Moluques del Sud: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
Línia 5:
Però el [[17 d'octubre]] del [[1952]] [[Ahmed Sukarno]] vencè Sumukil militarment i ocupà el país. Això provocà una resistència contra l'annexió, que continua encara actualment, i l'exili de 12.000 moluquesos, refugiats a [[Països Baixos|Holanda]]. Sumokil instal·la un govern a l’exili a la [[Nova Guinea Occidental]] encara en poder neerlandès i intenta continuar una lluita guerrillera a Ceram i Ambon. El febrer del 1958 s’uniren a l’''Oposició Indonèsia Lliure'' amb els separatistes de [[Sulawesi]] i [[Kalimantan]]. Però també seran vençuts i aleshores els indonesis iniciaran una resistència passiva.
Quan [[Nova Guinea Occidental]] fou incorporada a [[Indonèsia]], Sumokil fou fet presoner pels indonesis el [[12 de desembre]] del [[1962]], i serà jutjat sumàriament i executat el [[12 d'abril]] del [[1966]]. El va succeir en el càrrec [[Johannes Alvarez Manusama]] (1910-1995), qui també va fundar als [[Països Baixos]] l' ''Organisasi Pembebasan Maluku Selantan'' (Organització d’Alliberament de les Moluques del Sud, OPMS), sense gaire pes específic a les illes, on s’inicià la indústria turística.
El setembre del [[1971]] un grup de 35 sudmoluquenys independentistes assaltaren l’ambaixada indonèsia a La Haia, per protestar per llur situació. El [[1975]] la ''Vry Zuidmolukkiste Jonge'' (Joventut Lliure Sudmoluquenya, VZJ) intentà segrestar la reina [[Juliana d'Holanda]] i al primer ministre [[Andries van Agt]], així com nombroses manifestacions independentistes. El 1977 la VZJ inicià noves protestes protagonitzades pels fills dels sudmoluquenys emigrats el 1950, comunitat força discriminada racialment i social. Alhora, el 1978 va morir I. J. Tamaela, qui va dur a terme una gran tasca diplomàtica davant l’[[ONU]] per al reconeixement de la causa moluquenya i aconseguí el reconeixement de la República de [[Benin]], però des d’aleshores la causa va decaure.
El 1979 la VZJ es radicalitzà degut a la inhibició neerlandesa pel seu problema i realitzarà alguns segrests, entre ells d’un avió, i alguns atemptats als Països Baixos. Reben el suport de Benin i d’altres organitzacions que lluiten contra Indonèsia, com el [[Fretilin]] timorenc o l’OPM papú. Cap el 1990 els sudmoluquenys dels Països Baixos arribaren a 40.000, i a la mort de Johannes Alvarez Manusama, el càrrec de president sudmoluqueny l’ocuparà [[Frans L. J. Tutuhatunewa]] (1923), metge casat amb una neerlandesa i que parla sis idiomes.
| |||