànics, i declarava que la [[glàndula pineal]] era el centre que, sota l'adreça de l'ànima, girava movent les cordes que controlaven tot l'organisme.
===Ciència basada en l'observació===
Tot i el seu doctorat a [[Leiden]], i que la seva fama com anatomista havia crescut a tota Europa, Steno no estava interessat en practicar la medicina, doncs havia arribat a la conclusió que la majoria dels tractaments tradicionals eren pitjor que inútils. Després d'un any a París, a la tardor de 1665 va decidir unir-se al grup de científics, que protegits pel Gran Duc [[Ferran II de Mèdici]] formaven a [[Florència]] la ''Academia del Cimento'' (Acadèmia d'Experiments), la primera institució acadèmica en el món dedicada a la ciència experimental. Per a Steno era el lloc perfecte: els cossos per a dissecció procedents de la [[Forca (pena de mort)|forca]] o de l'hospital estaven a la seva disposició, així com una gran varietat d'animals.
No obstant això, als pocs mesos d'estar a Florència, quan Steno es trobava treballant en una teoria de la contracció muscular, va ocórrer un fet que va canviar la direcció dels seus interessos científics. A l'octubre de 1666 pescadors de la costa toscana capturaren un tauró gegant, i el
Des de la seva època d'estudiant a Copenhaguen, Steno havia estat interessat en la naturalesa dels [[fòssils]]. El seu tutor, Bartholin, havia realitzat un estudi al voltant les propietats curatives d'unes pedres abundants en les conques mediterrànies anomenades ''glossopetrae'', i posseïa una col·lecció d'aquests i altres fòssils recol·lectats per ell mateix en l'[[illa de Malta]]. Probablement, Steno havia llegit l'estudi publicat un segle abans per un metge de [[Montpeller]] anomenat [[Guillaume Rondelet]], que deia que les dents dels taurons grans eren exactament iguals a les ''glossopetrae''. Així que en l'informe que va realitzar sobre la dissecció del tauró va afegir una digressió sobre l'origen de les ''glossopetrae'' i altres fòssils, en el qual, d'una manera cautelosa deia que "aquells que adopten la posició de que les glossopetrae són dents de tauró petrificades, poden estar ben a prop de la veritat". A més per a Steno aquesta qüestió era només una part del problema general de les conquilles marines fòssils i altres cossos marins excavats en la terra en llocs allunyats del mar, fins i tot en les muntanyes. Per a
Aquestes idees xocaven totalment amb els conceptes admesos en aquella època. Segons les [[Bíblia|Sagrades Escriptures]] el món havia restat inalterable des de la seva creació. Les muntanyes, els rius i els mars havien estat creats per Déu en la seva configuració actual, i fins i tot s'havia calculat la seva antiguitat en uns 6.000 anys.{{quan}} Aquest curt període no permetia pensar que haguessin ocorregut grans canvis, i a més la [[Bíblia]] descriu molts accidents geogràfics que no han canviat fins a avui. L'existència de conquilles marines a les muntanyes era un problema difícil d'entendre. La majoria seguien la doctrina d'[[Aristòtil]], segons el qual les conquilles marines creixien de manera espontània, tant en la terra seca com en el mar. Per a uns altres, les conquilles marines s'havien dipositat durant el [[diluvi universal]]. I encara per a uns altres, els fòssils eren pedres amb formes capritxoses col·locades per Déu per adornar la Terra.
Línia 40:
Durant els dos anys següents a la dissecció del [[tauró]], Steno es va dedicar fonamentalment als estudis de camp, buscant estrats amb fòssils. No obstant això, no va abandonar completament els estudis anatòmics, i de fet, en aquest temps va realitzar un dels seus descobriments més importants: l'existència dels [[òvul|òvuls]] femenins. Fins a aquest moment els anatomistes havia cregut que els [[ovari|ovaris]] eren testicles degenerats.
Finalment, en 1668,
*'''[[Principi de superposició d'estrats|Principi de superposició]]''': existeixen capes de sediments de manera que la inferior va ser dipositada primer, i la superior l'última. És a dir, les capes de l'escorça terrestre contenen una narrativa.
*'''Principi de l'horitzontalitat original''': no importa quin sigui l'orientació actual d'un estrat, va ser creat per un dipòsit d'aigua, i per tant, va anar originalment horitzontal.
*'''Principi de continuïtat lateral''': l'aigua diposita sediments en una capa contínua que acaba solament en la vora de la seva conca. Per tant, capes de roques corresponents a banda i banda d'una vall van ser originalment una sola capa. En la part final del seu escrit,
En [[cristal·lografia]] també duu el seu nom una llei sobre la constància d'angles interfacials.
Encara que els Principis de
Cada vegada li atreia més la vida espiritual i l'afany de contribuir a soldar l'escissió dels cristians. Va efectuar alguns viatges científics més i va passar dos anys a Copenhague com a "Anatomicus regius", regressant després a Florència. La seva preocupació religiosa anirà in crescendo tota la seva vida, convertint-se en 1667 a la fe catòlica, i ordenant-se sacerdot en 1675. A partir d'aquesta data abandona completament la seva activitat científica i adopta una forma de vida ascètica, dedicant-se exclusivament a l'oració i a l'evangelització. Dos anys després va ser consagrat [[bisbe]] i enviat com vicari apostòlic a les [[Lliga Hanseàtica|ciutats hanseàtiques]]. Grans van ser els seus sofriments en aquell medi totalment luterà, en el qual es va fer valer pel seu prestigi científic i per la seva vida pobra i sacrificada.
Els últims anys de la seva vida viu en la més absoluta pobresa i auto-negació. En aquesta època coneix a Leibniz a [[Hannover]], el qual estava enormement interessat en el potencial de la nova ciència creada per
En 1686 va morir Stenon a [[Schwerin]]. El seu cos va ser traslladat a [[Florència]] a expenses del [[Cosme III de Mèdici|Duc de Mèdici]]. Des de llavors descansa a la basílica de Sant Llorenç, en una capella propera als famosos púlpits de [[Donatello]], l'escalinata de [[Miquel Àngel]] i la sagristia de [[Filippo Brunelleschi|Brunelleschi]]. El 23 d'octubre de 1988, després d'un procés de 50 anys, fou beatificat davant 20.000 devots a la basílica de Sant Pere.
Línia 59:
==Bibliografia==
*N. Stensen, ''Observationes anatomicae'',
*N. Stensen, ''De musculis et glandulis...'',
*N. Stensen, ''Elementorum myologiae specimen'',
*A. Faller, Niels Stensen, ''Anatomicus regius, Episcopus titiopolitamus'' (1638-1686), "Gesnerus" XIV (1957) 40-50
*G. Scherz, ''Niels Stensen'',
*A. Cutler. ''The Seashell on the Mountaintop''. Ed. Plume,
* [http://www.paragrapher.net/nicolas-steno Nicolas Steno]
| |||