Revisió del 14:11, 29 gen 2012 modifica EmausBot (discussió \| contribucions) Bots 463.039 edits m r2.7.2+) (Robot modifica: it:Pace di Costanza ← Edició anterior		Revisió del 11:31, 30 gen 2012 modifica desfés Sonic1900 (discussió \| contribucions) 793 edits Cap resum de modificació Edició següent →
Línia 1: [[Fitxer:Kaiserbrunnen Konstanz 5638.jpg\|thumb\|Monumento conmemorativo de la Paz de Constanza en la fuente Kaiserbrunnen de esa ciudad.]] La '''Pau de Constança''', signada a [[Constança (Alemanya)\|Constança]] va establir les condicions imposades per [[Eugeni III]] a [[Frederic I Barbaroja]] per ser coronat [[Llista d'emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic\|emperador]] La '''Pau de Constança''' de [[1183]] va ser el tractat firmat a la ciutat de [[Constança (Alemanya)\|Constança]] entre l'emperador [[Frederic I Barbaroja]] i les ciutats de la [[Lliga Llombarda]]. Quan havia estat elegit rei el [[1152]], [[Frederic I Barbaroja]] va comunicar la notícia al [[Papa Eugeni III]], però no havia demanat la [[confirmació papal]]. El març de [[1153]], Frederic acordar amb el Vaticà les condicions de la seva coronació, que es van posar per escrit i es van signar a [[Constança (Alemanya)\|Constança]]. El tractat establia que a canvi de què el papa el coronés emperador, Frederic es comprometia a sotmetre Roma i entregar la ciutat al papa, combatre les ambicions bizantines sobre la península itàlica, i a no firmar tractats de pau amb els enemics de l'Església (principalment els habitants de Roma i els normands del [[Regne de Sicília]], i concedia autonomia a nombroses ciutats italianes. En el marc del intents [[Sacre Imperi Romà Germànic\|imperials]] per obtenir el control efectiu d'Itàlia, la completa derrota de les tropes imperials a la [[batalla de Legnano]] (1176), va forçar a Frederic a signar la [[Pau de Venècia]] (1177) per la qual va reconèixer a [[Papa Alexandre III\|Alexandre III]] com a papa legítim i va acordar una treva de sis anys (1177-1183) amb les ciutats italianes. La situació es va resoldre en finalitzar la treva, quan ambdues parts van signar la Pau de Constança, definint les relacions entre elles. L'acord reconeixia a l'emperador la sobirania suprema i les regalies (drets de peatge, tarifes, monedatge, impostos punitius col·lectius, i la investidura -elecció i destitució- dels detentors de càrrecs públics) quan aquest es trobés a Itàlia. Així, formalment, les ciutats italianes es reconeixien vassalles de l'emperador. Al mateix temps, reconeixia a les ciutats el dret de construir muralles, de governar-se a sí mateixes (i el seu territori circumdant) triant lliurement els seus magistrats, de constituir una lliga i de conservar els costums que tenien "des dels temps antics". Així doncs, Barbaroja reconeixia de fet les llibertats i privilegis de les [[comunes]] italianes. Aquest ampli grau de tolerància, al que l'[[historiador]] [[Jacques Le Goff]] anomena "[[Güelfs i gibel·lins\|güelfisme]] moderat", va permetre crear a Itàlia una situació d'equilibri entre les pretensions imperials i el poder efectiu de les comunes urbanes, similar a l'equilibri aconseguit entre l'imperi i el [[papat]] a través del [[Concordat de Worms]] (1122) que va resoldre la [[Querella de les Investidures]]. {{ORDENA:Constanca}} [[Categoria:Tractats de pau del segle XII]] [[Categoria:Tractats del Sacre Imperi Romanogermànic]] ~~[[Categoria:Estats Pontificis]]~~ [[de:Friede von Konstanz]]

Pau de Constança: diferència entre les revisions