Occidentalització: diferència entre les revisions

 

L'occidentalització ha estat constant i accelerada en els darrers segles a tot el món, i es presenta quan un determinat [[grup social]] d'un país no occidental, influenciat pels valors i els interessos d'aquesta [[megacultura]], propugna l'adquisició dels estils de vida i altres aspectes de la [[cultura occidental]] per part de la seva societat o nació, amb l'ànim de fer-les més modernes, riques i cosmopolites. O bé quan el procés d'[[aculturació]] vé forçat des de la [[Colonialisme|potència colonial]]. Diversos graus de dominació, destrucció, resistència, supervivència, adaptació, i modificació de la cultura aborígen han pogut seguir al primer contacte interètnic. En una situació en què la cultura nativa pateix destrucció com a resultat del major poder de la cultura adversària, sovint es produeix una "fase de xoc" inicial. Aquesta fase de xoc és especialment característica durant el període colonial ([[Amèrica Llatina]], [[Àfrica]], gran part d'[[Àsia]] i d'[[Oceania]]) o d'expansió territorial ([[Nordamèrica]], [[Sibèria]], [[Sudàfrica]] i [[Austràlia]]). Durant la fase de xoc, la repressió amb l'ús de la força militar desemboca en un "col·lapse cultural", o [[etnocidi]], que és l'extinció física de la cultura afectada. Segons [[Conrad Phillip Kottak|Kottak]], els occidentals "provaran de reconstruir la cultura nativa segons la seva pròpia visió, ignorant el fet que els models culturals que ells han creat són inapropiats per aplicar-los fora de la civilització occidental".<ref>Kottak, Conrad Phillip, ''Window on Humanity'', McGraw-Hill, New York, 2005</ref>