Diada Nacional de Catalunya: diferència entre les revisions

{{cita|De este modo continuaron en Cataluña hasta principios del siglo XVIII los ayuntamientos de todas las ciudades y villas, siendo su modelo Barcelona, capital y ciudad insigne y corte de los reyes de Aragón, en medio de una monarquía (pero templada por leyes constitucionales) hasta que las armas de Felipe V las hicieron callar. [..] En esta forma popular continuó este cuerpo municipal hasta el año 1714, en que las armas de Felipe V, mas poderosas que las leyes, hicieron callar todas las instituciones libres en Cataluña, y Barcelona recibió un nuevo ayuntamiento baxo la planta aristocrática de las demas ciudades de la corona de Castilla. Y como no es menos famosa para la memoria histórica la época de la creación, que la de la abolición, de tan loables instituciones, ya que ha oido el Congreso los nombres de los primeros concelleres, sírvase oir los de los últimos, en cuyas manos espiró la libertad barcelonesa, que son los siguientes: [[Rafael Casanova]], Ramon Sans, Francisco Vidal, mercader; José Llaurador, escribano, y Geronimo Ferrer, guantero. |Diario de las discusiones y actas de las [[Corts de Cadis|Cortes de Cádiz]], Volum 14, p.337|[[Antoni de Capmany]]}}▼

Els Decrets de Nova Planta quedaren definitivament abolits quan col·lapsà l'[[Antic règim|Antic règim absolutista]] i es posà fi a la [[Monarquia Absoluta Borbònica]] l'any [[1833]], un segle després de la seva imposició per les armes, i quedà instaurat el [[Regne constitucional d'Espanya]]. Això no obstant, però, l'establiment d'un [[Construcció de l’estat liberal a Espanya|estat liberal]] no suposà la recuperació del sistema constitucional propi dels altres [[estats de la Corona d'Aragó]], sinó que consagraren el [[Regne constitucional d'Espanya]] com un règim polític únic , uniforme, i centralitzat, –excepció feta dels territoris amb [[drets històrics]] i [[règim foral]]–, que era l'herència directa de l'antiga Monarquia Absolutista Borbònica, i que només reconeix a una única nació, la [[Nació Espanyola]]. La derogació dels decrets de Nova Planta i del règim absolutista fou ratificada legalment per la [[Constitució Espanyola de 1837]]; poc després, el 1839, [[Pau Piferrer]] dedicaria des de les pàgines del segon volum ''Recuerdos y bellezas de España'', noves consideracions sobre el govern municipal propi dels estats de la Corona d'Aragó abolit per Felip V el 1714. El [[1841]] Antoni Llinàs inicià l'enderroc de la [[Ciutadella militar de Barcelona]] al crit de «''Victòria per Catalunya i per Barcelona!''», per bé que poc després [[Espartero]] ordenà l'arrest d'aquell i la féu restaurar; el [[1863]] l'historiador [[Víctor Balaguer]] redactà ''Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón'', i dos carrers de l'[[Eixample de Barcelona]] foren dedicats a [[Rafael Casanova]] i [[Antonio de Villarroel]]. Amb la [[Revolució de 1868|Revolució de Setembre de 1868]], el nou cap del govern espanyol fou el general català [[Joan Prim]], que, coneixedor dels anhels dels barcelonins, decretà la cessió de la fortalesa a la ciutat i aquesta n'ordenà immediatament l'enderroc amb la instauració d'una placa que deia: «''La tiranía de Felipe V, primer Borbón, levantó la Ciudadela. La libertad, al arrojar de España al último Borbón, la derriba''». El [[1871]] l'historiador [[Mateu Bruguera]] publicà ''Historia del memorable sitio de Barcelona'' i el [[1874]], en el marc de la [[Tercera Guerra Carlina]], fou instaurada la [[Diputació General de Catalunya]] o ''Generalitat carlina'', que restaurava la [[Diputació del General de Catalunya]] abolida per Felip V el 1714, en virtut del decret signat a [[Estella]] pel pretendent [[Carles de Borbó i Àustria-Este|Carles VII]] i mitjançant el qual es comprometia a a restitució dels [[Constitucions de Catalunya|Furs catalans]]; el decret de restauració de la Generalitat de Catalunya constava de vint articles que forjaven els pilars de la recuperació de les llibertats catalanes i retornava a [[Catalunya]] les competències en impostos, justícia, municipis, policia, exèrcit, ensenyament i funcionaris entre d'altres. El [[1886]] l'ajuntament de Barcelona aprovà la construcció de dues estàtues per embellir el passeig de Sant Joan, l'una dedicada a Bernat Desclot i l'altre a [[Rafael Casanova]]. El [[1889]], quan no havia ni transcorregut un any de la seva inauguració, l'estàtua dedicada a Rafael Casanova es convertí en símbol de la defensa de les institucions catalanes quan fou punt de concentració de la manifestació organitzada en protesta per la promulgació a Madrid de la reforma del codi civil espanyol, que arraconava a la pràctica el dret civil català, que havia sobreviscut a l'abolició del dret públic català el [[1714]].▼