Janibeg: diferència entre les revisions

El 1343 els mongols van fer una incursió a [[Polònia]] que el mateix any va patir una plaga de llagosta. Els tàtars foren cridats per Dasko, governadors de Premisl (nomenat per [[Casimir III de Polònia]] el Gran), i per Daniel Ostreg. Casimir (1333-1370) va marxar contra ells i els va impedir creuar el [[Vistula]] prop de [[Sandomir]]; van passar uns dies assolant la rodalia i van intentar sense èxit conquerir [[Lublin]], i finalment es van retirar.

Gairebé al mateix temps va esclatar un conflicte entre els mongols a els genovesos i venecians a [[Tana]] a causa d'una disputa entre un burgés genovès i un tàtar en el que aquest darrer va resultar mort. Janibeg va exigir als genovesos la sortida de Tana però els genovesos van respondre de manera insolent i encara van mobilitzar tres galeres amb les que van saquejar la costa; el febrer de 1344 van atacar als tàtars que assetjaven Tana i en van fer una matança (15.000) destruint els aparells de setge fins que els atacants es van haver de retirar; dos mesos després un enviat del khan es va presentar a Gènova i es va acordar la pau. No gaire després el gran príncep Simeó, amb els seus germans Ivan i Andreu, va visitar altre cop l'Horda.

El 1351 els tàtars, empesos per la gana, van fer una incursió al districte de [[Bratislava]], aleshores sota un príncep rus. [[Lluís d'Hongria]], que era el seu protector va ajudar a l'expulsió dels invasors i el 1344, unit a forces del rei Casimir III de Polònia, va creuar el [[Bug]] i va fer presoner a un jove príncep tàtar; no obstant els mongols van conservar el seu domini al [[Dniester]] encara força temps. Galítzia va passar sota sobirania de Polònia mentre les províncies occidentals de Rússia conegudes com Petita Rússia, van restar en mans dels lituans fins al segle XVI. Aquest domini va tenir importants conseqüències: molts habitants van emigrar i es van establir com a seminòmades en una mena d'estats militars conegut com l'estat del [[Zaporoges]] ([[Cosacs Zaporoges]]) i dels [[Cosacs del Don]]. També d'aquest temps és la formació dels principats de [[Moldàvia]] <ref> Moldàvia i [[Bessaràbia]] estaven habitats abans dels mongols per una barreja d'eslaus, turcs i [[vlacs]]; a la destrucció del principat de Volínia el territori fou objecte dels saquejos tàtars i les seves ciutats i pobles devastats i despoblats fins que Lluís d'Hongria els va rebutjar; llavors els vlacs que vivien al districte de [[Marmaros]], que seguien la religió grega catòlica i per tant no estaven còmodes a Hongria que era catòlica, van emigrar sota el seu cap (titulat voivoda) [[Bogdan de Moldàvia|Bogdan]] o Dragosh, i es van establir al riu [[Moldava]] fundant el principat de Moldàvia, tributari de la corona hongaresa; els seus voivodes eren elegits pel poble. </ref> i [[Valàquia]].<ref> Valàquia es va fundar de manera similar, pels fugitius de [[Transylvània]], emigrats sota el seu cap Níger i que van fundar Tergovitx i Bukharest ([[Bucarest]]); els voivodes de Valàquia foren també tributaris d'Hongria </ref>

El gran príncep Simeó va morir el 1353; segons el seu segell hauria estat el primer a titular-se "Gran Príncep de totes les Rússies". Al morir, dos prínceps van reclamar el tron, i van anar a [[Sarai]]: Ivan Ivanovitx, germà de Simeó, i Constantí Vasilovitx de [[Suzdal]]. [[Novgorod]] va enviar al boiar Simon Sudakof, que va donar suport al segon, però Janibeg va designar al primer. Novgorod va refusar el seu reconeixement; però Constantí va morir uns mesos després i finalment Ivan fou reconegut. El fill de Constantí, Andreu, fou confirmat en la possessió de Suzdal, [[Nijni Novgorod]] i [[Gorodets]] (els feus paterns). D'altra banda Demetri va succeir a Ivan Feodorovitx al principat de [[Starodub]], però va tardar dotze mesos a obtenir la confirmació del principat per part del khan.

El metropolità Theognost va morir el 1356, deixant una reputació de fortalesa però també d'avarícia. Alexis fou nomenat al seu lloc pel [[patriarcat de Constantinoble|patriarca de Constantinoble]]; també fou consagrat llavors el bisbe Ivan de Sarai. Un any després Alexis fou cridat a l'Horda per Taidula, la vídua d'Uzbeg Khan, que s'havia casat després amb Janibeg i que sembla que era cristiana i ara estava molt malalta; el metropolità va anar a l'Horda amb aigua beneïda i la reina es va curar, rebent Alexis l'agraïment del khan, quedant-se un any a l'Horda, i no va retornar a Moscou fins la mort de Janibeg.

A Pèrsia el [[cobànida]] Malik Ashraf s'havia fet amb el poder a [[Azerbaidjan]] però tenia forta oposició; un dels sahykhs o caps religiosos que se li oposava era Abu l-Hassan Mohayeddin de Bardaa, que va fugir a Sarai; en un sermó a aquesta ciutat va parlar del patiment del seu poble de manera tant convincent que Janibeg va decidir marxar contra Ashraf; va sortir al front de 200.000 homes en direcció a [[Derbent]] i [[Shirvan]]. Ashraf al saber el que passava, va reunir un exèrcit de 90.000 homes que es va concentrar a [[Tabriz]]; però quan Janibeg va aparèixer les seves forces estaven desmoralitzades i foren derrotades amb certa facilitat. Ashraf i el seu conseller Kaws fouren capturats i el primer decapitat sent enviat el seu cap a Tabriz per ser penjat a la porta de la mesquita de [[Maragha]] acabant amb ell la dinastia cobànida. Ashraf havia enviat una caravana <ref> un miler de mules i camells </ref> amb els seus tresors cap a la fortalesa d'[[Alinjak]] però Janibeg la va interceptar i se'n va apoderar. Janibeg va restar 40 dies a Tabriz, prohibint a la seva gent saquejar la ciutat i les altres ciutats i pobles. Després va retornar cap al seu territori per Awjan, deixant com a governador de l'Azerbaidjan (a Tabriz) al seu fill Berdibeg amb 15.000 homes.