Assaonador: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació
Cap resum de modificació
Línia 1:
Un '''assaonador''' era un [[menestral]] que tenia com a ofici assaonar les [[pell]]s animals fins a fer-ne '''[[cuir]]'''.
 
La transformació de les pells animals en [[cuir]] requeria un laboriós procés que desenvolupaven tres professionals diferents de manera consecutiva: Primer els blanquers, seguidament els assaonadors i per últim els diversos menestrals que en feien els béns concrets (sabates, selles de muntar, bosses, etc.).<ref name="Margalef">{{Citation|last=Margalef|first=M. Rosa|last2=Amelang|first2= James S.|last3=Simon|first3=Antoni|last4=Torres|first4=Xavier|last5=Parets|first5=Miquel|title=Crònica. Llibre I/1|year=2011|place=Barcelona|publisher= Editorial Barcino|page=34-3540|isbn=978-84-7226-769-5}}</ref> El nivell de riquesa també seguia aquest ordre: en el ram del cuir els més rics eren els blanquers ja que treballaven a l'engròs, seguits a distància pels assaonadors, i per exemple de l'última fase els sabaters acostumaven a quedar endeutats amb els segons.<ref name="Margalef"/> Aquesta segmentació del procés del cuir és pròpia almenys de la Barcelona d'[[Època moderna a Catalunya|època moderna]] i altres ciutats catalanes amb una indústria de la pell potent, però a la majoria de ciutats europees del mateix moment l'ofici quedava simplificat al professional de l'[[adober]].<ref name="Margalef"/>
 
Els '''assaonadors''' eren els que compraven les pells ja netes als [[blanquers]] per tal d'iniciar-ne la transformació en cuir, un procés d'adobament que durava uns quants mesos: primer submergien les pells embotides amb plantes [[roldor]], passat un temps les assecaven i finalment les saginaven amb greix per tal que tornessin a ser flexibles.<ref name="Margalef"/> El resultat final era el cuir, a punt de ser venut a aquells diversos oficis que en feien els béns de consum útils. A causa de la intensa [[pudor]] que generava aquesta activitat i també de la necessitat de disposar a prop d'una [[sèquia]] amb aigua abundant, els assaonadors solien tenir llurs obradors i calciners en llocs marginals dins les [[ciutat]]s, o fins i tot a fora, a prop dels blanquers.
 
En trobem esmentats en documents dels darrers [[segle]]s [[Edat mitjana|medievals]] de [[Barcelona]], [[Lleida]], [[Girona]], etc. A [[Barcelona]], el gremi devia ser fundat a finals del segle XIII ja que el [[1311]] s'aprovaren els seus primers estatuts; el nombre de membres va anar variant: a mitjan [[segle XV]], hi havia [[trenta-nou]] '''assaonadors'''.,<ref>Bolòs, Jordi: ''Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV)''. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. [[Barcelona]], [[abril]] del [[2000]]. ISBN 84-297-4706-0, plana 36.</ref> setanta-dos en el fogatge de 1516, entre quaranta i cinquanta a finals del s. XVI], tan sols una vintena després de la pesta de 1651, i a principis del s. XVII eren altre volta uns quaranta. Cal tenir en compte, però, que des del segle XVI la manufactura del cuir catalana es va deslocalitzar de la capital per fugir de les estrictes normes gremials i els elevats costos per tal d'instal·lar-se i créixer a ciutats com Igualada, Manresa, Vic, Olot, Solsona i Girona; i a finals del XVII la indústria fins i tot es desurbanitza per cercar els baixos salaris rurals.<ref name="Margalef"/>
 
== Referències ==