Revisió del 00:30, 14 juny 2012 modifica Bestiasonica (discussió \| contribucions) 244.771 edits Cap resum de modificació ← Edició anterior		Revisió del 09:47, 10 jul 2012 modifica desfés Lohen11 (discussió \| contribucions) Administradors 190.625 edits m neteja, replaced: a.C. → aC (3) AWB Edició següent →
Línia 52: == La monarquia hel·lenística == La monarquia hel·lenística era personal, la qual cosa significava que podia arribar a ser sobirà qualsevol que, per mitjà de la seva conducta, els seus mèrits o les seves accions militars, pogués aspirar al títol de ''basileus''. En conseqüència, la victòria militar era, la majoria de les vegades, l'acte que legitimava l'accés al tron, permetent així regnar sobre una província o un estat. Seleuc I va utilitzar l'ocupació de [[Babilònia]] el 312 ~~a.C.~~aC per legitimar la seva presència a Mesopotàmia, o la seva victòria el 281 ~~a.C.~~aC sobre Lisímac per justificar les seves reivindicacions sobre el [[Bòsfor]] i [[Tràcia]]. Així mateix, els reis de Bitínia van treure profit de la victòria el 277 a. C. de [[Nicomedes I]] sobre els [[gàlates]] per afirmar les seves pretensions territorials. Aquesta monarquia personal no tenia regles de successió precises, per la qual cosa eren freqüents querelles incessants i assassinats entre els molts aspirants. Tampoc existien lleis fonamentals ni textos que determinaran els poders del sobirà, sinó que era el propi sobirà qui determinava l'abast del seu poder. Aquest caràcter absolut i personal era, alhora, la força i la debilitat d'aquestes monarquies hel·lenístiques, en funció de les característiques i la personalitat del sobirà. Per tant, va ser necessari crear ideologies que justifiquessin la dominació de les dinasties d'origen macedoni i de cultura grega sobre els pobles totalment ignorants d'aquesta civilització. La [[Dinastia Ptolemaica]] va passar, d'aquesta manera, a ser de faraons davant els egipcis i tenien dret a aliar-se amb el clergat autòcton, atorgant esplèndides donacions als temples. Línia 58: Pel que fa als pobles d'origen grec i macedònic que també governaven, els sobirans hel·lenístics havien de mostrar la imatge d'un rei just, que assegurés la pau i el benestar dels seus pobles, existint així la noció de ''Evergetes'', el rei com a benefactor dels seus súbdits. Una de les conseqüències, esdevinguda ja en el regnat d'Alexandre el Gran, va ser la divinització del sobirà, a qui rendien honors els súbdits i les ciutats autònomes o independents que havien estat afavorides pel rei, el que va permetre reforçar la cohesió de cada regne en entorn de la dinastia regnant. La fragilitat del poder dels sobirans hel·lenístics els obligava a una incessant activitat. En primer lloc calia vèncer militarment als seus adversaris, de manera que el període es va caracteritzar per una sèrie de conflictes entre els mateixos sobirans hel·lenístics o contra altres adversaris exteriors, com els [[Imperi Part \| parts]] o la incipient [[Antiga Roma]]. Els sobirans es veien obligats a viatjar constantment per tal d'instal·lar guarnicions, alhora que s'erigien ciutats que controlessin millor les divisions administratives dels seus regnes, sent sens dubte [[Antíoc III]] el monarca hel lenístic que més va viatjar entre Grècia, Síria, Egipte, Mesopotàmia, Pèrsia i les fronteres de l'Índia i Àsia Menor, abans de morir prop de la ciutat de [[Susa]] el 187 ~~a.C.~~aC Per tal de mantenir les seves armades i finançar la construcció de les ciutats, va ser indispensable que els sobirans desenvolupessin una sòlida administració i fiscalitat. Els regnes hel·lenístics es van convertir així en gegantines estructures d'explotació fiscal, erigint-se en hereus directes de l'[[Imperi Aquemènida]]. Aquest treball esgotador, al qual s'unien les incessants queixes i recriminacions (ja que el rei era també jutge per als seus súbdits) van fer exclamar a [[Seleuc I]]: {{Cita \| Si la gent sabessin quant treball comporta escriure i llegir totes les cartes, ningú voldria ocupar una diadema, encara que s'arrossegués per terra. \| [[Plutarc]], ''Moralia'', «Si la política és la tasca dels ancians », II}} Línia 70: Aquest sistema de divinització va ser més polític que religiós i tenia els seus antecedents en el pensament grec anterior amb exemples de veneració a herois i altres personatges mortals que es van convertir en deïtats després de la seva mort, com és l'exemple d'[[Asclepi]] i altres figures menors que havien estat caps militars o fundadors de ciutats. La deïficació en vida dels reis hel·lenístics mai o gairebé mai va ser un assumpte purament religiós o espiritual; ningú va anar a resar o a demanar gràcies especials a cap d'aquests personatges. No obstant això va ser necessari establir el poder polític en éssers considerats pels seus súbdits com a déus. El culte al rei havia començat ja en la figura d'[[Alexandre el Gran]] que va ser reconegut com un mortal realitzador de grans gestes i descendent d'[[Hèracles]], confirmat en l'[[oracle]] de [[Oasis de Siwa \|Siwa]] com a fill del mateix [[Zeus]] - [[Amon]]. La deïficació d'Alexandre en vida li va servir en moltes ocasions com aprovació i reconeixement legal del seu poder reial. El mateix Alexandre es prenia la seva deïficació com una cosa molt seriosa. Després de la seva mort moltes de les ciutats hel·lenístiques van seguir aquest procés, deïficant a alguns dels seus [[diàdoc]]s, com va passar amb [[Demetri Poliorcetes]], [[Antígon II Gònates]], [[Lisímac de Tràcia]], [[Cassandre]], [[Seleuc I Nicàtor]] i [[Ptolomeu I]]. ==== Deïficació dels ptolomeus ==== Línia 81: === Deïficació dels selèucides === A la mort de Seleuc I el seu fill [[Antíoc I Sòter]] va preparar la cerimònia per a la seva apoteosi. Més tard es va fundar un sacerdoci especialitzat per al culte del monarca viu i dels seus avantpassats. Els reis de [[Pèrgam]] van dir ser descendents del déu [[Dionís]]. Aquests reis eren venerats en vida però només després de la seva mort rebien el títol de ''theos''. [[Antíoc III el Gran \|Antíoc III]] en el 193 aC va crear una comunitat de sacerdotesses que serien les encarregades del culte a la seva dona [[Laodice III]]. Una de les normes dictades per aquest rei per a aquestes sacerdotesses va ser que en la seva indumentària havien de portar una corona d'or decorada amb retrats de la reina. == Vegeu també == Línia 89: == Bibliografia== * CANTARELLA, Raffaele: La literatura griega de la época helenística e imperial. Buenos Aires, Losada, 1972. * JOUGUET, Pierre: El imperialismo macedónico y la helenización del Oriente. Barcelona, Cervantes, 1927. * MIRALLES, Carles: El helenismo: épocas helenística y romana de la cultura griega. Barcelona, Montesinos, 1989 (2ª.). * REYES, Alfonso: La filosofía helenística en Obras completas de Alfonso Reyes. México, FCE, 1979, tomo XX. {ISBN 968-16-0347-8} * SHIPLEY, Graham: El mundo griego después de Alejandro. 323-30 a. C. Barcelona, Crítica, 2001. {ISBN 84-8432-230-0} == Enllaços externs == Línia 101: {{Antiga Grècia}} {{Enllaç AD\|de}}▼ {{Enllaç AD\|es}}▼ {{Enllaç AD\|fr}}▼ {{ORDENA:Grecia Hellenistica}} [[Categoria:Grècia hel·lenística\| ]] ▲{{Enllaç AD\|de}} ▲{{Enllaç AD\|es}} ▲{{Enllaç AD\|fr}} [[ar:عصر هلنستي]] [[az:Ellinizm]]

Grècia hel·lenística: diferència entre les revisions