Alemanys del Volga: diferència entre les revisions

La colonització alemanya a [[Rússia]] venia ja de molt antic, de manera que hi havia diversos grups d’alemanysd'alemanys russos:

* Un grup petit de comerciants urbans, portats al país per [[Ivan IV de Rússia|Ivan el Terrible]] (1533-1584) i [[Pere I de Rússia|Pere el Gran]] (1682-1725), que s’establirens'establiren principalment a [[Moscou]] i [[Sant Petersburg]].

* Els qui s’establirens'establiren amb el manifest d’d'[[Alexandre I de Rússia]] del [[20 de febrer]] del [[1804]], a Transcaucàsia i [[Tbilissi]] el 1817-1820.

L’emperadriuL'emperadriu rússa, Caterina II (1762-1796) intentà repoblar el Volga per tal d’evitard'evitar l’establimentl'establiment de kazacs. Conscient de les mancances demogràfiques de Rússia i [[Ucraïna]], i seguint l’exemplel'exemple del rei de [[Prússia]], [[Frederic Guillem I de Prússia|Frederic Guillem I]], a [[Transsilvània]], envià nombrosos agents als diferents principats alemanys que reclutaren milers d’emigrantsd'emigrants (pagesos i artesans), als quals el govern rus els oferí certs avantatges apreciables (vivenda, teres de propietat, bestiar i instruments de treball). D’aquestaD'aquesta manera, entre el [[1764]] i el [[1768]] s’his'hi instal·laren als marges del Volga 104 colònies amb 27.000 alemanys. D’altresD'altres es traslladarien a [[Crimea]], Nord del Càucas, Sibèria i [[Kazakhstan]].

Majoritàriament procedien de [[Suàbia]], però entre el [[1853]] i el [[1874]] s’his'hi instal·laren membres de la secta [[mennonita]]. Cap el 1862 hi havia 304 colònies amb 100.000 establits, de les quals en sorgiriren 3.000 més, però el 1871 aboliren els privilegis fiscals i militars dels colons, raó per la qual molts d’ellsd'ells emigraren cap els [[EUA]]; i des del 1874 els obligaren a fer el servei militar com als altres russos.

El 1897 el territori alemany del Volga fou atribuït al ''Gubernia de Saratov'', on els alemanys només eren el 7,4 % de la població, i uns 12.000 vivien a la ciutat. Cap el 1914 hi vivien a Rússia uns 1.621.000 alemanys, i d’ellsd'ells 600.000 a la zona del Volga, repartits així:

* [[Volínia]] 150.000

* Càucas Nord 100.000

* Transcaucàsia 21.000

* Ciutats 106.000

En esclatar la [[Primera Guerra Mundial]], les autoritats tsaristes malfiaren de llur possible simpatia pel [[kaiser]], i per això el 1915 decidiren el seu trasllat cap a l’Estl'Est de tots els qui es trobessin a menys de 150 kilòmetres de la frontera germano-rússa, així com els alemanys del Volga. Uns 15.000 de Volínia foren duts a l’Estl'Est, i molts moriren pel camí. Per un decret del [[1916]] els del Volga foren expulsats del seu territori, però l’abrill'abril del 1917 els boltxevics les paralitzaren.

Els ''alemanys del Volga'' s'adheriren al programa [[bolxevic]] i el [[18 d'octubre]] de [[1918]] constituiren una Comuna de Treballadors, que fou l’embriól'embrió del territori autònom dels ''Alemanys del Volga'' creat el [[19 de juliol]] de [[1919]].

El [[febrer]] de [[1924]] es formà la [[República Socialista Soviètica Autònoma dels Alemanys del Volga]] (en [[alemany]] ''Autonome Sozialistische Sowjet-Republik der Wolga-Deutschen'', ASSRWD; en [[rus]] АвтономнаяАвтономная СоветскаяСоветская СоциалистическаяСоциалистическая РеспубликаРеспублика НемцевНемцев ПоволжьяПоволжья

En acabar la guerra, alguns foren recol·locats al [[Territori de l'Altai]], a la [[Província d'Omsk]] i a[[Celinograd]], i [[Stalin]] els acusà aleshores de col•laborarcol·laborar amb l’enemicl'enemic, i n’enviàn'envià molts a camp de treball.

Pel setembre del 1955 [[Konrad Adenauer]] visità Moscou i s’interessàs'interessà per llur situació, i com a gest de bona voluntat, el [[13 de desembre]] del [[1955]] se’lsse'ls aixecaren les restriccions, recuperaren llurs drets polítics i foren rehabilitats com a ciutadans soviètics ordinaris; però foren obligats a signar la renúncia a tornar al seu lloc d'origen i a reclamar propietats. Uns 200.000 d'ells demanaren aleshores emigrar a [[Alemanya]].

El 1955 obriren el primer diari alemany a Altai i el 1957 a Moscou el ''Neues Leben'', que editava 300.000 exemplars; també emitien programes de ràdio a Moscou (1956), Kazakhstan (1957) i [[Kirguizistan]] (1962). El 1957 es permeté tornar a donar classes en alemany si hi havia de 8 a 10 alumnes i professorat qualificat. Pel juliol del 1957 el rev. Bachmann, qui s’havias'havia passat 20 anys en camps de treball, organitzà l'església luterana a Celinograd, però no podia ordenar sacerdots, tot i que li permeteren imprimir bíblies i tenir relacions amb Alemanya. El 1959 ja eren 1.620.000, d’ellsd'ells 648.000 a Kazakhstan i 820.000 a Rússia, 91.000 a Kirguistan i altres a [[Tadjikistan]] i [[Uzbekistan]].

Pel decret del [[29 d'agost]] del [[1964]] (publicat el 28 de desembre) foren rehabilitats políticament de la traïdoria de què els havien acusat, i el 1967 els foren restablits llurs drets culturals (ensenyament en alemany, reorganització de l’esglésial'església luterana), però no els deixaren tornar a la seva antiga república. El 1965 uns 13 anaren a Moscou, però no aconseguiren ser rebuts ni recolliren gaires signatures; tornarien el maig-juny del 1965 uns 35 representants de Kazakhstan, Sibèria, Àsia Central i el Volga, d’entred'entre ells, el cap del departament de defensa de l’antigal'antiga RSSA del Volga i heroi de guerra. El 7 de juny foren rebuts per [[Anastas Mikoian]]. Demanaren el restabliment de l’antigal'antiga RSSA, al·legant que la zona està poc poblada (menys del 25 %) i que no agafin colons, així com facilitats culturals. Mikoian els va dir que la proposta era inviable perquè deixarien abandonades les mines de [[Karaganda]], però que investigarien qualsevol cas de discriminació (eren el 12 % de la població en sis províncies kazaks).

L’estiuL'estiu del 1966 fou enviada a Moscou una petició de 8.123 signatures, i el 1967 se n’enviarenn'enviaren dos més. Cap el 1970 tenien tres diputats alemanys al Soivet Suprem, així com un Ministre d’Alimentaciód'Alimentació a Rússia (i un altre a Kazakhstan), i un tercer diari, FREUNDSCHAFT, a Celinograd, on també emiten programes de televisió i ràdioràdió, tenen una editorial, llibres i articles. Alguns han tornat al seu antic territori individualment, però no en massa.

Es formà aleshores el moviment sociopolític i reivindicatiu [[Wiedergeburt]] (Renaixement), que va promoure algunes accions per tal de recuperar l’antigal'antiga república. Tanmateix, el 1979 es produí una manifestació de kazacs i russos a Celinograd (Kazakhstan) protestant contra el possible establiment d’unad'una RSSA Alemanya al seu territori. Aleshores hi havia 762.000 a Rússia (820.000 el 1959) i 839.000 a Kazakhstan (648.000 el 1959) a Celinograd, Karaganda, Dzhambul, Taldy Kurgan i Almaty, 90.000 a [[Kirguizistan]] (40.000 el 1959) i 38.000 a Tadjikistan. Els que tenen el rus com a llengua materna i no l’alemanyl'alemany augmentaren del 5 % el 1926 al 24 % el 1959 i al 32,7 % el 1970, degut als matrimonis mixtes.

Com a resultat, molts decidiren emigrar a la ''Vaterland Deutschland'', ja que allí eren considerats com a ''aussiedler'' (repatriats). Entre el 1945 i el 1991 uns 403.258 alemanys havien abandonat la [[URSS]] i tornat a Alemanya (però només 70.000 entre el 1970 i el 1990). Però quan arriben tenen molts problemes d’adaptaciód'adaptació de costums, pel fet que molts molts ja no parlen alemany degut als matrimonis amb russos. Entre el 1957 i el 1973 uns 27.000 han abandonat l'URSS, però d’ellsd'ells 20.000 no eren ciutadans soviètics abans de la [[Segona Guerra Mundial]]. El 1971 només 871 alemanys soviètics marxaren a Alemanya, però augmentaren a 2.920 el 1972. El nombre de retornats era:

Però [[Amnistia Internacional]] informà que havien estat detinguts el [[1979]] per intentar emigrar il·legalment Anton Bleile, Lily Furman, Albert Harleman, Alwin Klassen, Artur Klink, Valentin Klink, Helmut Martens, Otto Netzel, Ivan Peters, Heinrich Redikop, Ivan Redikop, Ivan Schultz, Ivan Teurer, Valentin Vins, Ivan Wagner i Anton i L. Windschuh.

Uns 10.000 s’hans'han establit a [[Kaliningrad|Königsberg]], patrocinats per la [[Unió dels Expulsats]] (Bund der Heimatretrieben). El [[22 de novembre]] del 1991 [[Milhail Gorbatxov]] els prometé la restauració de la seva RSSA, però la dissolució de l'URSS deixà el tema en punt mort.

* [[Felipe Fernández-Armesto]] (1996) ''Los hijos de Zeus'' Grijalbo Barcelona

* I.P Tsamerian (1961) ''L'egalité des droits entre races et nationalités en URSS'' [[UNESCO]], [[París]]

* [[Vicent Partal]] (1991) ''La revolta nacionalista a l’URSSl'URSS'' Tres i quatre, [[València]]

* [[Vicent Partal]] (1988) ''Els nacionalistes a l’URSSl'URSS'' El Llamp, Barcelona

* Ann Sheehy & Bohdan Nahaylo ''The crimean tatars, volga germans and meshketians'' a MINORITY RIGHTS GROUP, report n. 6, London 1982

* [[Charles Urjewicz]] ''De l<nowiki>'</nowiki>URSS a la CEI'' a Anuario [[CIDOB]] 1991. Barcelona