Mi major: diferència entre les revisions

}}

'''Mi major''' (també '''MiM''' en la notació europea i '''E''' en la notació americana) és la [[tonalitat]] que té l'[[escala major]] a partir de la [[nota]] mi. Així, la seva escala està constituïda per les notes mi, fa#, sol#, la, si, do# i re#. La seva [[Armadura (música)|armadura]] té quatre [[sostingut]]s (fa, do, sol, re). El seu [[relatiu menor]] és la tonalitat de [[do sostingut menor]], i la tonalitat homònima és [[mi menor]].

 

Només dues de les 104 [[simfonia|simfonies]] de [[Joseph Haydn|Haydn]] estan en mi major: les núm. 12 i 29. Encara al [[segle XIX]], les simfonies en aquesta tonalitat són rares, i així hi ha la [[Simfonia núm. 7 (Bruckner)|''Simfonia núm. 7'']] de [[Anton Bruckner|Bruckner]] com un dels pocs exemples. Dues simfonies que comencen en [[re menor]] i acaben en mi major són la ''Simfonia núm. 1, "Gòtica"'', de [[Havergal Brian]] i la [[Simfonia núm. 4 (Nielsen)|''Simfonia núm. 4'']] de [[Carl Nielsen|Nielsen]]. La ''[[Simfonia núm. 4 (Mahler)|Simfonia núm. 4]]'' de Mahler comença en [[sol major]] però acaba en mi major.