Lahidjan: diferència entre les revisions

'''Lahidjan''' o '''Lahijan''' (en persa: لاهيجان Lāhijān o Lāhidjān) és una ciutat de l'[[Iran]] a la província de [[Gilan]], capital de [[comtat de Lahidjan]]. Està construïda seguint arquitectura irano-europea i ajunta tradició i modernitat. Està situada al nord de la muntanya Dulfek a lesals vessants de les muntanyes [[Elburz]] Meridionals sobre terres sedimentaries dels principals rius del Gilan, incloent el famós [[Sefid Rud]] (Riuriu Blancblanc), i a la vora del petit riu [[Čom-kala]]. És el major centre turístic del nord de l'estat i tradicional capital del Gilan Oriental en les èpoques en que va tenir dinasties locals. El seu nom està format per dues paraules: ''Lah''«lah», que vol dir "seda" i ''Jan''«jan» oro ''Gan''«gan» que vol dir "lloc on es troba (o es fa) la seda". La llengua més corrent a la ciutat és el [[gilaki]] però fortament influenciat pel [[farsi]]. La població el 2005 era de 61.953 habitants i el 2010 és de 162.800 habitants. Com antiguitats de la ciutat cal esmentar diverses tombes dels sayyids kar-kiyais.

== PersonalitatsHistòria==

A la meitat del segle IX el districte, entre el Gilan i el [[Daylam]], era part de les possessions del [[djustànida]] Wahsudan ibn Djustan, que era viu el [[873]]. Biya-pish fou després independent; la família regnant a Biya-pish era originaria de Kutum o Hutum, al subdistricte de Ran-i Kuh (capital Langarud, a l'est de Lahidjan). Els senyors locals s'estenien a vegades de la plana a les muntanyes. El fundador de la dinastia fou l'alida Nasir al-Din al-[[Hasan ibn Ali al-Utrush]] que va morir el [[917]] després d'haver introduit el [[zaydisme]] i el xiïsme a la regió de la [[mar Càspia]]. Tot el Biya-pish, o sigui Gilan Oriental, fou molt influit en endavant per les doctrines xiïtes mentre el sunnisme hanbalita restava dominant a Biya-pas. L'autoritat de la dinastia d'al-Utrush (el Sord) es va concentrar progressivament a [[Tabaristan]] i [[Mazanderan]], a l'est, però els sayyids nasírides van conservar la seva influència a la regió de la mar Càspia pel seu prestigi religiós. Sembla que després, quan les terres altes del Daylam van passar als [[musafírides]] o [[sallàrides]] (també [[Kangàrideskangàrides]] i modernament Langàrideslangàrides <ref> aquesta darrera forma C. Boshworth la declara preferent a "kangàrides" a l'Enciclopèdia de l'Islam</ref> els djustànides van recuperar el control de la regió. El djustànida "del Daylam" es va sotmetre al [[seljúcida]] [[ToghrulToghril Beg I]] a [[Qazvín]] el 1042/[[1043]].

Al segle XIV els diversos caps locals del Biya-pish es van enfrontar en lluites civils i el regnat dels nasirwànides, que ja havia tingut una interrupció, es va enfonsar totalment el [[1390]]. Sayyid Hadi Kiya es va fer amb el poder a Biya-pish. Els sayyids [[kar-kiyais]] van governar del 1367/1368 a 1592, excepte el breu retorn dels nasirwànides de vers 1380 a 1390. Els sobirans dominaven des de la plana a les muntanyes i es van estendre fins més enllà d'aquestes, fins al sud de l'[[Elburz]]. El primer sobirà després dels nasirwànides fou Sayyid Amir Kiya; el seu fill Sayyid Ali Kiya, amb el suport dels sayyids [[marashis]] del Mazanderan, va dominar tot el Biya-pish i va estendre el seu poder cap a Qazvín, [[Tarom]] i [[Shamiran]]. Sayyid Radi Kiya, mort el [[1426]], va ocupar les muntanyes del sud de Lahidjan on regnaven els [[hazaràsfides]] (no s'han de confondre amb els [[hazaràspides]] del [[Luristan]]) i els [[ismaïlites]]. Mirza Ali ibn Sultan Muhammad Kiya (1478-1506) va controlar Qazvín, Tarom, [[Sultaniya]], Sawa, [[Zandjan]], Firuzkuh, [[Teheran]], [[Rayy]] i Waramin. Els safàvides tenien diversos lligams amb Lahidjan: un d'ells era que al poble de Shaykhanbar (entre Lahidjan i Langarud) hi havia la tomba del xeic Ibrahim Zahid (+ 1314) ''pir'' i ''murshid'' de Safi l-Din Safawi; però el principal era que Mirza Ali va donar asil al jove safàvida Ismail ibn Haydar (després [[Ismail I de Pèrsia]]): el 1494 el sultà [[aq qoyunlu]] va ordenar l'arrest dels tres germans (Ali, Ibrahim i Ismail) que encapçalaven el moviment safàvida, perquè s'orientava clarament contra el poder; Ali, el cap, va fugir amb els seus germans cap a [[Ardabil]]. En el camí Ali va designar al seu germà Ismail com a successor i el va enviar a Ardabil i ell es va quedar enrere. Ali Mirza fou capturat a Shamasbi prop d'Ardabil i assassinat immediatament. Ismail, llavors amb 7 anys, va escapar cap a Lahidjan on el van poder amagar amb l'ajut del sobirà local Mirza Ali, que el [[1497]] va refusar extradir-lo i entregar-lo a Rustam Mirza el aq qoyunlu <ref> és diu que per un somni en que el califa [[Ali ibn Abi-Tàlib]] li encomanava protegir al jove </ref> i li va posar un preceptor que fou el savi local Shams al-Din. Quan tenia 11 anys, el 1499, Ismail va sortir de Lahidjan i va començar la lluita; 7000 sufís de les seves milícies es van reunir a [[Erzindjan]] i va fer una campanya al [[ShirwanXirvan]]; el 1500 l'emir Muhammadi fou mort de manera violenta; un exèrcit [[aq qoyunlu]] dirigit per Alwand ibn Yusuf va ser derrotat a la decisiva batalla de Sharur, cosa que va permetre a Ismail establir el seu govern a l'[[Azerbaidjan]] quan només tenia 14 anys, sent coronat a [[Tabriz]].

Els [[kar-kiyais]] (o [[kar-kiya]]) van esdevenir vassalls apreciats dels safàvides el 1503/1504. Un governador [[kizilbaixi]] fou nomenat per supervisar el govern de Biya-pish i a meitat del segle la funció de supervisor va passar a prínceps reials safàvides.<ref>un germà i dos fills de [[Tahmasp I]] van exercir el càrrec entre 1536 i 1567 i entre 1577 i 1592 </ref> El regne no fou annexionat fins el 1592. El darrer sayyid fou Ahmad ibn Ali (1536-1567 i 1577-1592) que va instaurar per orde de Tahmasp I la forma safàvida de xiïsme de ritus [[duodecimans|duodecimà]] o [[jafarita|djafarita]], en lloc del zaydisme; però no ho devia fer a gust perquè va conspirar amb els otomans i els va convidar a enviar tropes a ShirwanXirvan i Lahidjan per atacar Qazvín, i el [[1567]] Tahmasp I va envair Gilan i el va destituir. Nou anys després fou restituït i adoptat com a germà per [[Ismail II de Pèrsia]] i per [[Muhammad Khudabanda]], però va tornar a tenir contactes amb els otomans i el [[1592]] [[Abbas el Gran]] va anar a Lahidjan i Ahmad va fugir a ShirwanXirvan i finalment a [[Istanbul]] on va morir no molt de temps després. Tot el Gilan fou posat llavors sota autoritat d'un ''wazir'' nomenat pel govern safàvida. El primer (i únic) fou Farhad Khan i a la seva mort el 1599/1600 el Gilan va passar a ser domini de la corona (''mahall-i khassa'').

Després Lahidjan ja va figurar menys a la història. Sota [[Sulayman I de Pèrsia]] (1666-1694) es va produir al sud de Rússia la revolta de Stepan o [[Stenka Razin]] (1668-1671) i davant de possibles incursions dels rebels es van instal·lar tropes perses al Gilan, els anomenats ''ghaziyan-i sufi''. Durant l'ocupació russa del Gilan del [[1724]] al [[1734]], els ocupants van construir dos fortaleses a Lahidjan. A la mort de [[Nadir Shah]] el [[1747]] van renéixer els poders locals però la seva història és desconeguda; el 1772 Gmelin, un viatger que hi va passar, diu que Lahidjan estava en poder del senyor de [[Fuman]], Hidayat Khan, al que s'havia sotmès feia 7 anys. A finals del segle els [[qadjarsDinastia qajar|qajars]] hi van establir la seva autoritat. El rol administratiu de Lahidjan va passar a [[Rasht]]. El [[1914]] s'hi va introduir el cultiu del te. Altre cop va caure sota influència russa durant la curta [[república soviètica de Gilan]] del 1920 a 1921. El 1966 tenia 25.725 habitants.

==ReferènciesBibliografia==

*Enciclopèdia Irànica a [http://www.iranica.com Enciclopèdia Irànica ]

*[[Enciclopèdia de l'Islam]], V, 606-608