Sultanat de Bornu: diferència entre les revisions

Vegeu: [[Regne de Kanem-Bornu]]▼

Els kanuri es van desplaçar a l'oest del llac Txad i el [[1470]] van fundar l'estat de Bornu, amb capital a Birni N'gazargamu, a la riba del [[riu Yo]]. Encara que el [[1507]] Nijmi fou conquerida temporalment, i l'antic Kanem va esdevenir una província, la capital no es va modificar. Els seus sobirans es titulaven "''mai''" i al segle XVI n'hi va haver alguns de especialment capacitats com Mohammad (1526-1545), Dunama VI (1546-1563) i Abdullah III (1563-1573), que van engrandir el regne, ajudats per la desaparició del imperi [[songhay]] pels marroquins ([[1592]]), el seu rival al [[Sàhara]] occidental. El sobirà més important fou Idris III Alaoma (1580-1602) que va portar les seves tropes fins a [[Kano]] i va sotmetre al sultà de l'[[Aïr]] i als [[tubus]]. Aquest regnat va anar seguit de dos segles de certa pau, encara que a meitat del segle XVII els tuareg i els kawararafa van atacar la capital però sense èxit; es coneixen diverses fams al segle XVII i XVIII, una de les quals va durar set anys.▼

Al segle XIX la guerra santa dels fulani a l'oest, va tenir repercussions a Bornu, i el domini sobre els estats hausses (entre Bornu i [[Sultanat de Sokoto|Sokoto]]) va ser disputada. El [[1808]] els fulanis del país, reunits a Gujba, van derrotar al ''mai'' Ahmad ibn Ali i van saquejar la capital Birni N'gazargamu. Un dels caps vencedors va fundar la ciutat i emirat de [[Katagum]] amb el nom de Sarkin Bornu. Ahmad va fugir al Kanem on va demanar ajut al notable cap local [[Muhammad al-Amin al-Kanemi]], que gaudia de gran prestigi pel seus viatges i els seus coneixements. Muhammad va restablir a Ahmad però aquest va morir al cap de molt poc; els fulanis, temporalment rebutjats, van retornar a la seva mort, i el fill i successor Dunama IX Lefiami va demanar altre cop ajut a al-Kanemi.▼

[[File:Borno in 1810.svg|thumb|Borno in 1810]]▼

Muhammad va vèncer als fulanis i a Baguirmi i va restaurar a Dunama com a sobirà del Bornu, però després va instal·lar la dinastia com a sobirana del Kanem-Bornu, mentre ell mateix es va instal·lar a Kuka o Kukawa com a verdader sobirà de Bornu, sent el verdader poder a l'ombra de Kanem-Bornu; després d'algunes campanyes va sotmetre el [[Baguirmi]]; el [[1822]] al-Kanemi va rebre la visita de l'explorador Denham; el [[1826]] va intentar restablir l'autoritat del Bornu-Kanem sobre els estats hausses sense gaire èxit, i finalment, derrotat, va morir el [[1837]]. El va succeir el seu fill gran Umar, que va concertar la pau amb els fulanis. Durant les negociacions el sobirà de Bornu i Kanem, Ibrahim IV de Kanem va intentar obtenir l'ajut de [[waddai|Waddai]] per expulsar als kanemites però el complot va fracassar i Ibrahim fou executat (1846) i el seu fill Ali IV Dalatumi va morir en combat; llavors Umar Shehu va agafar ''de jureiure'' el títol que ja tenia ''de facto'', de sobirà de Bornu (Bornu-Kanem); oficialment el títol adoptat fou el de ''Shehu'' (''Shaykh'' o xeic) i va establir la dinastia Kanembu. Kuka o Kukawa que havia estat destruïda en les darreres lluites contra Waddai, fou restaurada. La guerra amb Waddai va continuar de manera endèmica.▼

Shehu Umar va rebre a Kukawa el [[1851]] i [[1855]] al dr. Barth. En aquest temps el territori occidental de [[Zinder]] es va fer independent. En aquest temps també van arribar al Kanem els àrabs Ulad Sliman ([[Awlad Sulayman]]) i Omar els va confiar la vigilancia de la frontera amb Waddai, però van aprofitar la situació i van saquejar el Kanem del que eren els verdaders amos quan va visitar la zona Nachtigal el [[1871]].▼

El [[1893]] [[Rabah]], vingut de Waddai, va envair el país amb dos mil homes ben entrenats i va derrotar a les forces de Bornu dirigides per un general del shehu Hashim a la batalla d'Amja, i tot seguit al mateix shehu a Ngala. Rabah va ocupar Kukawa que va saquejar i va retornar a Dikwa que va esdevenir el seu quarter general. Hashim fou assassinat en la seva fugida per orde de Muhammad al-Amin àlies Kiari, el qual va anar des de Geidam per enfrontar a Rabah; els dos exèrcits es van trobar a Gashegar i Rabah va obtenir la victòria final. Kiari fou executat i Rabah va quedar amb el control de Bornu. ▼

Establert a Dikwa va dirigir un regim militar que va fer expedicions per la regió que van desorganitzar tot el país fins que el [[1900]] fou derrotat pels francesos del general Lamy. El fill de Rabah, Fadl Ahmad va fugir cap a l'oest perseguit pels francesos, i finalment mort el [[13 d'agost]] de [[1901]] per les tropes del capità Dangeville a un combat a Gujba (en territori de la moderna Nigèria a uns 240 km de la frontera entre britànics i francesos que encara no havia estat definida sobre el terreny, després de la convenció anglofrancesa del 21 de març de 1899). Els francesos (que van ocupar la zona fins el 1905) van portar al tron a Sanda Kura, fill del shehu Ibrahim però es va mostrar incapaç de complir els seus deures i finalment els britànics van restaurar la dinastia posant al tron al seu germà Shehu Bukar Garbai amb seu a Mongonu i més tard a Kukawa i finalment a Yerwa ([[1907]]) prop de Maiduragi. El [[1902]] els senusites es van revoltar però la conquesta de la seva zawiya a Bir Alai va posar aminorar el conflicte (1902) i finalment el cap senusita Aba Ahmad al-Sanusi es va sotmetre el [[1905]]. Mentre el territori de Dikwa, va ser dominat (1902) per una segona branca, i fou incorporat al [[Camerun]] alemany fins que després de la [[I Guerra Mundial]] va retornar a Nigèria com a mandat. Les dos branques van quedar reunificades el [[1937]] sota Umar III ibn Muhammad al-Amin Kiari (a Dikwa 1917-1937, a tot Bornu 1937-1968).▼

El sutanat s'ha amntigut com estat tradicional africà reconegut per quatre milions de kanuris arreu del mon. La seva seu actual és a Maiduguri. El sultà Mustafa ibn Umar al-Kanemi va morir el febrer de 2009.▼