Grècia hel·lenística: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 50:
Les guerres civils van causar més problemes a Grècia. Finalment, el [[27 aC]] August directament va annexar Grècia al nou [[Imperi Romà]] com a [[Província d'Aquea]]. Encara que las guerres contra els romans havien desmoralitzat Grècia, amb la pau, les ciutats d'Atenes, Corint, Tessalònica i [[Patres]] van recuperar ràpidament llur prosperitat.
== La monarquia hel·lenística ==
La monarquia hel·lenística era personal, la qual cosa significava que podia arribar a ser sobirà qualsevol que, per mitjà de la seva conducta, els seus mèrits o les seves accions militars, pogués aspirar al títol de ''basileus''. En conseqüència, la victòria militar era, la majoria de les vegades, l'acte que legitimava l'accés al tron, permetent així regnar sobre una província o un estat. Seleuc I va utilitzar l'ocupació de [[Babilònia]] el 312 a.C. per legitimar la seva presència a Mesopotàmia, o la seva victòria el 281 a.C. sobre Lisímac per justificar les seves reivindicacions sobre el [[Bòsfor]] i [[Tràcia]]. Així mateix, els reis de Bitínia van treure profit de la victòria el 277 a. C. de [[Nicomedes I]] sobre els [[gàlates]] per afirmar les seves pretensions territorials.
Aquesta monarquia personal no tenia regles de successió precises, per la qual cosa eren freqüents querelles incessants i assassinats entre els molts aspirants. Tampoc existien lleis fonamentals ni textos que determinaran els poders del sobirà, sinó que era el propi sobirà qui determinava l'abast del seu poder. Aquest caràcter absolut i personal era, alhora, la força i la debilitat d'aquestes monarquies hel·lenístiques, en funció de les característiques i la personalitat del sobirà. Per tant, va ser necessari crear ideologies que justifiquessin la dominació de les dinasties d'origen macedoni i de cultura grega sobre els pobles totalment ignorants d'aquesta civilització. La [[Dinastia Ptolemaica]] va passar, d'aquesta manera, a ser de faraons davant els egipcis i tenien dret a aliar-se amb el clergat autòcton, atorgant esplèndides donacions als temples.
Pel que fa als pobles d'origen grec i macedònic que també governaven, els sobirans hel·lenístics havien de mostrar la imatge d'un rei just, que assegurés la pau i el benestar dels seus pobles, existint així la noció de ''Evergetes'', el rei com a benefactor dels seus súbdits. Una de les conseqüències, esdevinguda ja en el regnat d'Alexandre el Gran, va ser la divinització del sobirà, a qui rendien honors els súbdits i les ciutats autònomes o independents que havien estat afavorides pel rei, el que va permetre reforçar la cohesió de cada regne en entorn de la dinastia regnant.
La fragilitat del poder dels sobirans hel·lenístics els obligava a una incessant activitat. En primer lloc calia vèncer militarment als seus adversaris, de manera que el període es va caracteritzar per una sèrie de conflictes entre els mateixos sobirans hel·lenístics o contra altres adversaris exteriors, com els [[Imperi Part | parts]] o la incipient [[Antiga Roma]]. Els sobirans es veien obligats a viatjar constantment per tal d'instal·lar guarnicions, alhora que s'erigien ciutats que controlessin millor les divisions administratives dels seus regnes, sent sens dubte [[Antíoc III]] el monarca hel lenístic que més va viatjar entre Grècia, Síria, Egipte, Mesopotàmia, Pèrsia i les fronteres de l'Índia i Àsia Menor, abans de morir prop de la ciutat de [[Susa]] el 187 a.C. Per tal de mantenir les seves armades i finançar la construcció de les ciutats, va ser indispensable que els sobirans desenvolupessin una sòlida administració i fiscalitat. Els regnes hel·lenístics es van convertir així en gegantines estructures d'explotació fiscal, erigint-se en hereus directes de l'[[Imperi Aquemènida]]. Aquest treball esgotador, al qual s'unien les incessants queixes i recriminacions (ja que el rei era també jutge per als seus súbdits) van fer exclamar a [[Seleuc I]]:
{{Cita | Si la gent sabessin quant treball comporta escriure i llegir totes les cartes, ningú voldria ocupar una diadema, encara que s'arrossegués per terra. | [[Plutarc]], ''Moralia'', «Si la política és la tasca dels ancians », II}}
Al voltant d'aquests sobirans gravitava una cort en la qual la comesa dels favorits es va tornar gradualment preponderant. Per regla general, eren els grecs i els macedonis els que gairebé sempre van ocupar el títol d'amics del rei (''philoi''). El desig d'Alexandre el Gran d'associar les elits asiàtiques al poder va ser abandonat, pel que aquesta dominació política greco-macedònica va adquirir, en molts aspectes, l'aparença d'una dominació [[Colonialisme|colonial]]. Per aconseguir uns col·laboradors fidels i eficaços, el rei havia d'enriquir-los amb donacions i dominis pertanyents al domini real, la qual cosa no va impedir que alguns marcadors mantinguessin una dubtosa fidelitat, i de vegades, especialment en cas d'una minoria d'edat real, exercir efectivament el poder. Són els casos d'[[Hermias]], del qual Antíoc III no va poder desfer-se fàcilment, o [[Sosibios]] a Egipte, a qui [[Polibi]] va atribuir una reputació sinistra.
Aquests reis disposaven d'un poder absolut, però estaven sotmesos a múltiples obligacions, com assegurar les seves fronteres, vèncer als seus enemics i posar a prova la seva naturalesa real per mitjà del seu comportament, legitimant la seva funció per la divinització de la seva persona. En l'època clàssica, el model de la monarquia, rebutjada pels filòsofs grecs, era asiàtic, en l'època hel·lenística era grec.
=== Culte al rei ===
La monarquia hel·lenística es va recolzar en una aristocràcia creada pel mateix rei i va desenvolupar un caràcter especialment cosmopolita, molt lluny de l'anterior noblesa pairal. D'ara endavant el rei no seria triat lliurement pels seus ciutadans. Els reis hel·lenístics i els seus nobles van ser triats pel propi rei però per dur a terme amb èxit i davant el poble tal sistema, van insistir en la idea de la divinitat, és a dir, el rei tenia dret a governar i a seleccionar la noblesa perquè el seu poder l'havia obtingut a través del seu llinatge diví i perquè ell mateix era en certa manera un déu. El pas següent va ser iniciar el culte al rei.
Aquest sistema de divinització va ser més polític que religiós i tenia els seus antecedents en el pensament grec anterior amb exemples de veneració a herois i altres personatges mortals que es van convertir en deïtats després de la seva mort, com és l'exemple d'[[Asclepi]] i altres figures menors que havien estat caps militars o fundadors de ciutats. La deïficació en vida dels reis hel·lenístics mai o gairebé mai va ser un assumpte purament religiós o espiritual; ningú va anar a resar o a demanar gràcies especials a cap d'aquests personatges. No obstant això va ser necessari establir el poder polític en éssers considerats pels seus súbdits com a déus.
El culte al rei havia començat ja en la figura d'[[Alexandre el Gran]] que va ser reconegut com un mortal realitzador de grans gestes i descendent d'[[Hèracles]], confirmat en l'[[oracle]] de [[Siwa]] com a fill del mateix [[Zeus]] - [[Amón (mitologia) | Amon]]. La deïficació d'Alexandre en vida li va servir en moltes ocasions com aprovació i reconeixement legal del seu poder reial. El mateix Alexandre es prenia la seva deïficació com una cosa molt seriosa. Després de la seva mort moltes de les ciutats hel·lenístiques van seguir aquest procés, deïficant a alguns dels seus [[diàdoc]]s, com va passar amb [[Demetri Poliorcetes]], [[Antígon II Gónatas]], [[Lisímac de Tràcia]], [[Casandre de Macedònia]], [[SeleucoI Nicàtor]] i [[Ptolomeu I]].
==== Deïficació dels ptolomeus ====
Ptolomeu I mai va demanar honors divins però el seu fill [[Ptolomeu II]] va organitzar la cerimònia de l'apoteosi pel pare i la mare [[Berenice I d'Egipte | Berenice]], amb el títol de ''Déus Salvadores'' (Sóter). Més tard, cap a l'any 270, Ptolomeu II i la seva dona [[Arsínoe I | Arsínoe]] van ser deïficats en vida amb el títol de ''Déus germans'' (Filadelfo). Se sap que se'ls va rendir culte en el santuari d'Alexandre el Gran que encara existia, on el seu diádoc Ptolomeu I havia dipositat el cos. (En l'actualitat és un misteri el parador d'aquest santuari).
Els reis i reines successors de Ptolomeu II van ser deïficats immediatament després del seu ascens al tron, amb cerimònies d'apoteosi en què podia veure la influència de la religió i tradició egípcies. En l'Egipte hel·lenístic el culte al rei va ser una fusió entre les tradicions gregues per a la deïficació política i les tradicions egípcies, amb una gran càrrega religiosa.
==== Gots de la reina ====
Són unes gerres de ceràmica vidriada, fabricades en sèrie, que s'utilitzaven en les festes que es feien per al culte dels reis. S'aixecaven altars provisionals on es feien les ofrenes. Les libacions de vi es dipositaven en aquestes gerres especials que solien estar decorades amb el retrat de la reina que ocupava el tron en aquest moment. En l'entorn artístic es diuen ''gots de la reina'' perquè sempre ve representada la reina, amb una cornucòpia a la mà esquerra i un plat de libacions a la dreta, amb un altar i un pilar sagrat. Els relleus descrits anaven acompanyats amb inscripcions que servien per identificar la reina representada. Algunes d'aquestes gerres o gots han aparegut en diferents tombes. Aquests exemplars es poden datar des de Ptolomeu II fins a l'any 116 a.C. El vestit de les reines és fonamentalment grec: porten un ''[[quitó]]'' sense mànigues i un ''[[himatión]]'' enrotllat al voltant de la cintura i recollit sobre el braç esquerre.
=== Deïficació dels selèucides ===
A la mort de Seleuc I el seu fill [[Antíoc I Sóter]] va preparar la cerimònia per a la seva apoteosi. Més tard es va fundar un sacerdoci especialitzat per al culte del monarca viu i dels seus avantpassats. Els reis de [[Pèrgam]] van dir ser descendents del déu [[Dionís]]. Aquests reis eren venerats en vida però només després de la seva mort rebien el títol de ''theos''. [[Antíoc III el Gran | Antíoc III]] en el 193 a C. va crear una comunitat de sacerdotesses que serien les encarregades del culte a la seva dona [[Laodice III | Laodice]]. Una de les normes dictades per aquest rei per a aquestes sacerdotesses va ser que en la seva indumentària havien de portar una corona d'or decorada amb retrats de la reina.
== Vegeu també ==
| |||