Dhàhir-ad-Din Tughtikín: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació
m Robot: Reemplaçament automàtic de text (- + )
Línia 5:
Dukak va morir el juny de 1104 i Tughtegin va proclamar emir al germà del difunt, Ertash (Muhi al-Din [[Baktash]]), però després s'ho va repensar; Ertash va fugir i Tughtegin va posar al tron al fill de Dukak, de nom [[Tutush II]] (Tutuş II), assolint la regència que li donava el poder efectiu en condició d'[[atabeg]]. Ja s'havia casat amb la mare de Dukak i vídua de Tutush I el que li donava una posició sòlida. Ertash es va refugiar a Baalbek i després a Raheba i va intentar recuperar Damasc amb suport d'Aitegin o Aitekin, senyor de [[Bosra]], però fou refusat i es va haver de refugiar amb [[Balduí I de Jerusalem]] que li va prometre suport que mai es va concretar. Tutush II va morir al cap de poc, encara el 1104 i Tughtegin llavors va acceptar reconèixer la sobirania de Ridwan, el nom del qual es llegiria a la ''khutba'', però va conservar el poder, cosa que només va passar quan les relacions foren bones. Tughtegin va saber imposar la seva autoritat entre l'[[Hauran]] al sud i [[Hama]] al nord quedant com el sobirà principal de Síria. Al contrari que Ridwan que no s'interessava per la lluita contra els francs, va fer diverses expedicions contra els croats.
 
Vers 1106 va atacar als francs que assetjaven Trípoli i va fer un acord amb els croats sobre el repartiment de les collites de la [[Bekaa]] però no va poder impedir la conquesta de la ciutat el 1109 (així com altres fortaleses del Líban). Llavors va acollir a Fakhr al-Mulk i li va donar un feu. Tughtegin va fer una emboscada a [[Galilea]] i va fer presoner a Gervasi de Bazoches, senyor de Tiberíades, vers l'[[11 de maig]] de [[1108]]. L'emir va proposar la llibertat a Gervasi a canvi de les ciutat de [[Tiberíades]], [[Acre]] i Caïffa ([[Jaffa]]?), però Gervasi va refusar i fou executat. L'abril de 1110 va assetjar i conquerir Baalbek on va nomenar governador al seu fill Buri Tadj al-Mulk. A final de novembre de 1111, la ciutat de Tir, assetjada per Balduí I, es va posar sota protecció de Tughtekin que va intervenir, ajudat pels [[fatimites]], i va obligar als francs a aixecar el setge el [[10 d'abril]] de [[1112]]. Però va refusar unir-se a la contra-croada de [[Mawdud ibn Altuntash]], emir de Mossul, per temor a que aquest no ho aprofités per dominar Síria; el 1113 però es va aliar a Mawdud després de diverses ràtzies organitzades per Balduí I i [[Tancred d'Hauteville]]; l'exèrcit aliat va assetjar [[Tiberíades]] però no va poder prendre la ciutat i es va haver de retirar a Damasc al arribar reforços cristians. Mawdud va anar llavors uns dies a Damasc on fou assassinat a la mesquita per dos ismaïlites [[nizarites]] ([[2 d'octubre]] de [[1113]]); la opinió pública va acusar a Tughtegin d'haver instigat el crim; el 1114 es va aliar a [[Alp Arslan al-Akhras]], el nou emir d'Alep, en contra dels francs, però l'emir alepí fou aviat assassinat (1114).
 
El 1115 [[Ak Sunkur al-Bursuki]] (Bursuk ibn Bursuk), governador d'[[Hamadan]], fou enviat pel sultà gran seljúcida per combatre als francs però Tughtekin, altre cop per temor a segones intencions sobre Síria, va preferir aliar-se al [[regne de Jerusalem]] con l'emir, a petició de diversos emirs de Síria; però el 1116, jutjant als francs massa forts, va anar a [[Bagdad]] per rebre el perdó del sultà i va jugar hàbilment entre les dues forces per mantenir-se independent. Aliat a [[Ilghazi]], atabeg d'Alep, va atacar i assetjar Athareb al [[principat d'Antioquia]] però foren vençuts a Danith el [[14 d'agost]] de [[1119]]. El juny de 1120, va anar en ajut d'Ilghazi que estava amenaçat pels francs a Danith. El 1122 el [[fatimites]] d'[[Egipte]], que no podien defensar [[Tir]], la van cedir a Tughtekin qui hi va instal·lar una guarnició, però no va poder impedir la conquesta de la ciutat pels croats el [[7 de juliol]] de [[1124]].
Línia 12:
 
==Referències==
*René Grousset, ''Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem'', París, 1934 (reimpr. 2006)
*Amin Maalouf, ''Les croisades vues par les arabes'', 1983 (ISBN 978-2-290-11916-7)
*Steven Runciman, ''Histoire des Croisades'', 1951 (publ. 2006), Tallandier, (ISBN 2-84734-272-9)