Viquipèdia

Brian De Palma

guionista i director de cinema estatunidenc

Brian De Palma (Newark, 11 de setembre de 1940),[1] de nom Brian Russell DePalma és un director de cinema, productor i guionista estatunidenc d'origen italià.[2]

Infotaula de personaBrian De Palma

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement11 setembre 1940 Modifica el valor a Wikidata (83 anys)
Newark (Nova Jersey) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Grup ètnicEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Colúmbia
Sarah Lawrence College
Friends' Central School Modifica el valor a Wikidata
Alçada180 cm Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballPel·lícula Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciódirector de cinema, muntador, realitzador, productor de cinema, guionista, productor Modifica el valor a Wikidata
Activitat1960 Modifica el valor a Wikidata –
Membre de
GènereThriller, cinema de terror, cinema de gàngsters, drama i cinema de ficció criminal Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeNancy Allen (1979–1983), divorci
Gale Anne Hurd (1991–1993)
Darnell Gregorio-De Palma (1995–1997) Modifica el valor a Wikidata
ParellaMargot Kidder (1972–)
Elli Medeiros (2000–2004) Modifica el valor a Wikidata
FillsWilla Holland
 ( Keith HollandDarnell Gregorio-De Palma)
Piper De Palma
 ( Darnell Gregorio-De Palma)
Cameron De Palma
 ( )
Lolita de Palma
 ( Gale Anne Hurd) Modifica el valor a Wikidata
PareAnthony Federico DePalma Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0000361 Allocine: 954 Rottentomatoes: celebrity/771481922 Allmovie: p17596 TCM: 46596 TV.com: people/brian-de-palma TMDB.org: 1150
Discogs: 4424108 Modifica el valor a Wikidata

Amb una carrera de més de 50 anys, és més conegut pel seu treball en els gèneres de suspens, delicte i thriller psicològic. Entre les seves pel·lícules destacades s'inclouen èxits populars de taquilla com Carrie (1976), Vestida per matar (Dressed to Kill, 1980), Scarface (1983), Els Intocables d'Eliot Ness (The intouchables, 1987) i Missió: Impossible (Mission: Impossible, 1996), a més de favorits de culte com Sisters (1972), Phantom of the Paradise (1974), Blow Out (1981), Body Double (1984), Cors de ferro (Casualties of War, 1989), Atrapat pel passat (Carlito's way, 1993) i Femme Fatale (2002).[3]

De Palma és citat sovint com a membre destacat de la nova generació de directors de cinema de Hollywood.[4] El seu estil de direcció sovint fa ús de cites d'altres pel·lícules o estils cinematogràfics i té la influència de cineastes com Alfred Hitchcock i Jean-Luc Godard.[4] Les seves pel·lícules han estat criticades per la seva violència i contingut sexual, però també han estat defensades per destacats crítics nord-americans com Roger Ebert i Pauline Kael.[3][5][6]

Biografia modifica

És considerat per molta gent com el digne hereu d'Alfred Hitchcock tant per a la qualitat de les seves obres, el suspens i el seu mestratge. També té una certa semblança amb l'estil de Dario Argento, cineasta italià que va popularitzar el Giallo, pels seus plans seqüències complexos íntimament vinculats a la música.

Brian De Palma ha sabut fer una nova empenta a les pel·lícules de suspens i del cinema fantàstic. No dubta a dir clarament les seves influències, reprenent temes i fins i tot escenes dels seus cineastes preferits (Hitchcock principalment). Arriba fins i tot fins a reproduir-los a les seves pel·lícules: per exemple, l'escena de The Untouchables (1987) on fa una al·lusió a l'escena de l'escala Potemkin d'Odessa de El cuirassat Potemkin (Sergei Eisenstein, 1925).

El cinema de De Palma barreja excés i virtuositat, reivindicant un lirisme exacerbat, les últimes obres del qual són tanmateix desiguals. Entre les seves principals pel·lícules, Phantom of the Paradise (1974) és una variació sobre el tema de Faust que barreja amb virtuositat comèdia musical, drama psicològic i fantàstic. Carrie (1976), adaptació de la novel·la homònima de Stephen King, és un model del gènere de terror, on fa servir la split screen, que vol dir partir la pantalla per donar dues imatges alhora. Vestida per matar (1980) homenatja Vertigen (D'entre els morts) i Psicosi de Hitchcock. També va fer la gran pel·lícula Scarface , amb Al Pacino. La inventiva tècnica al servei d'un voyeurisme mòrbid és a Body Double (1984), transposició de La finestra indiscreta a la corrupció de Hollywood dels anys 1980.

Les seves últimes obres, sovint més formals i civilitzades que les primeres, són però interessants, malgrat algunes seqüències, com ara el començament vertiginós de Snake Eyes (1998) (un pla seqüència de 17 minuts - en realitat amb 3 talls invisibles), o l'escena de l'homicidi de l'agent gel en The Black Dahlia, 2006), pel·lícula tranquil·la i nostàlgica d'un mestre jubilat.

Abans de ser el company de la cantant Elli Medeiros, va estar casat amb l'actriu Nancy Allen que actua a algunes de les seves pel·lícules.

Un estil únic modifica

A la majoria de les pel·lícules de Brian De Palma, hi ha un estil ben personal, plans particulars com ara la càmera que fa voltes a un immoble de dalt a baix o de baix dalt, un personatge morint obligat a arrossegar-se (Sisters, Phantom of the Paradise, The Untouchables...) un primer pla sobre el personatge i en segon pla un signe, una decoració o un objecte particular per realçar l'escena, música de fons que sempre lliga perfectament amb l'escena, plans de personatge (John Travolta tenint als braços Nancy Allen morta amb el mateix piano que a Blow Out , Al Pacino, àlies Tony Montana, amb la pistola a la mà abans de morir a Scarface...).

De fet el cinema de Brian de Palma és un cinema de preguntes. El cineasta qüestiona alhora el cinema dels seus il·lustres avantpassats preguntant-se com «això» funciona i per què «això» funciona. Per exemple, a Raising Cain, es veu un cotxet baixar per l'ascensor i alhora un nadó caient. És una al·lusió-picada d'ull al film mut soviètic El cuirassat Potemkin i a l'escena magnífica dels Incorruptibles.

Més enllà de l'humor, cultivat i elitista del seu cinema, Brian De Palma qüestiona també el seu propi cinema, que refa si s'escau. La seva última pel·lícula, Redacted, és el prolongament de la seva pel·lícula de guerra (Casualties of War, 1989). Té l'estil i la voluntat de posar una fita al cinema.

Actors recurrents modifica

Amb el temps, Brian De Palma s'ha envoltat de molts actors amb els quals ha treballat moltes vegades.

Actor Pel·lícules Papers
Al Pacino
Robert De Niro
William Finley
  • Otto
  • Alistair
  • ell mateix
  • Emil Breton
  • Winslow Leach/el fantasma
  • Raymond Dunwoodie
  • la veu de Bobby al telèfon
  • George Tilden
Kirk Douglas
  • Peter Sandza
  • Dr. Tuttle "The Maestro"
Nancy Allen
  • Chris Hargensen
  • Liz Blake
  • Kristina
  • Sally
John Travolta
  • Billy Nolan
  • Jack
Sean Penn
  • Sergent Tony Meserve
  • David Kleinfeld
Dennis Franz
  • Bob
  • Detectiu Marino
  • Manny Karp
  • Rubin
Gregg Henry
  • Charles Goodson
  • Sam
  • Tinent Terri
  • Leonard Shiff
  • Pete Lukins
John Lithgow
  • Robert Lasalle
  • Burke
  • Cain
Ving Rhames
  • Tinent Reilly
  • Luther Stickell
John Leguizamo
  • Antonio Diaz
  • Benny Blanco
Kevin Dunn
  • Tom Killian
  • Lou Logan
  • M. Short
Melanie Griffith
  • Holly
  • Maria Ruskin
Gerrit Graham
  • Gerrit Wood
  • Beef
Peter Maloney
  • Earl Roberts
  • Le Pharmacien
Charles Durning
  • Charles Durnham
  • Joseph Larch
  • le docteur Jim McKeever
Gary Sinise
  • Jim Mc Connell
  • Kevin Dunne
Luis Guzmán
  • Pachanga
  • Cyrus
Keith Gordon
  • Denis Byrd
  • Peter Miller
Steven Bauer
  • Manny Ribera
  • Jack Dante

Filmografia modifica

Director modifica

Curts modifica

  • 1960: Icarus
  • 1961: 660124: the story of an IBM card
  • 1962: Woton's wake
  • 1964: Jennifer
  • 1964: Mod (inacabat)
  • 1965: Bridge that gap
  • 1966: The Responsive Eye
  • 1966: Show me a strong town and I'll show you a strong bank
  • 1984: Dancing in the Dark de Bruce Springsteen (vídeoclip)

Llargmetratges modifica

Guionista modifica

Productor modifica

Actor modifica

Premis modifica

Referències modifica

  1. ↑ «De Palma.xml Brian De Palma». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ "Brian De Palma Biography (1940–)". Film Reference. Retrieved January 14, 2012.
  3. ↑ 3,0 3,1 «Steve Rose Talks to Director Brian De Palma». [Consulta: 18 juny 2018].
  4. ↑ 4,0 4,1 Murray, Noel; Tobias, Scott (10 de març de 2011). "Brian De Palma | Film | Primer". The A.V. Club. Consultat el 3 de febrer de 2012.
  5. ↑ Kael, Pauline (27 de juliol de 1981). "Blow Out: Portrait of the Artist as a Young Gadgeteer". The New Yorker. Consultat el 3 de febrer de 2012.
  6. ↑ Ebert, Roger (6 de novembre de 2002). "Femme Fatale (2002)" Arxivat 2011-06-05 a Wayback Machine.. Chicago Sun-Times. Consultat el 14 de gener de 2012.
  7. ↑ «Brian De Palma - Awards». IMDb.

Bibliografia modifica

  • De Palma, Brian; Lehman, Susan. Les serpents sont-ils nécessaires? (en francès). París: Payot & Rivages, 16 maig 2018. ISBN 978-2-7436-4445-1. 
  • Thomson, David (October 26, 2010). The New Biographical Dictionary of Film: Fifth Edition, Completely Updated and Expanded (Hardcover ed.). Knopf. ISBN 978-0-307-27174-7.
  • Salamon, Julie (1991). Devil's Candy: The Bonfire of the Vanities Goes to Hollywood (Hardcover ed.). Houghton. ISBN 0-395-56996-6.

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Brian De Palma
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Brian_De_Palma&oldid=33154618»