Andrés Mayoral Alonso de Mella
Andrés Mayoral Alonso de Mella (Molacillos, 1685 - València, 6 d'octubre de 1769) conegut com l'Arquebisbe Mayoral, fou Arquebisbe de València.[1]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1685 Molacillos |
| Mort | 6 octubre 1769 (83/84 anys) València |
 Arquebisbe de València | |
| 27 gener 1738 – ← Andrés de Orbe y Larreátegui – Tomás de Azpuru Ximénez (en)  → Diòcesi: arquebisbat de València | |
| Bisbe de Ceuta | |
| 9 abril 1731 – ← Tomás del Valle – Miguel Aguiar → Diòcesi: bisbat de Ceuta | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Formació | Universitat de Salamanca Universitat Complutense |
| Activitat | |
| Ocupació | sacerdot catòlic |
| Consagració | Luis de Salcedo y Azcona |
Biografia modifica
Va estudiar a la Universitat d'Alcalá de Henares. En acabar els seus estudis va ocupar el càrrec de canongia magistral de Lleó. Va ser canonge lector a Sevilla i bisbe de Ceuta durant el període que comprèn des del 9 d'abril de 1731 fins al 1737.[1][2] En aquesta ciutat va promoure la construcció del sagrari de la catedral. L'any 1737, Felip V el proposà per a l'Arquebisbat de València; el papa Climent XII el va aprovar com a arquebisbe el 25 de gener del mateix any.[2] Va prendre possessió el 31 de març del 1738 mitjançant un procurador,[2] i el 8 de setembre va fer l'entrada a la seua nova seu.[1]
A València es dedicà a combatre la influència dels enciclopedistes francesos i les seues idees racionalistes, i per a això va impulsar la creació de centres docents, com la Casa de Santa Rosa de Lima (edifici ara ocupat i reformat per l'Ajuntament), el Seminari Andresià i altres col·legis a la ciutat (com les Escoles Pies), i altres dins de l'arquebisbat, com la Casa d'Ensenyança a Xàtiva. A banda, també va fundar la biblioteca del Palau Arquebisbal amb més de 12.000 volums, i el 1761 va crear un Museu al mateix palau, precedent de l'actual Museu diocesà de la catedral.[1]
Es preocupà pel sanejament dels comptes de l'administració de l'arquebisbat, portant una acurada comptabilitat dels béns catedralicis. Va posar fi als abusos en el culte i els sagraments; per exemple, l'any 1763 va prohibir les processons de disciplinants. L'any 1762 va dictar que els llibres parroquials s'escrigueren únicament en castellà.[1]
Fou un benefactor de l'Hospital General, del Col·legi Imperial d'Orfes de sant Vicent i de la Casa de la Misericòrdia.[1]
Referències modifica
| Precedit per: Andrés de Orbe y Larreátegui |
Arquebisbe de València 1738-1769 |
Succeït per: Tomás de Azpuru |