Abu Hammu II: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
mCap resum de modificació |
m Robot treu puntuació penjada després de referències |
||
Línia 3:
Va néixer a [[Hispània]] el [[1323]]/[[1324]] i fou educat i criat a la cort de [[Tlemcen]]. El seu pare Abu-Yakub Yússuf havia abraçat la vida ascètica i vivia al Marroc a [[Nedrumah]] i el 1348 va renunciar al tron que li oferien els seus germans. Aquestos, [[Abu-Saïd Uthman II]] i [[Abu-Thàbit I]], oncles d'Abu-Hammu II, foren derrotats pels [[marínides]] durant el [[1352]] i el país va quedar ocupat pels marroquins (ocupació que va durar set anys). Abu Hammu va poder fugir i buscar refugi a la cort [[hàfsida]] de [[Tunis]]. Al cap d'un temps els [[hàfsides]] es van enfrontar amb els marínides, i van posar un exèrcit a disposició de Abu Hammu, amb el qual va reconquerir Tlemcen on fou proclamat emir el [[9 de febrer]] de [[1359]] quan tenia 37 anys.
Un contraatac marínida ordenat pel sultà [[Abu-Sàlim Ibrahim|Abu-Sàlim Ibrahim ibn Alí]], amb suport del [[regne de Castella]] la primavera del [[1360]], fou efímer. Per fer-li front Abu Hammu va demanar suport a [[Pere el cerimoniós]] (abril), que hi va enviar a [[Mateu Mercer]] amb quatre galeres, dues catalanes i dues mallorquines, doncs el Regne de València no va proveir altres dues que s'havien previst,.<ref>María Teresa Ferrer Mallol, ''[http://digital.csic.es/bitstream/10261/23799/1/Ferrer_Corso_y_pirater%C3%ADa.pdf ''Corso y piratería entre Mediterráneo y Atlántico en la Baja Edad Media'']''</ref>
Una vegada retirats els marínides, Abu-Hammu, que tenia el suport de les tribus fidels, va recuperar el control de la ciutat i l'estat. El setembre del 1361 el sultà de Fes, Abu-Sàlim Ibrahim, fou assassinat i l'estat marínida va entrar en conflicte intern i no va poder reaccionar contra els abdalwadites.
Línia 29:
Als pocs mesos (1389), al front de forces posades a la seva disposició pels marínides, Abu Taixufín II va marxar contra Tlemcen que va ocupar però al retirar-se els marínides en fou expulsat pel seu germà Umar (que estava a les ordes del seu pare); Abu Taixufín es va reunir amb les forces marínides a [[Taza]] retornant cap a l'est. Abu Hammu l'esperava a la part sud del territori dels Beni Ournid. Lliurada la batalla a al-Ghairan, prop de Sebdou, el sultà Abu Hammu ou derrotat i mort per un cavaller maghrebi que li va clavar la llança el [[21 de novembre]] de [[1389]]. En aquesta batalla fou fet presoner el seu fill Umar, que portat a Tlemcen, fou executat poc després. [[Abu Taixufín II]] va retornar a Tlemcen i va recuperar el tron; es va declarar vassall dels marínides i es va comprometre a pagar un tribut anual; els marroquin van retornar a [[Fes]].
Abu Hammu va deixar uns 80 fills dels quals 16 mascles: [[Abu-Taixufín II|Abu-Taixufín Abd-ar-Rahman]] (el successor), Muhàmmad al-Múntasir (governador d'Orà), Muhàmmad Abu-Zayyan (governador de Medea i després de Dellys), Yússuf, Umar (+1389), al-Nassir, Uthman, Faris, Abd-Al·lah, Àhmad, al-Saïd, Alí, Yakub, Abu-Bakr, Dawud i Zayyan. D'aquestos segons Bergès <ref> Bargès, op. cit. </ref> sis foren sultans
*[[Abu-Taixufín II|Abu-Taixufín]] Abd-ar-Rahman 1389-1393
| |||