Manuel de Llauder i de Camín: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
→Referències: afegeixo categoria |
|||
Línia 11:
'''Manuel de Llauder i de Camín''' ([[Argentona]], [[Maresme]], 3 de juliol de [[1789]] - [[Madrid]] 6 de març de [[1851]]) fou un militar i polític. Tingué especial rellevància en la [[Guerra del Francès]] i en especial en el setge de [[Girona]]. Serví a l'exèrcit de [[Ferran VII]]. Fou governador militar a [[País Basc|Bascònia]] i a [[Lleida]], inspector general d'infanteria i [[capità general]] d'Aragó i [[Navarra]]. Fou [[Capità General de Catalunya]] en substitució del [[Comte d'Espanya]] i desarmà els voluntaris reialistes. A la mort de de Ferran VII, fou fidel a les reines [[Reina Maria Cristina|Maria Cristina]] i [[Isabel II d'Espanya|Isabel II]] i rebutjà els [[carlins]] a [[Barcelona]].
Estudià les primeres lletres en les
▲Estudià les primeres lletres en les ''Escoles Pies de Betlem'' a Barcelona i ingressà molt jove com a cadet en el regiment d'infanteria [[Ultonia]], on serví fins arribar a capità. Durant la guerra de la [[Independència]] es distingí en el [[Primer setge de Girona de 1808|primer setge de Girona]], principalment en la sortida del [[16 d'agost]] de [[1808]], que obligà a l'enemic a retirar-se: també va estar en el segon setge, sent comissionat per prendre, el [[28 d'agost]] de [[1809]], l'altura i [[Santuari dels Àngels]], i entrar un comboi a [[Girona]], comissions complides amb èxit.
Després d'haver sigut governador de les [[illes Medes]], passà a manar el [[regiment de San Fernando]], restablint en aquest la disciplina. La seva labor fou molt premiada amb el comandament d'una brigada mixta, amb la que va prendre part en l'atac d'[[Olot]] del [[24 d'octubre]] de [[1812]].
El [[7 de maig]] de [[1813]] va combatre amb llur brigada en la [[vall de
Desenvolupà el càrrec de comandant general de [[Bascònia]], i després del
Treballà per impedir els progressos del [[carlisme]], i dirigí una exposició a la reina governadora dient-li que per salvar el tron de la seva filla era precís reunir [[Corts Espanyoles |Corts]] i destituir en [[Francisco Zea Bermúdez]]. El [[2 de novembre]] de [[1834]], essent ja tinent general, fou nomenat ministre de la [[Guerra]]; durant el curt període que desenvolupà el càrrec, va tenir la desgracia de què l'exèrcit d'operacions sofrís molts revessos, i d'ocórrer la revolta de gener de [[1835]], que costà la vida al general [[José Canterac]], capità general de [[Madrid]]. Aquests fets i la continua lluita que sostenia amb els seus company de ministeri, el decidiren a presentar la dimissió del càrrec, passant novament a la Capitania General de Catalunya.
L'energia que per totes bandes desplegaven els carlins, l'obligà a prendre mesures enèrgiques, una de elles l'arrest a la ciutadella del cònsol de [[Sardenya]], que afavoria la causa de [[Carles de Borbó]].{{text imprecís}} Organitzà 10 o 12 columnes i amb elles sortí a la muntanya, creient que només allà podia acabar amb el carlisme, i quan començava a assolir-ho, fou precís portar les tropes a les ciutats per a sufocar o impedir les revoltes que per tots cantons provocaven els elements lliberals.
Amos del camp els carlins, engruixiren llurs partides de tal manera, que als pocs mesos passaven de 20.000 homes. Llauder, veien que el govern no li enviava les forces necessàries per combatre'ls, dimití del càrrec, sent rellevat per [[Francisco Espoz i Mina]]. El [[1839]], al retornar a Espanya, després d'haver passat algun temps a l'estranger, se l'anomenà capità general de [[Granada (Andalusia)|Granada]], càrrec al que renuncià per motius de salut. A més fou senador del regne i ministre del [[Tribunal Suprem d'Espanya]].
El [[1840]]-42 escriví llurs «Memòrias documentadas», per a sincerar-se dels càrrecs i acusacions que se li feien (Madrid, [[1844]]). El [[1829]] publicà un ''Cuaderno de reglas y advertencias para la instrucción del recluta y prevenciones generales para la de los regimientos de infanteria''.
==Referències==
| |||