Diferència entre revisions de la pàgina «Mercè Rigalt»

2 octets eliminats ,  fa 7 anys
m
cap resum d'edició
m
Filla del publicista i antic president de la Cambra de Comerç espanyola de [[París]], Pere Rigalt. Estudià [[solfeig]] i les primeres lliçons de [[piano]] amb el professor [[Antoni Vaqué]], i traslladada a [[Madrid]] amb la seva família, ingressà en el [[Conservatori]] Reial. Més tard passà a [[París]], on féu oposicions per aspirar a una de les places vacants en les classes de piano d'aquell Conservatori, aconseguint-la amb el número u entre 197 opositors.
 
Deixeble d'[[Henri Fissot]] i [[Raúl Pugno]], aconseguí el gran primer premi d'honor ([[1896]]) i ja llavors es rebel•làrebel·là al públic parisenc, prenent part en els més notables concerts que s'organitzaven a la capital francesa. [[Isabel II]], que en aquell temps vivia a París, la crida diverses vegades al seu palau de l'avinguda Kleber, on, per escoltar-la, si congregaven nombroses notabilitats, crítics afamats, com [[Alfred Bruneau|Bruneau]] i [[Emili Pessard|Pessard]], saludaren a la jove pianista com a una gran esperança de l'art musical.
 
Les previsions dels crítics parisencs es realitzaren i encara més, per la Rigalt en la sèrie de concerts que donà el [[1897]] a Madrid i Barcelona. Pocs artistes han assolit tant espontanis i sorollosos triomfs davant d'un públic tant exigent com els que anaren a escoltar-la. Una autoritat musical de Madrid escrivia:{{Cita|<Ara delicat i suau, ara enèrgic i brillant, conforme o requereix la música, el seu joc al piano es perfecte.>}}De tornada a París emprengué una campanya artística molt variada i activa, sent sol•licitada per tocar en diverses capitals europees. La seva reputació s'afermà cada dia més, podent amb raó nomenar-la el crític del ''New-York Herald'' una de les més grans pianistes d'[[Europa]].
 
== La filla ==
La seva filla, [[Mercedes Roses de Rigalt]], ([[Barcelona]], [[1902]]) va heretar de la seva mare el temperament musical. Es donà a conèixer a París, sent encara una nena, amb un recital de piano en la sala [[Pleyel]] ([[1914]]). Més tard el [[1919]], en un concert organitzat per l'Orquestra Simfònica de Barcelona, executà en el [[Palau de la Música Catalana]] diverses composicions de [[Chopin]], [[Liszt]] i [[Blumenfeld]], cridant poderosament l'atenció de la critica per la seva distinció, per la seva delicadesa en el fraseig i pel seu net joc, i rebel•lantrebel·lant-se, malgrat la seva joventut, com a concertista de grans mereixements.
 
== Bibliografia ==
7.675

modificacions