Diferència entre revisions de la pàgina «Khorasan (província del Califat)»

m
Robot: Reemplaçament automàtic de text (- + )
m (canviant enllaç incorrecte a una desambiguació per enllaç a l'article correcte)
m (Robot: Reemplaçament automàtic de text (- + ))
'''Khorasan''' o '''Khurasan''' fou una província del [[Califat]]. El nom de regió del Khorasan (vegeu [[Gran Khorasan]]) apareix al [[segle VII]] i els àrabs el donaven a totes les terres a l'est del [[Djibal]] iranià. No estava definida i podia arribar de fet fins l'[[Indus]] i el [[Sind]]. [[Moisès de Khoren]], l'historiador armeni, situa Khorasan entre [[Gurgan]] i [[Kumis]] a l'oest, i [[Badakhshan]] i [[Tukharistan]] a l'[[Oxus]] i [[Bamiyan]] a l'[[Hindu Kush]] a l'est.
 
==Història==
Alguns senyors locals es revoltaren en els següents anys cridant en ajut als heftalites, als [[Turcs Occidentals]], als sogdians i fins i tot als xinesos; a la cort xinesa s'havia refugiat el pretendent sassànida i els emperadors a més exercien una mena de protectorat a l'[[Àsia Central]]. La guerra civil entre [[Alí ibn Abi-Tàlib]] i [[Muawiya I]] (656-661) va debilitar el control àrab de la regió que depenia del govern de Bàssora. El 661 Muawiya I va nomenar governador de Bàssora i l'Orient (fins 664) a Abdallah ibn Amr al-Hadrami que de fet exercia per segona vegada el càrrec però aquesta vegada no va anar al Khorasan on va enviar un subgovernador. També estaven dins el seu govern el [[Sistan]] i [[Zabulistan]] on va enviar al general Abd al-Rahman ibn Samura on es va arribar a [[Kabul]] i fou conquerida [[Balkh]] <ref>Ho diu [[al-Baladhuri]] </ref> que s'havia revoltat, i on fou destruït el gran temple budista de Nawbahar.
 
El 665 el govern de Bàssora i Orient va passar a Ziyad ibn Abih. En aquest "Orient" s'incloïa el Khorasan i Sistan, i províncies més llunyanes com [[Transoxiana]], [[Fergana (regió)|Fergana]], [[Zabulistan]], Makran i [[Sind]]. Eren les tropes de Bàssora i en especial de la tribu de [[Kays]], [[Tamim]] i [[Bakr ibn Wàïl|Bakr]], les que portaven el pes de la lluita. Fins al govern de Abu Said al-Muhallab ibn Abu Sufra (697-701) que era iemenita, no hi van participar tropes dels [[Azd]] del Iemen que es van establir al Khorasan. Els governadors de Bàssora havien d'estar a l'[[Iraq]] que era una província turbulenta, i a Khurasan, i molt sovint també a Sistan, s'hi enviaven subgovernadors. Ziyad va ordenar la submissió de les poblacions locals i heftalites del Tukharistan, i ho va aconseguir al-Rabi ibn Ziyad (671-673) i el seu fill Obeidallah ibn al-Rabi (que va operar a Balkh i fins a l'[[Amu Darya]]), però l'amenaça dels heftalites no fou desactivada fins que el governador [[Kutayba ibn Muslim]] al-Bahili (705-715) va capturar (710) al cap nacional heftalita príncep [[Tarkhan Nizak]] i va agafar com hostatge al ''[[yabghu]]'' turc de Tukharistan. Els àrabs llavors tenien el centre militar a Merv; però davant de l'amenaça dels Turcs Occidentals i els sogdians estaven massa dividits en tribus i clans (la clàssica divisió entre [[Qays Aylan |qaisites]] i [[Iemenites (califat)|iemenites]]). Al segle VIII la província ja té personalitat pròpia i no depenia de Bàssora.
 
El últims decennis omeies van veure sovint conflictes tribals i revoltes. El 734 va esclatar la gran revolta de al-Harith ibn Suraydj; en aquest moment un historiador diu que hi havia a la regió quaranta mil musulmans. El darrer governador omeia fou [[Nasr ibn Sayyar]] al-Kinani (738-748) va haver d'enfrontar al final l'aixecament de la ''dawa'' abbàssida (abans [[hashimiyya]]) centrada a Merv, sota la direcció d'[[Abu Muslim]] (que va agafar la direcció del moviment el 746). Abu Muslim fou governador de Khurasan del 748 al 755, però legalment un rebel fins a la proclamació dels [[abbàssides]] el 750. Molts khurasanians van emigrar a l'oest per entrar al servei de la nova dinastia abbàssida. Abu Djafar Abdallah (després califa [[Al-Mamun (abbàssida)|al-Mamun]]) va governar la provincial del 806 al 813 i amb el seu suport va poder accedir al poder a tot el califat contra el seu germà [[al-Amin]].
 
La dinastia tahírida de governadors del Khorasan va exercir el poder sempre lleialment al califat del 821 al 873/876. Eren ''mawalis'' perses que s'havien arabitzat; un membre de la família havia estat secretari del dai abbàssida al Khorasan Sulayman ibn Kathir al-Khuzai. El general Tahir Dhu l-Yaminayn, que va servir molt be a al-Mamun, va rebre el 821 el govern del Khorasan i de l'Orient. La seva nissaga va defensar l'ortodòxia sunnita. Foren enderrocats per l'aventurer [[Yakub ibn al-Layth al-Saffar]] que va ocupar Nishapur (873) i encara que un tahírida va tornar breument a Nishapur el 876 la dinastia es va acabar. [[Abu Shudja Ahmad ibn Abdallah]] (875-882) i [[Rafi ibn Harthama]] (882-896) van tenir el control de part de la província però els [[saffàrides]] dominaven Merv, des de el 879 sota Abu Hafs [[Amr ibn al-Layth|Amr I ibn al-Layth]], germà de Yakub (879-900). Finalment Amr fou derrotat per Ismail ibn Ahmad fundador de la dinastia samànida iniciada com a poder local a [[Transoxiana]] durant el segle IX. Khorasan va passar als samànides que es declaraven emirs per compte del califa. Van governar un segle defensant també l'ortodòxia religiosa sunnita .
 
L'emirat es va desintegrar fruit dels atacs turcs al nord, de les revoltes dels generals i finalment dels atacs turcs del sud.
851.856

modificacions