Al-Anbar
Al-Anbar (àrab: الأنبار, al-Anbār), antiga Firuz Chapur, Perisapora o Anbar (persa: انبار, Anbār, ‘graner’, ‘arsenal’, ‘dipòsit’, ‘reserva d'aigua’, derivat d'ab anbar, ‘dipòsit d'aigua potable’ a l'Iran) fou una antiga ciutat d'Iraq avui en ruïnes, a 5 km al nord-oest de Falluja i al costat del llogaret d'as-Saqlāwīya. Dona nom a la província d'al-Anbar que té per capital a Ramadi[nota 1] i de la que Falluja n'és la segona ciutat.
| Localització | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Satrapia a l'imperi Sassànida | Asoristan  | |||
| Geografia | ||||
| Banyat per | Eufrates | |||
| Dades històriques | ||||
Esdeveniment clau
| ||||
| Identificador descriptiu | ||||
| Fus horari | ||||
Història modifica
Originalment els erudits l'identificaren amb l'aquemènida Maskin però els autors àrabs de fet distingeixen entre aquesta i al-Anbar. Les excavacions a Tell Aswad semblen confirmar un origen immediat babiloni i una fundació a l'entorn del 3000 aC. La ciutat controlava la navegació del Sawad i el canal de l'Eufrates al Tigris conegut més tard com Nahr Isa.
Sapor I o Shapur I (241-272) la va reconstruir per fer-la servir de guarnició, amb una ciutadella, i la va batejar com a Peroz Shapur o Firuz Shapur (que vol dir "Victòria de Sapor", nom que apareix també, deformat, com Pirisabora a Ammià Marcel·lí i com a Perisapora a Zòsim, nom adoptat pels siríacs i jueus) per commemorar la victòria sobre Gordià III (238-244) el 243.[1] Altres fonts atribueixen la seva fundació a Sapor II o Shapur II (310-379) vers la meitat del segle iv.[2]
El 363 fou conquerida per Julià l'Apòstata que la va destruir. El seu successor Jovià va signar la pau retornant tots els territoris conquerits per Dioclecià a l'esquerra del Tigris. Llavors al-Anbar fou reconstruïda. Vers 591, Cosroes II enderrocat, va obtenir ajut de l'emperador Maurici per la seva restauració, a canvi de cessions territorials i la frontera es va establir com el 502. A començaments del segle vii va ser recuperada pels sassànides. La ciutat fou seu d'un bisbe jacobita i un de nestorià. Hi vivien molts jueus; la població era àrab però la guarnició persa.
Després del 634 va passar als àrabs que la van incloure a la província d'Ali i li van conservar el nom, però el d'al-Anbar, que ja es feia servir des del segle anterior, va començar a ser també utilitzat sovint. La conquesta fou obra de Khalid ibn al-Walid que va signar un tractat amb la població.[3] Sad ben Abi Wakkas hi va construir la tercera mesquita de l'Iraq. Sad no la va considerar adient per fundar una guarnició perquè a la ciutat hi havia mosquits i febres.
El 752 Abu-l-Abbàs as-Saffah va deixar Kufa i es va instal·lar a al-Anbar hi va fer construir una nova ciutat a uns 2,5 km de la vella, amb un gran palau al centre anomenat al-Hashimiyya.[3] Hi va morir i fou enterrat (754).[3] Al-Mansur (754-775) hi va residir fins al 762 quan es va fundar Bagdad.[4] Harun ar-Raixid hi va estar breument el 796 i el 803 que llavors estava poblada amb molts khurasànides.
La ciutat va mantenir certa prosperitat i importància el segle ix, però després els atacs beduïns la van debilitar (882 atac a la ciutat, 902 el districte és assolat). El 927 fou devastada pel càrmata Abu Tahir al-Karmati i la decadència es va accelerar. Altre cop fou assolada pels beduïns el 931. La vila va minvar però encara va mantenir un bon nombre d'habitants.
El gener de 1258,[nota 2] fou atacada per una columna mongola que la va destruir i els que van sobreviure van fugir a Bagdad que també fou ocupada el 1258.[5] La vila es va reconstruir en part i va ser un centre administratiu mongol que encara existia al segle xiv. Després va desaparèixer.
Anbâr i l'escriptura àrab modifica
Muramir ibn Murra d'Anbâr, del segle vi, és considerat l'inventor de l'escriptura àrab, i el que la va difondre entre els Kinda del Najd que al seu torn la van introduir a la Meca.[6] Les lletres eren diferents al himiarita i properes a l'escriptura cúfica utilitzada a les primeres versions de l'alcorà, reformat després per Ibn Muklah, visir dels califes Al-Muqtadir (908-932), Al-Qahir (932-934) i Al-Radi (934-940) i perfeccionat per Ali Ibn Bawab.[7] L'origen iemenita de l'àrab és contradita pels que volen un origen siríac.
Filòlegs modifica
Tres filòlegs amb la nisba al-Anbari tenen importància:
- Abu Bakr Muhammad ibn al-Kasim al-Anbari (o Ibn al-Anbari) (3 de gener de 885-octubre de 940)
- Abu l-Barakat Abd al-Rahman ibn Muhammad ibn Ubayd Allah ibn Abi Said Kamal al-Din al-Anbari (o Ibn al-Anbari) (juliol del 1119-18 de desembre de 1181)
- Abu Muhammad al-Kasim ibn Muhammad ibn Bashshar al-Anbari (mort 916 o 917)
Personatges il·lustres modifica
Notes modifica
- ↑ àrab : Ramādī, رمادي
- ↑ a l'Enciclopèdia de l'Islam s'identifica al atacant com Kerboka i la data com el 1262
Referències modifica
- ↑ Southern, Pat. The Roman Empire from Severus to Constantine (en anglès). Psychology Press, 2001, p.235. ISBN 0415239435.
- ↑ Houtsma, M. Th. E.J. Brill's First Encyclopaedia of Islam, 1913-1936 (en anglès). Brill, 1987, p.348. ISBN 9004082654.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Al-Baladhurí, Història de les conquestes musulmanes
- ↑ William Muir, The Caliphate, its rise, decline and fall, Chapter LXI 132-136 A.H., Abu'l-'Abbas, Hashimiya, Persecution of Umeiyads, Ibn Hubeira, Abu Muslim's pilgrimage
- ↑ (anglès) William Muir, The Caliphate, its rise, decline and fall, Chapter LXXVIII, 640-656 A.H., Al-Musta'sim, last of the Caliphs, Hulagu takes Bagdad, Caliph put to death, End of 'Abbasid Dynasty
- ↑ Ibn Khaldun, Le livre des exemples volum I, Muqaddima V, XXXIX l'écriture et la calligraphie, Ed. Gallimard, ISBN 2-07-011425-2, p. 813.
- ↑ (anglès) E. M. Wherry, A Comprehensive Commentary On The Quran, Of the Arabs before Muhammad; or, as they express it, in the Time of Ignorance; their History, Religion, Learning, and Customs
Enllaços externs modifica
- William Muir, The Caliphate, its rise, decline and fall (anglès)
- E. M. Wherry, A Comprehensive Commentary On The Quran (anglès)