Apostolo Zeno
Apostolo Zeno (Venècia, 11 de desembre de 1668 - Venècia, 11 de novembre de 1750) fou un crític literari, periodista, dramaturg, llibretista d'òpera i poeta venecià.[1]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 11 desembre 1668 Venècia (Itàlia) |
| Mort | 11 novembre 1750 (81 anys) Venècia (Itàlia) |
| Dades personals | |
| Activitat | |
| Ocupació | poeta, crític literari, historiador, dramaturg, periodista, llibretista, escriptor |
| Membre de | |
| Nom de ploma | Emaro Simbolio |
| Família | |
| Germans | Pietro Caterino Zeno (en)  |
  | |
Biografia modifica
D'origen noble, va prendre part en la fundació de l'Accademia degli Animosi el 1691,[2] i va escriure el seu primer llibret d'òpera el 1695, Gli inganni felici, cosa que el va convertir en el llibretista de moda fins a l'arribada de Pietro Metastasio.[3]
Encara que va començar com a periodista a la Galleria di Minerva, va crear el 1710, amb Scipione Maffei, Antonio Vallisneri i el seu germà Pier Caterino Zeno, el trimestral Giornale de' letterati d'Italia, del qual va arribar a publicar vint volums, transformant-se en una de les publicacions més prestigioses d'Itàlia en la qual van col·laborar Scipione Maffei, Antonio Vallisneri, Eustachio Manfredi, Ludovico Antonio Muratori, Giovanni Battista Morgagni, Giambattista Vico o Bernardino Ramazzini. Va rebre de l'emperador Carles VI el títol de cronista real i va marxar a residir a la seva cort de Viena. Havia format una rica biblioteca, que va donar el 1747 als Dominics del Sant Rosari. Reemplaçat per Metastasio, va tornar a Venècia el 1729, i es va dedicar a l'erudició i a la numismàtica.
Obra modifica
Va escriure 63 peces dramàtiques (tragèdies, comèdies, òperes, oratoris) en les quals va seguir els principis del bon gust i del classicisme arcàdic i les unitats aristotèliques; 36 d'elles són llibrets d'òpera d'argument històric i mitològic, entre elles Gli inganni felici, 1695, Faramondo, 1698, Lucio Vero, 1700, Merope, 1711, Alessandro Severo, 1716, Griselda, 1718, Teuzzone, 1719, Semiramide, 1725; 17 oratoris, entre ells Giuseppe, 1722, Gioaz, 1726, David umiliato, 1731; diverses poesies líriques i de circumstàncies; 2 volums de Dissertazioni vossiane (suplements a les investigacions de Vossius sobre els historiadors llatins); pòstumes van aparèixer Annotazioni alla Biblioteca della eloquenza italiana di Giusto Fontanini. Es conserva també un cabalós Epistolari.
Algunes de les seves òperes modifica
- Eumene (1697), música de Gasparini, Porpora, Albinoni i Jommelli
- Lucio Vero (1700), música de Albinoni, Gasparini, Galuppi, Jommelli i Traetta
- Griselda (1701), música de Albinoni, Predieri, Scarlatti i Vivaldi
- L'amore generoso (1707), música de Gasparini, Vivaldi i Galuppi
- Merope (1711), música de Gasparini, Predieri, Vivaldi, Jommelli, Gassmann i Traetta
- Lucio Papirio dittatore (1719), música de Caldara, Hasse, Graun, Galuppi, Paisiello, Anfossi i Cherubini
- Caio Fabbrizio (1729), música de Caldara, Hasse i Graun
- Armida abbandonata, li posà música l'any 1906 el compositor napolità Gennaro Napoli.[4]
Referències modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Apostolo Zeno |
- ↑ «Apostolo Zeno | enciclopèdia.cat». [Consulta: 20 abril 2019].
- ↑ «Biografia de Apostolo Zeno». [Consulta: 20 abril 2019].
- ↑ «Apostolo Zeno». [Consulta: 20 abril 2019].
- ↑ * Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 910. (ISBN 84-7291-226-4)