La melodia és una cosa que no serveix per a res, estic fins als ... de la p... musica dels ous,
[[Fitxer:BachFugueBar.png|thumb|Un compàs de la [[Fuga]] núm. 17 en Lab M, BWV 862 del [[Clavecí ben temperat]] (Part I), un clar exemple de polifonia a 4 [[veu (polifonia)|veus]]]]
Bona tarda
La '''polifonia''' és l'art de juxtaposar dues o més línies melòdiques que interactuen. L'aparició de l'art polifònic va suposar la creació d'un nou llenguatge [[música|musical]]. La [[monofonia]] constituïda per una sola línia melòdica del [[cant gregorià]], senzill i auster, representa en la música el que l'arquitectura romànica significa per a l'art de la construcció, mentre que el nou art polifònic esdevé com l'art gòtic. En els tímids inicis de la polifonia, que té el seu origen documentat a [[França]], els oients no quedaven indiferents. Pot afirmar-se que el nou llenguatge adquireix categoria artística cap a finals del [[segle XII]] i començaments del [[segle XIII|XIII]].
Les primeres formes polifòniques de la música occidental són:
* L'[[organum]], que consisteix en afegir una nova [[veu (polifonia)|veu]] sobre el cant gregorià a una distància de 4a o 5a. En l'organum primitiu, les veus es mouen per moviment paral·lel.
* El [[discantus]] o discant, on les veus ja no es mouen per moviments paral·lels sinó per moviments contraris, normalment nota contra nota
* El [[motet]], compost per tres veus o més, i amb la melodia gregoriana, anomenada tenor, se situa en la veu més greu.
