Diferència entre revisions de la pàgina «Juli Vallmitjana i Colomines»

m
Robot: Reemplaçament automàtic de text (- + )
m (Robot: Reemplaçament automàtic de text (- + ))
 
== Biografia ==
Fill de Federico Vallmitjana (+1897) i Josefa Colomines, el seu pare havia muntat un taller d'orfebreria, ofici que heretà en Juli i que exerciria al llarg de tota la seva vida; mostra d'això, la seva participació en la ''Exposición de Industrias Artísticas'' de 1892 i 1894. Estudià pintura a l'[[Escola de Belles Arts de Barcelona]] (la Llotja), on connectà amb gent com [[Ricard Canals i Llambí|Ricard Canals]], [[Ramon Pichot i Gironès|Ramon Pichot]], [[Joaquim Mir i Trinxet|Joaquim Mir]], [[Adrià Gual i Queralt|Adrià Gual]] o [[Isidre Nonell i Monturiol|Isidre Nonell]], amb els quals formà l'anomenada [[Colla del Safrà]] o de Sant Martí (1893-1896).<ref>{{Ref-llibre| cognom = Tharrats |nom = Joan Josep| enllaçautor = Joan Josep Tharrats | títol = Cent Anys de Pintura a Cadaqués| any = 2007| editorial = Parsifal Edicions| lloc = Barcelona| pàgines = p. 231 | id = ISBN 84-95554-27-5}}</ref>
 
El 1896 els seus pares adquiriren a la Diputació de Lleida els terrenys del balneari de [[Caldes de Boí]] per a la seva explotació; i allí que s'hi anà amb l'Isidre Nonell i en Ricard Canals. D'aquelles valls els interessà en gran mesura el fenomen del [[cretinisme]], una forma d'[[hipotiroïdisme]] fruit de l'[[endogàmia]] produïda per l'isolament que patien els habitants de les valls pirinenques. Durant tres mesos, el seu amic Nonell dibuixà tipus afectats de cretinisme, que, en tornar, exposà a Barcelona i, més tard, a París.
De 1907 ja són ''De la ciutat vella'' i ''Com comencem a patir''. A la primera s'exalta la vida comunitària dels més humils en contraposició a l'interès i l'egoisme del món artístic barceloní de finals del XIX: pintors, galeristes i crítics del moment, especialment la [[Sala Parés]] i els seus parents escultors. La segona és un conjunt de narracions de casos i exemples de patiments infantils il·lustrades pel seu amic [[Jaume Martrus i Riera|J. Martrus]] i novament editada, el 1989, per Rescripta.
 
Vers 1910 començarà a conèixer la fama; la qualitat, així com l'acceptació popular, de la seva obra millora en gran mesura i la producció literària, especialment la dramàtica es dispara. Tal com deia en [[Josep Massó i Ventós]] a les pàgines de ''[[La Vanguardia]]'' ([http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1918/05/22/pagina-6/33316459/pdf.html 22 de maig de 1918]) en ocasió de l'estrena de ''La mala vida'': {{cita|El escritor que no sabía escribir, que excitaba la risa con sus libros primeros, por su esfuerzo y su fe ha seguido su camino ascendente. Y la hora de su triunfo, tan lleno de fructíferas esperanzas de obras mejores aún, ha de ser un motivo de júbilo para los buenos catalanes que esperan tanto de los futuros trabajos de Julio Vallmitjana, el piadoso artista de la miseria ciudadana.|Josep Massó i Torrents}}
El 1910 veu la llum ''[[La Xava]]'' (La Paraula Viva, 1975 i Edicions 1984, 2003), potser la seva millor novel·la. Un autèntic retaule de la vida dels baixos fons, plena de cruesa i trepidant acció i amb una constant i colorista descripció dels edificis, de la vestimenta i dels ambients: cada espai evoca una imatge. Vallmitjana s'erigeix en narrador omniscient d'una història plena de diàlegs frescos i lleugers, la d'una noia d'un barri de mala mort que tindrà una vida dura i miserable, plena de penúries, desgràcies i decepcions. Aquesta colpidora crònica de la supervivència de la noia acabarà bé, car l'autor defuig el determinisme que impregna l'obra d'autors com [[Narcís Oller i Moragas|Narcís Oller]], i així a la fi coneixerà un pintor que la traurà d'aquest ambient. El mateix any es publica la seva conferència ''Criminalitat típica local'', on esbossa una descripció no sols de la gent de mal viure sinó també de les seves formes de delinquir. El seu enfocament va a cavall de la indignació i la pietat, en una actitud que podríem anomenar regeneradora.
 
851.856

modificacions