Esteve Monegal i Prat: diferència entre les revisions

'''Esteve Monegal i Prat''' ([[Barcelona]], [[1 de maig]] de [[1888]]- [[23 de desembre]] de [[1970]]) fou un [[escultor]] i [[empresari]].<ref>[[Francesc Fontbona]], ''Esteve Monegal, artista noucentista (1888-1970)'', "D'Art" (Barcelona), núm. 1 (1972).[http://www.raco.cat/index.php/Dart/article/view/99723/150771]<ref>

Deixeble de [[Francesc d'A. Galí]], va ser un dels més entusiastes promotors de l'[[Escola Superior dels Bells Oficis]] de la Mancomunitat de Catalunya, en la que va ser professor d'escultura. Membre del grup modernista tardà [[Guayaba]], publicà articles teòrics a "El Poble Català", "Art Jove", "[[La Publicidad]]", etc. i col·laborà amb dibuixos satírics, amb pseudònim, a la revista "Or i Grana" (1906-07). Fou secretari del [[Cercle Artístic de Sant Lluc]]. Amplià estudis a París (1911-12), on seria deixeble de [[Josep Clarà]]. Evolucionà cap a un classicisme molt depurat, que va fer d'ell durant un temps l'escultor català més ortodoxament noucentista. De la seva obra, centrada sobre tot en nus femenins i retrats, destaca ''Noia que es pentina'' del 1914, al vestíbul de la fàbrica Myrurgia, i col·laborà amb l'arquitecte [[Rafael Masó]], figura central del Noucentisme a Girona. El 1917 hagué de fer-se càrrec del negoci familiar de perfumeria, que l'acabà convertint en una empresa -[[Myrurgia]]- d'ambit internacional, en la que aplicà el seu gust artístic vetllant personalment -i a través de dissenyadors triats per ell- el disseny dels flascons, envoltoris i publicitat. Tot i que la seva tasca industrial l'apartà de l'escultura, en la seva maduresa realitzà algunes imatges religioses, que són a les esglésies parroquials de Santa Coloma de Farners i a la de [[Santa Anna de Barcelona]].