Enric III de Gueldre: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
mCap resum de modificació
Línia 43:
Després de la mort de Robert de Thourotte, va durar més d'un any fins que els electors van acordar-se sobre un successor.<ref>Karl Moriz Fabritius, [http://books.google.de/books?id=OElbAAAAQAAJ&pg=PA99&lpg=PA99&dq=Robert+de+Thorete&source=bl&ots=iDFdN0HKon&sig=rdqDsk9v-5yfhH_9tVeYkDtceQk&hl=de&sa=X&ei=Ot9LT6jjNc_2sgawsamVBQ&ved=0CGEQ6AEwCA#v=onepage&q=Robert%20de%20Thorete&f=false Enricus III (1247-1274)], ''Geschichte des Hochstifts Luttich'', Leipzig, Editorial Weidmannschen Buchhandlung, 1792, pàgina 100 (en català: Història del principat bisbal de Lieja) {{De}}</ref>
 
El regne d'Enric és un del més peculiars de la història de Lieja. Al moment de la seva instal·lació, el papa [[Innocenci IV]] el dispensà de rebre els [[sacerdoci|ordes majors]] per causa de la seva jovinesa i un [[sufragània|sufragani]] va substituir-lo per a les tasques [[bisbe|bisbals]].<ref>Claude Mélard, [http://perso.infonie.be/liege06/07sept.htm#7 Enric de Gueldre], ''Chronologie de la principauté de Liége'', consulta el 25 de febrer 2012</ref>
L'1 de maig de 1250 va rebre la visita de l'arquebisbe Pere de Rouen, el rei Guillem I d'Holanda i els arquebisbes de Colònia, [[Trèveris]] i [[Magúncia]] per a l'inauguració d'un altar nou, dedicat a la mare de déu a la [[catedral de Sant Lambert]].
 
El 1253 comença una primera rebel·lió dels [[regidor]]s de la ciutat contre el príncep i el [[clergat]]. El conflicte s'exacerbà i Enric i el clergat van fugir per a una primera vegada.<ref>Jacques Stiennon (redacció) & Jean-Louis Kupper, Le village était devenu une cité, ''Histoire de Liège'', Toulouse, Privat, 1991, pàgines 51-52, ISBN 2-7089-4724-9</ref> Els regidors (els grans) van enviar un dels seus aliats [[Enric de Dinant]] com a emissari per a aliar-se la burgesia i el poble (els petits) i van nominar-lo [[burgmestre]] per causa de la seva popularitat. Enric de Dinant va començar a conduir la seva pròpia política i va constituir uns mossos de guardia, les ''vintenes'', grups de vint persones fàcilment mobilitzables per a imposar l'orde. Més tard al mateix any va oposar-se contra Enric III que volia enviar les ''vintenes'' per a ajudar [[Joan d'Avesnes]] a la seva batalla contra la seva pròpia mare, Margarida de Flandes.<ref>També anomenada Margarida de Constantinople</ref> El [[18 de novembre]], els regidors, el clergat i el príncpe-bisbe van reconciliar-se. El 1254, un conflicte nou, sobre un impost ''(fermeté)'' va conduir el poble, conduït per de Dinant a la vora d'una [[guerra civil]] i va fer fugir els regidors i el clergat a seguir Enric III en [[exili]]. Enric III va aliar-se amb les [[Bones Viles]] de [[Huy]], de [[Sint-Truiden]] i de [[Dinant]] junts amb els exèrcits de Brabant i els [[comtat de Loon|comtats de Loon]], de [[comtat de Jülich|Jülich]] i de Gueldre per a [[Bloqueig (estratègia)|bloquejar]] la ciutat que aviat va capitular i concloure la [[Pau de Bierset]] el 13 d'octubre de 1255. Enric de Dinant va exiliar-se a [[Namur]].<ref>Jacques Stiennon, ''oc. cit.'', pàgina 52</ref>
 
[[Fitxer:Castle,Ambt Montfort (Limburg NL)101 0194.JPG|thumb|left|Castell de Montfort ([[Roerdalen]])]]L'abril 1256 l'arquebisbe de [[Reims]] li dona com al·lou les terres entre les ribes del [[Kuer]] i la selva de [[Bouillon]], el [[comtat de Bar]], els feus de Longlier i de Neuchâtel-en-Ardenne.<ref>Claude Mélard, ''ibídem''</ref> El 1259, el papa obligà Enric III a rebre els ordes majors i a esdevenir sacerdot. Enric va ser consagrat per Conrad, l'arquebisbe de [[Colònia (Alemanya)|Colònia]]. El 1266, el barri de [[Longdoz]], fora de la muralla de Lieja, que encara pertanyia al [[bisbat de [[Verdun]] escau al príncipat[[principat de Lieja]]. El 1267 una aliança d'Enric III amb els comtes de Gueldre, Jülich, [[comtat de Berg|Berg]], [[comtat de Nassau|Nassau]] i Loon van fer una expedició contra l'aliança d'[[Adelaida I de Borgonya]] amb els senyors d'[[Heinsberg]] i de [[País de Valkenburg|Valkenburg]] fins a les portes de [[Mechelen]]. Aquesta ciutat va resistir i declinar l'autoritat del príncep-bisbe. Al retorn les tropes d'Enric van saquejar les ciutats de [[Vilvoorde]], [[Tienen]], [[Landen]] i [[Hannut]] i ell mateix va retirar-se al castell fortificat que havia fet construir a [[Montfort (Limburg)|Montfort]] a Gueldre.
 
El 29 de novembre de 1269 els «petits» de Lieja tornen a aixecar-se contra el poder del bisbe que no va respectar les condicions de la pau de [[Bierset]]. Varen derrocar unes fortificacions (la porta de [[Valpurga de Heidenheim|Walburge]], que era un bastió de bisbe. El 1271, el duc [[Joan I de Brabant]] esdevé [[procurador]] de la ciutat. Una nova vegada els [[Societat estamental|estaments]] (les bones viles de Lieja, de Huy i de Dinant, la noblesa i el capítol de Sant Lambert) van aliar-se per a restrènyer [[absolutisme]] del bisbe. Obtingueren uns drets que prefiguren les llibertats atorgades després de la [[pau de Fexhe]] el 1316.
 
==Destitució i mort com a bandoler==
El [[1274]], al [[Concili de Lió II|segon concili de Lió]] [[Gregori X]] va exigir la destitució d'Enric III per causa de la seva gestió dolenta i dels seus atemptats contra la moral i els bons costums. Segons Fabritius, ''«el príncep-bisbe es banyava en la voluptuositat. S'enorgullava públicament que havia engendrat 14 minyons en nomès en 22 mesos. Tenia una [[abadessa]] com a [[concubina]], un convent de [[monja|monjes]] com a [[serrall]] i encara 60 bastards més que tots va fer educar a l'esquena de l'església de Lieja. Sense hesitar va promoure [[canonge]], un sacerdot que li havia obsequiat la seva germana, una monja maquíssima»''<ref>Karl Moriz Fabritius, ''op. cit.'', pàgina 115</ref> El concili ratificà la proposició i destituí Enric. Enric es va retreure al seu castell i organitzar una banda de [[Bandolerisme|bandolers]] que va terroritzar la regió.