Vaga revolucionària d'octubre de 1934: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
|||
Línia 42:
{{AP|Revolució d'Astúries de 1934}}
A [[Principat d'Astúries|Astúries]] la CNT mantenia una postura més favorable a la formació d'[[aliança obrera|aliances obreres]] que a d'altres zones d'Espanya. D'aquesta manera aquesta organització i la UGT havien signat al març un [[s:Pacto CNT-UGT dr Asturias|pacte]] amb el qual va estar d'acord la [[Federació Socialista Asturiana|FSA]], federació del PSOE a Astúries, forjant l'aliança obrera plasmada en la [[Uniu-vos Germans Proletaris|UHP]] sorgida el mes anterior. A la UHP se li anirien unint altres organitzacions obreres com el [[Bloc Obrer i Camperol|BOC]], l'[[Esquerra Comunista]] i finalment el [[Partit Comunista d'Espanya|PCE]].
Els miners disposaven d'armes i dinamita i la revolució estava molt bé organitzada. Es proclama en [[Oviedo]] la ''República Socialista Asturiana'' i s'ataca als llocs de la Guàrdia Civil, les esglésies, els ajuntaments, etc., estant als tres dies gairebé tota Astúries en mans dels miners, incloses les fàbriques d'armes de [[Trubia]] i La Vega. Als deu dies, uns 30.000 treballadors formen el ''[[Exèrcit Roig Asturià]]''. Va haver-hi actes de pillatge i violència no atribuïbles a l'organització revolucionària. Però la repressió va ser molt dura on els revolucionaris van trobar resistència. Des del govern consideren que la revolta és una guerra civil en tota regla, encara desconeixent que els miners comencen a considerar a [[Mieres]] la possibilitat d'una marxa sobre Madrid.
El govern adopta una sèrie de mesures enèrgiques. Davant la petició de Gil-Robles comunicant Lerroux que no es fia del cap d'Estat Major, general [[Carlos Masquelet Lacaci|Masquelet]], els generals [[Manuel Goded|Goded]] i [[Francisco Franco|Franco]] (que tenia experiència en haver participat en la repressió de la vaga general de [[1917]] a Astúries) són anomenats perquè dirigeixin la repressió de la rebel·lió des de l'Estat Major a Madrid. Aquests recomanen que es portin tropes de la [[Legió espanyola|Legió]] i de [[Regulars]] des del Marroc. El govern accepta la seva proposta i el radical [[Diego Hidalgo Durán]], ministre de la Guerra, justifica formalment l'ocupació d'aquestes forces mercenàries, en el fet que li preocupava l'alternativa que joves reclutes peninsulars morissin en l'enfrontament, per la qual cosa la solució adoptada li sembla molt acceptable.
Durant la revolució de 1934 la ciutat d'Oviedo va quedar assolada en bona part, resulten incendiats, entre altres edificis, el de la Universitat, la biblioteca de la qual guardava fons bibliogràfics d'extraordinari valor que no es van poder recuperar, o el teatre Campoamor. També va ser dinamitada La Cambra Santa en la Catedral, on van desaparèixer importants relíquies portades a Oviedo, quan era cort, des del Sud d'Espanya.
El general [[Eduardo López de Ochoa]], comandant les forces militars governamentals, es va dirigir a recolzar les tropes assetjades a Oviedo, i el coronel [[Juan Yagüe]] amb els seus legionaris i amb suport de l'aviació. La repressió posterior va ser molt dura.
A [[Langreo]], La Felguera i al barri del Llano de [[Gijón]] es van arribar a donar breus experiències de comunisme llibertari:
{{cita|A la barriada del Llano es va procedir a regularitzar la vida d'acord amb els postulats de la CNT: socialització de la riquesa, abolició de l'autoritat i el capitalisme. Va ser una breu experiència plena d'interès, ja que els revolucionaris no van dominar la ciutat. [...] Es va seguir un procediment semblat al de Langreo. Per a l'organització del consum es va crear un Comitè de Proveïments, amb delegats per carrers, establerts en les tendes de comestibles, que controlaven el nombre de veïns de cada carrer i procedien a la distribució dels aliments. Aquest control per carrer permetia establir amb facilitat la quantitat de pa i d'altres productes que es necessitaven. El Comitè de Proveïments portava el control general de les existències disponibles, particularment de la farina.|Manuel Villar. L'anarquisme en la insurrecció d'Astúries: la CNT i la FAI a l'octubre de 1934}}
En la [[conca minera palentina]] també es van produir greus successos. El [[5 d'octubre]] els miners de [[Barruelo de Santullán]] es van aixecar en armes i es van fer amb el control del poble, ocasionant la mort d'un tinent coronel i dos nombres de la [[Guàrdia Civil]], a més del director del col·legi [[marista]].<ref>Cuevas, Román y Llorente, p. 61</ref> En estos enfrentamientos murieron también el alcalde socialista y cuatro mineros.<ref>{{cita web|url=http://www.casavegas.es/noticias/111.html|títol=Entre trincheras|dataccés=11 d'agost|anyaccés=2010|autor=Marta Redondo|editor=Diario Palentino}}</ref> A [[Guardo]], els miners van prendre a l'assalt i van calar foc a la caserna de la [[Guàrdia Civil]]; durant els enfrontaments, va perdre la vida un agent. L'arribada de l'exèrcit va ocasionar la fugida a les muntanyes dels revolucionaris, que posteriorment es van ser rendint i lliurant a les autoritats. A la resta d'Espanya, va haver-hi alguns incidents reprimits ràpidament per les forces de l'ordre republicanes.
S'estima que, en els quinze dies de revolució, va haver-hi en tota Espanya entre 1.500 i 2.000 morts (encara que alguns autors parlen de 1.000 i fins a 4.000) dels quals uns 320 eren [[Guàrdia Civil|guàrdies civils]], soldats, [[Guàrdia d'Assalt|guàrdies d'assalt]] i carabiners; i uns 35 sacerdots. La ciutat d'[[Oviedo]] va quedar pràcticament destruïda i s'estima que arreu d'Espanya van ser detingudes i sotmeses a judici entre 15.000 i 30.000 persones per participar en la revolució. Les dades són difícils de comprovar a causa de la forta censura que es va aplicar.
En [[1937]] el ministre de la Guerra [[Diego Hidalgo Durán]], responsable de la repressió, confia la seva opinió a un periodista nord-americà corresponsal de guerra per a l'agència [[Associated Press]]:
{{cita|Sé com deu sentir-se un criminal assetjat —em va dir, somrient desmaiadament—. Però no sóc un criminal; només vaig complir el meu deure com a [[Ministeri de Defensa d'Espanya|ministre de la Guerra]] quan vaig ordenar que l'[[Exèrcit espanyol|exèrcit]] ataqués als extremistes d'esquerres. Des de quan el compliment del deure d'és un crim? Si hagués d'enfrontar-me de nou amb la mateixa situació, no dubtaria a comportar-me igual que llavors, encara sabent el que m'esperava.|Edward Knoblaugh ''Última hora: guerra a Espanya''}}
== Consideracions ==
La historiografia ha debatut molt sobre aquests esdeveniments.
Alguns autors assenyalen la importància d'aquests fets en la posterior [[Guerra Civil Espanyola]] de [[1936]].
L'historiador nord-americà [[Gabriel Jackson]], en la seva obra titulada ''La República espanyola i la guerra civil (1931-1939)'', publicada en 1965, defensa que aquests successos van augmentar els odis i la polarització a dues bandes de la política espanyola entre revolucionaris i conservadors, tensions que acabarien portant-se per davant als escassos republicans que intentaven mantenir la legalitat de la [[Segona República Espanyola]]. [[Hugh Thomas]] té una opinió semblant (llibre primer, capítol 10).
Altres autors, com el també nord-americà [[Stanley G. Payne]], desmenteixen aquesta versió en diverses de les seves obres assenyalant que els anomenats republicans —encarnats no ja en el [[Partit Republicà Radical]] de [[Alejandro Lerroux]] sinó en la coalició [[Izquierda Republicana]] de [[Manuel Azaña]]— podria haver estat responsables de la desaparició de la II República Espanyola per haver col·laborat, sense gairebé reserves, amb les faccions més extremistes, nombroses i revolucionàries de l'època —representades en el PSOE— permetent-los tot tipus d'excessos malgrat la seva col·laboració provada en la revolució d'octubre.
Molts autors han estat els que han disertat, des de molt diverses postures polítiques, sobre octubre de 1934 i les seves conseqüències: així [[Joaquín Arrarás]], [[Juan A. Sánchez García-Saúco]], [[Ricardo de la Cierva]], [[Ángel Palomino]], [[Paul Preston]], [[Manuel Tuñón de Lara]], i un llarg etcètera, movent-se des d'una reacció espontània de les masses treballadores i revolucionàries en contra de la imminent arribada al poder del conservadorisme, representat en la [[Confederació Espanyola de Dretes Autònomes]] (CEDAI), liderada per [[José María Gil-Robles]], guanyador per majoria simple en les eleccions anticipades de 1933.
== Referències ==
| |||