Benet XV
Benet XV (en llatí: Benedictus XV, en italià: Benedetto XV) és el nom que va adoptar el cardenal Giacomo Giambattista della Chiesa en ser escollit papa de Roma, càrrec que ostentà fins a la seva mort l'any 1922.
.jpg) (1915)  | |
| Nom original | (la) Benedictus PP. XV |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | Giacomo della Chiesa 21 novembre 1854 Pegli (Regne de Sardenya-Piemont) |
| Mort | 22 gener 1922 (67 anys) Palau Vaticà (Regne d'Itàlia) |
| Causa de mort | Causes naturals (Pneumònia ) |
| Sepultura | Grutes vaticanes |
 258è Papa | |
| 3 setembre 1914 – 22 gener 1922 ← Pius X – Pius XI → | |
| Cardenal | |
| 25 maig 1914 – | |
| Arquebisbe catòlic | |
| 16 desembre 1907 – ← Domenico Svampa – Giorgio Gusmini → Diòcesi: arquebisbat de Bolonya | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Formació | Acadèmia Pontifícia Eclesiàstica Pontifícia Universitat Gregoriana Universitat de Gènova |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Roma Estats Pontificis |
| Ocupació | bisbe catòlic (1907–), prevere catòlic de ritu romà (1878–) |
| Consagració | Pius X |
| Participà en | |
| 31 agost 1914 | Conclave de 1914 |
Premis | |
Signatura  | |
 | |
In te, Domine, speravi; non confundar in aeternum | |
| Lloc web | w2.vatican.va… |
 | |
Vida prèvia al pontificat modifica
Nascut el 21 de novembre de 1854 a Pegli (actualment, un barri de Gènova, que aleshores pertanyia Regne de Sardenya-Piemont), rebé el nom de Giacomo Giambattista della Chiesa. La seva família pertanyia des del segle xvi al patriciat de la ciutat de Gènova. Era el tercer dels quatre fills del marquès Giuseppe della Chiesa i de la seva esposa Manilla Giovanna, de la casa marquesal napolitana de Migliorati.
Va ingressar al seminari de Gènova quan ja era estudiant de dret civil en la Reial Universitat d'aquesta ciutat, en la qual es va doctorar l'any 1875, i aquell mateix any va ingressar a l'Almo "Collegio Capranica" de Roma. El 21 de desembre de 1878 va ser ordenat sacerdot a la basílica de Sant Joan del Laterà. De 1879 a 1883 estudia diplomàcia a la Pontifícia Acadèmia de Nobles Eclesiàstics, mentre es doctorava en teologia (1879) i en dret canònic (1880) per la Pontifícia Universitat Gregoriana. El 1882 va ingressar a la Congregació d'Afers Extraordinaris de la Santa Seu i a l'any següent, una vegada acabats els seus estudis, va ser destinat a la nunciatura a Madrid, on va ocupar un paper crucial en l'arbitratge de la disputa entre Espanya i Prússia per la possessió de les illes Carolines. De retorn a Roma el 1887, va ingressar a la Secretaria d'Estat del Vaticà, de la qual arribaria a ser substitut i secretari de comunicacions xifrades el 1901. Des de 1899 era professor de diplomàcia i vicerector de la Pontifícia Acadèmia de Nobles Eclesiàstics.
El 1887 va tornar a Roma, on després d'algunes missions diplomàtiques, va ser nomenat subsecretari d'Estat del Vaticà.
Pius X el va nomenar arquebisbe de Bolonya el 1907 i cardenal el 1914, només tres mesos abans d'esdevenir papa.
Episcopat i cardenalat modifica
El 18 de desembre de 1907 és nomenat arquebisbe de Bolonya, als quatre dies va rebre la consagració episcopal de mans del papa Sant Pius X al Vaticà. En el consistori del 25 maig 1914 és nomenat cardenal prevere dels Quatre Sants Coronats.
Elecció papal modifica
Va participar en el conclave que va seguir a la mort de sant Pius X. El tercer dia de reunió i a la desena votació va ser escollit papa: era el 3 de setembre de 1914. Va ser coronat tres dies després a la Capella Sixtina pel cardenal Francesco Salesio Della Volpe, protodiaca de Santa Maria in Aquiro.
Pontificat modifica
L'inici del seu pontificat va coincidir amb l'esclat de la I Guerra Mundial, contra la qual no va poder fer més que tasques humanitàries, sempre es va preocupar per les víctimes i va crear al Vaticà una agència d'informació sobre els presoners. En la seva encíclica Ad beatissimi Apostolorum del mateix 1914 va analitzar lúcidament les causes del conflicte i va proclamar una neutralitat estricta que va disgustar els dos bàndols bel·ligerants. En aquesta carta encíclica exposa justament que les causes de la guerra eren la manca de comprensió entre els homes, el menyspreu de l'autoritat, la injustícia en la lluita de classes i l'afany de lucre. Gairebé al final de la guerra, el 1917, va promulgar l'exhortació apostòlica Dès le début que era tot un programa doctrinal de cara a un possible armistici.
Quan la guerra es va acabar va ser bandejat dels tractats de pau a petició d'Itàlia. Aquest fet va fer adonar-se a Benet XV que necessitava resoldre la qüestió romana, i justament va ser llavors, a partir de l'encíclica Pacem Dei Munus, quan va començar a reclamar els seus drets com a sobirà d'un estat simbòlic, que Itàlia no li reconeixia, però que serien la base dels Pactes del Laterà. Amb l'encíclica Pacem, Dei munus pulcherrimum (1920) va suggerir les bases perquè un conflicte de tal magnitud no tornés a produir-se.
A pesar de l'oposició de l'estat italià, va enviar un observador a la Conferència de Versalles, donant suport a les decisions del Tractat. Va restablir les relacions entre la Santa Seu i els governs de França i Anglaterra, aconseguint que s'enviés un representant britànic al Vaticà, cosa que no ocorria des del segle xvii. També va reprendre les relacions diplomàtiques amb Portugal i les va iniciar amb els nous estats sorgits del desmembrament de l'Imperi Austrohongarès. Va promulgar un nou Codi de Dret Canònic (Codex Iuris Canonici) el 1917, el qual ja havia estat elaborat en la seva major part pel seu antecessor sant Pius X. També l'any 1917 va instituir la Congregació per a les Esglésies Orientals. El 1919 va aixecar la prohibició que els italians participessin en la vida política del regne, al mateix temps que animava don Luigi Sturzo perquè fundés el Partito Popolare Italiano, embrió de la futura Democràcia Cristiana.
Amb la seva carta apostòlica Maximum illud de 1919 va donar un fort impuls a l'activitat missionera. El 1921, en ocasió del sisè centenari de la mort del Dant, li va dedicar l'encíclica In Praeclara Summorum, lloant la seva obra com una exaltació de la justícia i la providència.
Malaltia i mort modifica
.jpg)
A l'inici de l'any 1922, una epidèmia de grip es va estendre per Itàlia i el papa Benet XV en resultar afectat. El 22 de gener de 1922 va morir al Vaticà, als 67 anys. Les seves últimes paraules van ser aquestes: "Oferim la nostra vida per a la pau en el món".
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Benet XV |