Nicolás Salmerón y Alonso: diferència entre les revisions

|nationality= Espanyola

|image= Nicolas Salmeron.jpg

|caption=Salmeron retratat per [[Federico de Madrazo]]

|term_start= [[18 de juliol]] de [[1873]]

|term_end= [[7 de setembre]] de [[1873]]

|death_place= {{bandera|France}} [[Pau (França)|Pau]] ([[Pirineus Atlàntics]], [[Aquitània]], [[Tercera República Francesa|França]])

|spouse= Catalina García Pérez

|vicepresident=

|profession= Polític, historiador, pensador i catedràtic

El seu pare era metge, i el seu germà major fou el jurista i polític [[Francisco Salmerón]] (1822-1878). Va estudiar el batxillerat a [[Almeria]]. A [[Granada (Andalusia)|Granada]] va cursar [[Dret]] i [[Filosofia i Lletres]], sent co-deixeble de [[Francisco Giner de los Ríos]]. A [[Madrid]] va ser influenciat pel [[krausisme]] a través de [[Julián Sanz del Río]], que va ser professor seu. En [[1858]] era professor de Filosofia en l'''Instituto San Isidro'' de Madrid, i a l'any següent va ser designat professor auxiliar de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central. El [[13 de juliol]] de [[1869]] obté la càtedra de [[Metafísica]] de la Universitat Central. Els seus articles en els diaris ''La Discusión'' i ''La Democracia'' li van donar renom, i en 1867 va ser detingut per les seves activitats revolucionàries dintre del Partit Demòcrata, al costat de Pi i Margall, Figueres i Orense, sofrint cinc mesos de presó. Durant el [[sexenni democràtic]] (1868-1874) va ser un dels capdavanters del [[republicanisme]], a pesar de les discrepàncies doctrinals que tenia amb el federalisme de Pi i Margall. Diputat per [[Badajoz]] en [[1871]].

 

En proclamar-se en [[1873]] la República, va ser nomenat ''Ministre de Gracia y Justícia'' amb [[Estanislau Figueras]]. Va intentar reformar el sistema judicial i establir una legislació laica. Del [[18 de juliol]] al [[7 de setembre]] de [[1873]] exercí la presidència de la Primera República Espanyola. Accedeix a la presidència després de la dimissió de [[Pi i Margall]] pels violents esdeveniments durant els aixecaments cantonals. Salmerón, qui encarrega a l'Exèrcit acabar amb la insurrecció. Ho aconsegueix en tota Espanya excepte a Cartagena, on els insurrectes compten amb suport i armament militars. Els republicans federals es veuen desacreditats per l'aixecament cantonal. Després de la dimissió de Salmerón (deguda a la seva oposició al restabliment de la pena de mort), és nomenat President [[Emilio Castelar]], unitari, qui aconsegueix el suport dels monàrquics contra els cantonalistes, els carlistes i els independentistes cubans. El [[9 de setembre]] de [[1873]], Salmerón fou escollit president del Congrés. Des d'aquest lloc, va iniciar una dura campanya contra Emilio Castelar, que li va succeir com president de la República, i del que s'havia enemistat arran de la provisió que aquest havia fet de les vacants en nombrosos bisbats. La nit del [[3 de gener]] de [[1874]] es va negar a donar un vot de confiança al govern d'Emilio Castelar, pel que va triomfar el cop d'estat del general Pavía, i Salmerón es va desprestigiar com polític al precipitar el final de la República.

 

|}

 

{{commonscat|Nicolás Salmerón}}

{{PresidentGovEspanya}}

{{ORDENA:Salmeron Alfonso, Nicolas}}

[[Categoria:Presidents del Govern espanyol]]

[[Categoria:Polítics andalusos]]