Revisió del 12:09, 20 feb 2012 modifica Galazan (discussió \| contribucions) Autopatrullats, Reversors 8.938 edits Cap resum de modificació ← Edició anterior		Revisió del 13:12, 20 feb 2012 modifica desfés Galazan (discussió \| contribucions) Autopatrullats, Reversors 8.938 edits Cap resum de modificació Edició següent →
Línia 1: Un '''blanquer''' era un [[menestral]] que tenia l'ofici de fer les operacions preliminars per [[adoberia\|adobar]] les '''[[pell]]s'''. La transformació de les pells animals en [[cuir]] requeria un laboriós procés que desenvolupaven tres professionals diferents de manera consecutiva: Primer els blanquers, seguidament els assaonadors i per últim els diversos menestrals que en feien els béns concrets (sabates, selles de muntar, bosses, etc.).<ref name="Margalef">{{Citation\|last=Margalef\|first=M. Rosa\|last2=Amelang\|first2= James S.\|last3=Simon\|first3=Antoni\|last4=Torres\|first4=Xavier\|last5=Parets\|first5=Miquel\|title=Crònica. Llibre I/1\|year=2011\|place=Barcelona\|publisher= Editorial Barcino\|page=34-3538\|isbn=978-84-7226-769-5}}</ref> El nivell de riquesa també seguia aquest ordre: en el ram del cuir els més rics eren els blanquers ja que treballaven a l'engròs, seguits a distància pels assaonadors, i per exemple de l'última fase els sabaters acostumaven a quedar endeutats amb els segons.<ref name="Margalef"/> Aquesta segmentació del procés del cuir és pròpia almenys de la Barcelona d'[[Època moderna a Catalunya\|època moderna]] i altres ciutats catalanes amb una indústria de la pell potent, però a la majoria de ciutats europees del mateix moment l'ofici quedava simplificat al professional de l'[[adober]].<ref name="Margalef"/> Els '''blanquers''' eren els que en primera instància adquirien la matèria primera encara fresca de les [[carnisseria\|carnisseries]] i dels [[marxants de bestiar\|marxants de bestiar]]. Havien de fer-hi diversos tractaments: submergir-les en aigües tànniques, [[Calç\|encalcinar-les]], netejar-les de restes càrniques, raspar-ne les impureses que encara quedessin, subjectar-les estirades per assolir la màxima superfície, adobar-les en clots i remeses, etc.<ref name="Margalef"/><ref name="Diccionari">{{Ref-llibre \|cognom=Mestre i Campi \|nom=Jesús (director)\|títol=Diccionari d'Història de Catalunya \|url= \|llengua= \|editorial=Edicions 62\|data=1998 \|pàgines=p. 66, entrada: "arxiu"\|isbn=84-297-3521-6 }}</ref> Quan tot això estava fet venien aquestes pells ja consolidades a l'[[assaonador]] el qual continuava amb el procés per fer-ne cuir. A causa de la intensa [[pudor]] que generava aquesta activitat i també de la necessitat de disposar a prop d'una [[sèquia]] amb aigua abundant, els blanquers solien tenir llurs obradors i calciners en llocs marginals dins les [[ciutat]]s, o fins i tot a fora. Línia 7: El [[Nom comú\|nom]] de blanquer prové del fet que les cambres a on treballaven restaven sempre emblanquinades a causa de la [[calç]] que empraven en aquest ofici.<ref name="Diccionari"/> N'hi havia un quantitat important a [[Barcelona]] (des del [[1200]]; a mitjan [[segle XV]] n'hi havia [[trenta]]), [[Igualada]], [[Vic]], [[Lleida]], [[Girona]], i altres ciutats importants.<ref>Bolòs, Jordi: ''Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV)''. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. [[Barcelona]], [[abril]] del [[2000]]. ISBN 84-297-4706-0, plana 47.</ref> Cal tenir en compte que des del segle XVI la manufactura del cuir catalana es va deslocalitzar de Barcelona fugint de les estrictes normes gremials i els elevats costos per tal d'instal·lar-se i créixer a ciutats com Igualada, Manresa, Vic, Olot, Solsona i Girona; i a finals del XVII la indústria fins i tot es desurbanitza per cercar els baixos salaris rurals.<ref name="Margalef"/> Cal recordar que, tot i que aquest ofici ja no existeix, a Catalunya en alguns llocs encara anomenen blanquer a l'ofici que de fet engloba tot el procés del cuir: l'[[adober]].<ref name="Diccionari"/> == Referències ==

Blanquer: diferència entre les revisions