Batalla de Gal·lípoli (1915)

Batalla de Gal·lípoli Primera Guerra Mundial Front de l'Orient Mitjà Defensa de Gal·lípoli Defensa de Gal·lípoli El desembarcament de les tropes de l'ANZAC a Anzac Cove. Tipus campanya militar i ofensiva militar Data 19 de febrer de 1915 – 9 de gener de 1916 Coordenades 40° 14′ 15″ N, 26° 16′ 39″ E Lloc Península de Gal·lípoli, Imperi Otomà Estat Imperi Otomà Resultat Victòria decisiva otomana Bàndols Imperi Britànic Austràlia Índia Terranova Nova Zelanda Regne Unit França Imperi Otomà Imperi Alemany Imperi Austrohongarès Comandants Sir Ian Hamilton Winston Churchill Otto von Sanders Mustafà Kemal Bey Enver Paixà Forces 5 divisions (inicial) 14 divisions (final) 6 divisions Baixes 550.000 700.000 La batalla de Gal·lípoli o campanya dels Dardanels fou una operació militar de la Primera Guerra Mundial que es desenvolupà a la península de Gal·lípoli entre febrer de 1915 i gener de 1916. L'operació s'inicià com un esforç conjunt del Regne Unit i França per obrir un nou front a l'est contra l'Imperi Otomà, aliat de les potències centrals, i finalment capturar la seva capital, Constantinoble (avui Istanbul). Per aconseguir-ho, les forces aliades havien de desembarcar a la península de Gal·lípoli, a la banda europea de l'estret dels Dardanels i obrir-se pas fins a arribar a Constantinoble. L'intent fou un fracàs i les tropes aliades, després de mantenir uns precaris caps de pont a la península, retiraren les tropes el gener de 1916. A Turquia l'operació es coneix com a Çanakkale Savaşları, per raó de l'escenari on va tenir lloc (la província de Çanakkale). Prolegòmens Quan l'Imperi Otomà entrà en guerra al costat de les potències centrals, l'octubre de 1914, quedà bloquejat als aliats l'únic pas que quedava per aportar reforços i subministraments a Rússia, reforços que resultaven vitals per enfortir el front oriental i així alleugerir la pressió alemanya sobre el front occidental. Cap a la fi de 1914 el front occidental havia quedat definitivament fixat i els aliats buscaven urgentment l'obertura d'un nou front. Per això es pensà a atacar Turquia per la banda dels estrets (els Dardanels i el Bòsfor), operació que permetria obrir l'esperat nou front, debilitar l'Imperi Otomà, obrir el pas de vaixells a través dels estrets cap a Rússia i possiblement capturar Constantinoble; així mateix, l'operació podria forçar l'entrada de Grècia i Bulgària en la guerra al costat dels aliats. Després de diverses propostes d'atacar Turquia, rebutjades pel govern britànic, vers la fi de novembre de 1914 el primer lord de l'almirallat, Winston Churchill, proposà el seu projecte de pla per atacar Turquia a través dels Dardanels. Churchill argumentà que la Royal Navy disposava de molts vaixells obsolets, especialment cuirassats, que no podien enfrontar-se a la flota alemanya d'alta mar (Hochseeflotte) però que serien útils en altres teatres d'operacions. El pla fou aprovat pel consell de ministres el gener de 1915. Inicialment l'atac havia de ser exclusivament naval i havia de forçar el pas pels Dardanels, destruint les defenses costaneres i amb un mínim de tropes per realitzar tasques de voladures i d'ocupació física, però el fracàs d'aquesta operació dugué a considerar un desembarcament a gran escala a la península de Gal·lípoli. L'atac naval El 19 de febrer s'inicià l'atac naval preparat per l'almirallat, amb un bombardeig de les posicions d'artilleria turques a la costa dels Dardanels per una flota anglofrancesa, en la qual participà el cuirassat Queen Elizabeth. El 18 de març es realitzà un nou atac, dirigit principalment al punt més estret dels Dardanels, on l'amplada és inferior als dos quilòmetres. Una flota sota el comandament de l'almirall John de Robeck, intentà forçar el pas pels Dardanels. El minador turc Nusret havia col·locat una gran quantitat de mines marines els dies anteriors. Els aliats intentaren utilitzar pescamines abans de l'atac, però foren repel·lits per l'artilleria turca. Així i tot el pla no es modificà i la flota intentà forçar el pas dels estrets, amb el resultat que gairebé tots els vaixells patiren danys considerables: tres cuirassats resultaren enfonsats (els britànics Ocean i Irresistible i el francès Bouvet), mentre els creuers de batalla Inflexible i els cuirassats francesos Suffren i Gaulois quedaren greument danyats. Els desembarcaments La península de Gal·lípoli, les zones de desembarcament i el límit d'avenç de les tropes aliades. El fracàs de l'operació decidí els aliats a aturar altres intents de forçar els estrets per mitjans exclusivament navals i semblava clara la necessitat d'usar forces terrestres que desembarcarien a la península de Gal·lípoli per eliminar l'artilleria mòbil turca. Això permetria que els pescamines netegessin les aigües dels estrets i els vaixells grans podrien forçar-los. Amb aquest pla, el ministre de la guerra britànic, Lord Kitchener, nomenà el general Ian Hamilton comandant del Cos Expedicionari del Mediterrani (Mediterranean Expeditionary Force, MEF) que duria a terme la missió. En aquell moment, el MEF va quedar format pel Cos d'exèrcit d'Austràlia i Nova Zelanda (ANZAC), que en aquell moment incloïa la 1a divisió australiana i la divisió australiana i neozelandesa, per la 10a i 29a divisions britàniques de les noves divisions Kitchener i per una divisió d'infanteria de marina. Hamilton també comptava amb el Cos Expedicionari d'Orient de l'exèrcit francès. La força d'invasió de Hamilton es concentrà a Egipte, amb poques mesures de seguretat o ocultació, de manera que els turcs tingueren temps suficient per preparar-se per a un assalt amfibi. Les tropes turques a la zona dels Dardanels estaven formades pel cinquè exèrcit turc, sota el comandament de l'assessor militar alemany Otto Liman von Sanders, amb un total d'uns 84.000 homes. A Bulair, a prop del coll de la península de Gal·lípoli es trobaven la 5a i 7a divisions; al cap Helles, a l'extrem de la península i al llarg de la costa de l'Egeu es trobava la 9a divisió; Gaba Tepe, al mig de la península s'estacionà la 19a divisió, sota el comandament de Mustafà Kemal Atatürk; finalment, a la banda asiàtica dels Dardanels es trobaven la 3a i 11a divisions. El pla d'invasió del 25 d'abril de 1915, preveia el desembarcament de la 29a divisió britànica a Helles, a l'extrem de la península, seguit d'un avançament fins als forts de Kilitbahir. L'ANZAC havia de desembarcar més al nord, a la costa de l'Egeu més amunt de Gaba Tepe (en una badia anomenada des de llavors badia Anzac), des d'on podria avançar transversalment per la península i bloquejar la retirada o els reforços turcs de Kilitbahir. Mentrestant, els francesos havien de realitzar un desembarcament de distracció a Kum Kale, a la costa asiàtica dels Dardanels, i altres vaixells havien de dirigir-se més al nord, a Bulair, on la península s'uneix al continent, també com a maniobra de distracció. Badia Anzac Les tropes de l'ANZAC desembarcaren al lloc previst (anomenat inicialment platja Z i després la badia Anzac) poques hores abans de l'alba. Les barcasses, però, acabaren concentrades a una zona reduïda de la badia, fet que provocà un considerable desordre entre les tropes, que no trobaren gaire oposició per part turca. Poc després la majoria de tropes britàniques començaren a pujar els turons que envoltaven la badia. La segona onada de desembarcament, però, es trobà amb una oposició força més intensa. Cap a les 6 del matí les notícies del desembarcament a Anzac arribaren a von Sanders, que deixà la defensa de la zona en mans de les divisions de Kemal Atatürk, pensant que el desembarcament principal es produiria més al nord. Atatürk contraatacà al llarg del matí i aconseguí repel·lir els australians i neozelandesos a una franja estreta al voltant de la badia. Els atacs posteriors del dia 27 estigueren a punt d'obligar a reembarcar les tropes de l'ANZAC i només es pogué mantenir el cap de pont gràcies a l'artilleria naval de suport. La posició precària a la badia Anzac acabà consolidant-se amb l'arribada de reforços britànics el dia 30 d'abril. Cap Helles Les platges de desembarcament de Cap Helles. La línia puntejada mostra la màxima penetració de les forces aliades. Poques hores després de l'inici de l'operació a la badia Anzac es produí el desembarcament al cap Helles, precedit per un bombardeig naval i ja amb llum de dia. El desembarcament el realitzà la 29a divisió britànica sota el comandament del general de divisió Aylmer Hunter-Weston, en cinc platges que formaven un arc en l'extrem de la península i designades, d'est a oest, S, V, W, X i Y. El comandant de la força de desembarcament a la platja Y aconseguí dur les tropes fins a 500 metres del poble de Krithia, que en aquells moments estava desert (tot i que l'endemà la platja Y fou evacuada a mesura que arribaven reforços turcs. Els desembarcaments principals, però, foren els de la platja V i la platja W. A la platja V desembarcaren els Royal Munster Fusiliers i els Royal Hampshires mitjançant un vell transport de carbó reconvertit, el River Clyde, mentre que els Royal Dublin Fusiliers desembarcaren en barcasses descobertes. A la platja W els Lancashire Fusiliers també desembarcaren en barcasses descobertes cap a una platja la sortida de la qual estava obstruïda amb filferro espinos. En ambdós casos, els defensors turcs estaven en una posició perfecta per causar grans baixes a les forces de desembarcament, que representaven un blanc perfecte per a les metralladores del fortí de Seddülbahir, finalment capturat l'endemà. En ambdós desembarcaments, a Helles i a Anzac, al final del dia no s'havien aconseguit els objectius previstos i en els dies següents se succeïren atacs i contraatacs amb pocs canvis de domini territorial. Primeres batalles El 28 d'abril, les tropes de cap Helles, amb el suport francès, intentaren ocupar el poble de Krithia, en l'anomenada primera batalla de Krithia. El pla d'atac resultà massa complex i poc clar per als comandants de les divisions. Les tropes de la 29a divisió encara estaven exhaustes de la lluita del desembarcament i la captura de Seddülbahir. L'atac quedà bloquejat al voltant de les 6 de la tarda, amb uns pocs guanys territorials però sense assolir el poble de Krithia. En aquesta posició, a mig camí del cap Helles i Krithia, els britànics començaren a cavar les trinxeres, que es mantindrien durant tota la campanya. Els dies 1 i 3 de maig els turcs intentaren refusar els aliats altra vegada cap a la platja però sense èxit. S'havia arribat a un punt mort amb unes trinxeres improvisades, molt més senzilles, petites i precàries però no gaire diferents de les de França i Bèlgica. El 2 de maig també es decidí intentar un atac des de la badia Anzac, on les tropes tenien un cap de pont molt més estret, per capturar el punt anomenat Baby 700. L'atac tingué èxit inicialment, però les tropes es veieren obligades a recular durant la nit del 3 de maig, amb unes 1.000 baixes. El 6 de maig es tornà a intentar un atac des del cap Helles, aquesta vegada reforçat amb dues brigades procedents d'Anzac; l'operació es coneix amb el nom de segona batalla de Krithia, i aconseguí avançar la línia de front poc menys de mig quilòmetre, amb un nombre elevat de baixes. Els turcs llançaren un gran atac contra les posicions a la badia Anzac el 19 de maig, que fracassà completament. Els turcs, mancats de suport d'artilleria i amb relativament poques municions, confiaven en la sorpresa i la superioritat numèrica (40.000 homes contra 10.000), però els observadors aliats detectaren els preparatius per a l'atac i prepararen una defensa sòlida, que causà unes 10.000 baixes a les tropes otomanes. Tot i així aquell mateix mes l'artilleria naval britànica es veié molt perjudicada pel torpedinament dels vaixells HMS Goliath, HMS Triumph i HMS Majestic, que obligà a retirar bona part del suport dels cuirassats. El 4 de juny, a la tercera batalla de Krithia, un nou intent britànic de trencar les defenses turques resultà novament en un fracàs amb gran nombre de baixes. El 28 de juny, amb uns objectius molt més modestos i amb el reforç de la nova 52a divisió, la batalla del Gully Ravine aconseguí un petit avenç de les tropes aliades sobre el flanc esquerre (a la costa egea), que els turcs intentaren recuperar els primers dies de juliol, sense èxit. L'ofensiva d'agost i la badia de Suvla Davant dels repetits fracassos de les ofensives a partir del cap Helles per capturar Krithia, el general Hamilton elaborà un pla diferent, amb el conjunt d'operacions conegudes genèricament amb el nom de «batalla de Sari Bair». L'operació consistia en un desembarcament de dues divisions a la badia de Suvla, vuit quilòmetres al nord d'Anzac, la nit del 6 d'agost; juntament amb un potent assalt des d'Anzac cap a la cresta de Sari Bair, trencant la línia defensiva turca. El desembarcament a Suvla topà amb poca oposició, però els objectius britànics s'havien reduït tant per precaució, i les tropes avançaren tan lentament, que l'ocupació es limità inicialment a la platja i pocs metres més. Això donà temps als turcs a avançar-se i capturar les posicions elevades dels turons d'Anafarta, el que convertí el front de Suvla en un altre punt mort que aviat es convertí en una nova posició atrinxerada. Mentrestant, a Helles es realitzà un atac de distracció en direcció, novament, cap a Krithia, que resultà en l'anomenada «batalla de les vinyes de Krithia», sense resultats concloents i amb un considerable nombre de baixes. A la badia d'Anzac també es realitzaren els assalts previstos: un atac contra un conjunt de trinxeres turques va tenir èxit, però l'atac principal dirigit als turons de Sari Bair va tenir menys èxit. La força que havia d'ocupar el turó de Chunuk Bair es quedà a 500 metres del cim i només pogué ocupar-lo l'endemà al matí, fet que descoordinà l'atac previst per aquell matí 7 d'agost contra les defenses turques situades darrere la cresta. Els britànics conservaren precàriament els turons fins que un contraatac massiu turc el dia 9 d'agost, dirigit personalment per Kemal, feu recular les tropes aliades altra vegada cap a la platja. Davant de la manca de resultats clars, un segon atac previst per ocupar el turó 971 no s'arribà a realitzar, mentre que una brigada australiana i índia es perderen durant la nit i foren fàcilment refusades pels defensors turcs. Posteriorment les tropes de la badia de Suvla reberen els reforços de les 53a i 54a divisions més la 2a divisió muntada de yeomanry (regiments de voluntaris formats originalment per pagesos), així com la 19a divisió procedent de Helles. Amb aquests reforços s'intentà un nou atac el 21 d'agost, aquesta vegada cap al turó que els aliats anomenaren Scimitar Hill y el turó 60. El control d'aquestes posicions elevades hauria unit els fronts de Suvla i d'Anzac. Després de 8 dies, però, es donà per acabat l'atac sense cap resultat. Evacuació La platja W de cap Helles, el 7 de gener de 1916, poc abans de l'evacuació final. Després del fracàs de l'ofensiva d'agost, el comandament aliat aturà temporalment les accions per decidir com calia continuar la campanya. Les notícies de la veritable situació començaren a filtrar-se a la premsa britànica i alguns oficials superiors mostraren el seu desacord amb la direcció de la campanya de Hamilton. L'octubre es plantejà l'evacuació de les platges, però Hamilton s'hi resistí, adduint la pèrdua de prestigi que representaria per a l'exèrcit britànic. Poc després, però, fou substituït com a comandant de la campanya pel tinent general Sir Charles Monro. La situació es complicà per l'entrada en guerra de Bulgària al costat de les potències centrals. Per aquesta raó, el 5 d'octubre de 1915 els britànics obriren un nou front a la Mediterrània, a Tessalònica, que reduiria els reforços disponibles per als Dardanels. A més a més, ara Alemanya tenia connexió directa per terra amb Turquia, a través d'Àustria-Hongria i Bulgària, amb la possibilitat d'enviar artilleria pesant contra els precaris caps de pont aliats. Davant de les expectatives, el general Monro recomanà l'evacuació i el mateix Kitchener, després de visitar les trinxeres de Gal·lípoli, també donà suport a la decisió. L'evacuació de 14 divisions en hivern i amb una gran proximitat a l'enemic resultava perillosa. La posició precària dels aliats quedà prou evidenciada amb una gran tempesta hivernal el 17 de novembre, que durà tres dies i inundà les trinxeres, arrossegà cossos de soldats sense enterrar i ofegà alguns soldats; les nevades posteriors encara provocaren més morts. Tot i així, l'operació d'evacuació fou l'èxit més important dels aliats en tota la campanya, realitzat amb molt poques baixes i sense que l'enemic se n'adonés fins als darrers dies. A partir del 7 de desembre algunes tropes ja van començar a abandonar les platges, mentre d'altres feien atacs de distracció contra els turcs per ocultar l'operació. A la fi del mes de desembre s'evacuaren Suvla i Anzac, que quedaren buides el 20 d'aquell mes. El cap de pont d'Helles es mantingué provisionalment uns dies més per si es volia reprendre l'ofensiva, però el dia 27 de desembre es decidí evacuar també aquesta posició; les últimes tropes van abandonar la península el 9 de gener de 1916. Valoracions i conseqüències Article principal: Campanya del Sinaí i Palestina La batalla de Gal·lípoli representà el final de l'intent aliat d'atacar Turquia directament. A partir d'aquell moment els britànics se centraren en l'atac per Mesopotàmia, a partir de Kuwait, i per Palestina, a partir d'Egipte, que culminà amb la captura de Jerusalem per Nadal de 1917. Per als turcs representà una gran injecció de moral i posà en evidència la falta de planificació del comandament aliat. Ja l'intent inicial aliat d'atac exclusivament naval partí de la falsa premissa que l'artilleria naval es podria comportar contra les defenses costaneres turques de la mateixa forma que l'artilleria pesant terrestre es comportava contra les fortificacions al front occidental. Els canons navals, de tir bàsicament horitzontal, resultaren menys efectius que els obusos alemanys i austríacs contra les fortificacions belgues i franceses. D'altra banda, la manca de previsió pel que fa a les mines, resultà fatal (els primers pescamines de les operacions als Dardanels foren vaixells pesquers reconvertits). Posteriorment els plans de desembarcament s'elaboraren pensant en un ràpid avenç cap a l'interior de la península; quan l'atac quedà bloquejat a les platges de Helles, Anzac i Suvla, les tropes quedaren confinades en un espai extraordinàriament estret, sense aigua potable i amb poques zones fora de l'abast de l'artilleria enemiga. Des del punt de vista polític, el fracàs de l'operació obligà Winston Churchill a dimitir del seu càrrec de Primer Lord de l'Almirallat i a John Fischer del seu de Primer Lord del Mar. Per la seva banda, representà també el final de la carrera del general Hamilton. En canvi, al bàndol otomà, el triomf contra els aliats impulsà a Mustafà Kemal Atatürk en el seu ràpid ascens cap al poder. Baixes Durant tota la campanya es calcula que els aliats van patir unes 140.000 baixes, mentre que els turcs unes 250.000, directament a causa d'accions militars. A aquestes baixes cal afegir unes 140.000 baixes més aliades a causa de malalties, contretes en l'entorn insalubre de les trinxeres aliades, com disenteria i febre tifoidea. De les baixes aliades es calcula uns 45.000 morts i uns 95.000 ferits, mentre que al bàndol otomà es calculen uns 85.000 morts i uns 165.000 ferits. Actualment al camp de batalla de Gal·lípoli es troben 62 cementiris, conservats per la Commonwealth War Graves Commission (Comissió de cementiris de guerra de la Commonwealth), per als soldats del Regne Unit i els dominis que participaren en la batalla (Austràlia, Nova Zelanda, Índia i Terranova, principalment). L'exèrcit francès també hi manté un cementiri, mentre que el turc en conserva de petits i un gran nombre de memorials. Referències Bibliografia Martin Gilbert, The First World War: A Complete History, capítol 8; ISBN 0-8050-7617-4 Philip J. Haythornthwaite, Gallipoli 1915, Frontal Assault on Turkey; Osprey Campaign Series núm. 8, Osprey Publishing, 1991. Michael Hickey, The First World War (IV): The Mediterranean Front 1914-1923; Osprey Essential Histories Series núm. 23, Osprey Publishing, 2002. David Stevenson, 1914-1918. The history of the First World War; Penguin History, Penguin Books, 2005. «Battles - The Gallipoli Front» a FirstWorldWar.com (anglès)