Va realitzar una conferència a l'[[Ateneu Barcelonès]] el dia [[23 d'abril]] de [[1896]] amb el títol "Catalunya trilingüe". La intervenció fou publicada junt amb un "Auto-comentari" signat el [[13 de març]] de [[1908]] en el llibre ''Catalònia'' (''Assaigs nacionalistes'') Crida l'atenció el subtítol de la conferència: "Estudi de biologia lingüística", coherent amb l'època en què es va escriure. Avui seria considerat un estudi sociolingüístic. Aquest assaig és una reflexió de la situació, els orígens i les perspectives de la situació [[sociolingüística catalana]], en la línia del que farà posteriorment [[Delfí Dalmau]]. La rigorositat del termes empleats i la minuciosa anàlisi de la realitat i dels orígens d'aquesta realitat s'aparta totalment del discurs efusiu de cert [[catalanisme]] i forma part del que podríem anomenar el discurs de la modernitat que travessa tot el segle XX. En l'assaig hi predomina l'anàlisi i la descripció de la realitat i dels mecanismes sociopolítics i psicosocials que hi intervenen. Delimita acuradament el domini lingüístic del [[català]] "llengua autòctona i que com a tal dóna caràcter de nacionalitat" enfront del [[castellà]] i el [[francès]] "llengües importades i que amb caràcter purament complementari viuen superposades a la catalana dins d'aquest territori".
Usa el concepte de ''superposició'', adoptat posteriorment per la [[sociolingüística]] i es refereix a la "col·lectivitat lingüística" com a sinònim de [[comunitat lingüística]]. L'autor descriu teòricament la situació d'un idioma normalitzat, d'una [[llengua nacional]] i conclou que per tal que algun parlant pugui continuar conservant l'ús de la seva llengua dins d'una comunitat on la llengua nacional i general és una altra, haurà d'utilitzar mecanismes defensius.
Un altre dels mecanismes sociolingüístics -que anomena ''lleis''- de "les relacions entre dugues llengües en contacte" és "la llei de la imitació i del respecte de l'inferior al superior". Amb la qual cosa s'avança més de seixanta anys als escrits de [[Rafael Ninyoles i Monllor|Rafael Lluís Ninyoles]] (v. ''Conflicte lingüístic valencià'', 1969 i ''Idioma i prejudici'', 1971). Casas-Carbó presenta quatre models d'estat segons la diversitat sociolingüística i la [[política lingüística]] que practiquen:
(1)l'estat ''unilingüe'': "no necessita llengua complementària". El model seria la Gran Bretanya, on l'anglès "fora un món apart" i on la producció i el consum en [[anglès]] està assegurada. Per aquesta raó d'auto-suficiència, considera que els parlants tenen un "gran despreci per les demés llengües: com que les necessiten tant poc!" (2) L'estat petit unilingüe (''homogeni''): "necessita una llengua complementària, que acostuma a ésser la del poble superior que se li assembla més...". I posa l'exemple de [[Suècia]], [[Noruega]], [[Dinamarca]] i [[Països Baixos|Holanda]] que tenien l’[[alemany]] com a llengua ''complementària''. (3) L'estat multilingüe (''heterogeni''): en els quals hi ha "la lluita per la vida entre les diverses llengües... forta, encarniçada". En aquests casos, s'adona que "quasi sempre n'hi ha una que pretén ésser preponderant i absorbent, i sol ésser la de l'agrupació que té l'hegemonia política dins l'Estat".
