Viquipèdia

Campionat del Món d'enduro

campionat de motociclisme

El Campionat del Món d'enduro (oficialment: FIM Enduro World Championship i antigament World Enduro Championship, abreujat WEC), regulat per la FIM, és la màxima competició internacional d'enduro al costat dels Sis Dies Internacionals d'Enduro (ISDE). El campionat es divideix actualment en tres categories (E1, E2 i E3), cadascuna amb el seu campió anual. Des del 2016 es concedeix un títol addicional, anomenat EnduroGP, al millor absolut de la temporada considerant els resultats conjunts de totes tres categories. A banda, hi ha tres categories més que, tot i formar part del campionat, funcionen de forma independent (EJ per a pilots júnior, Youth per a pilots juvenils i Women per a dones) i una Copa addicional de suport, l'Open Cup, per a pilots amateurs.

FIM Enduro World Championship
Parc tancat a Lovere durant la Valli Bergamasche del 2010
AcrònimEnduroGP
CategoriaEnduro
ÀmbitInternacional
Espònsor/EntitatBorilli / FIM
PrecedentsC. d'Europa: 1968 - 89
1a Temporada1990
Campió (2023)GBR Steve Holcombe
Campió júniorGBR Jed Etchells
CampionaGBR Jane Daniels
Web oficialwww.endurogp.com
Darrera revisió: 4/03/2024

Història modifica

El Campionat del Món d'Enduro es disputa des de 1990, com a continuació del Campionat d'Europa que havia organitzat la FIM des de 1968. L'any 1992, quan ja en feia tres de la desaparició de l'antic Campionat d'Europa, la FIM Europe (aleshores anomenada Union Européenne de Motocyclisme, UEM) en va tornar a instaurar un altre que s'ha vingut celebrant fins a l'actualitat, sota la mateixa denominació (Campionat d'Europa d'enduro).

Campionat d'Europa d'enduro (1968-1989) modifica

Vegeu també: Llista de campions d'Europa d'enduro FIM

El Campionat d'Europa d'Enduro fou instaurat per la FIM el 1968 amb la intenció d'unificar en una sola competició una sèrie de proves importants que fins aleshores se celebraven per lliure, com ara els Dreitagesfahrt von Isny (Tres Dies d'Isny) o la Valli Bergamasche, tret lògicament dels Sis Dies Internacionals (ISDT, actuals ISDE), que havien de continuar com a prova destacada de l'especialitat.

Després d'un primer assaig el 1967 com a Copa d'Europa, el maig de 1968 començava el I Campionat d'Europa amb el Rund um Zschopau com a prova inaugural. Des de la seva creació fins a la darrera edició el 1989, el campionat anà incorporant i eliminant diverses categories (o cilindrades), en una evolució constant que continuà un cop el campionat esdevingué mundial.

Evolució històrica de les categories del Campionat d'Europa d'Enduro
  Categoria introduïda aquell any
Categoria Períodes
1968 - 1976 1977 - 1978 1979 1980 1981 - 1982 1983 - 1986 1987 - 1989
1 50cc 50cc 50cc 50cc - - -
2 75cc 75cc 75cc 75cc 80cc 80cc 2T 80cc 2T
3 100cc 100cc 100cc 100cc - - -
4 125cc 125cc 125cc 125cc 125cc 125cc 2T 125cc 2T
5 175cc 175cc 175cc 175cc 175cc - -
6 250cc 250cc 250cc 250cc 250cc 250cc 2T 250cc 2T
7 350cc 350cc 350cc 350cc - - 350cc 4T
8 +350cc 500cc 500cc 500cc 500cc 500cc 2T 500cc 2T
9 +500cc 750cc 750cc +500cc 4T +500cc 4T +500cc 4T
10 +750cc 1000cc - - -
11 +1000cc - - -

Campionat del Món d'enduro (1990-Actualitat) modifica

 
Antoine Méo, 5 vegades Campió del Món entre el 2010 i el 2015

A partir de 1990 l'històric Campionat d'Europa fou reanomenat Campionat del Món d'Enduro. Les primeres temporades es mantingueren les mateixes categories que hi havia fins al canvi de denominació, però amb els anys continuà l'evolució ja iniciada durant l'etapa "europea" del campionat.

El 2004 els drets del WEC foren adquirits per una agència de màrqueting que va reformar la competició totalment, reduint-ne les categories fins a deixar-les en les 3 vigents actualment (E1, E2 i E3). L'any següent, 2005, es va incorporar la categoria Júnior (EJ) per a pilots fins a 21 anys, ampliat fins als 23 més tard (aquesta categoria es va subdividir el 2018 en J1 i J2 en funció de la cilindrada de la moto). El 2009 es va instaurar la copa juvenil, anomenada Youth Cup, per a pilots menors de 18 anys i motocicletes de dos temps de fins a 125 cc (aquesta copa va esdevenir campionat del món a partir de la temporada del 2017).[1][2] La temporada de 2010 es va introduir la categoria femenina (Dones) i la del 2019 es va estrenar la nova copa mundial per a pilots amateurs, l'Open Cup.

Evolució històrica de les categories del Campionat del Món d'Enduro
  Categoria introduïda aquell any
Categoria Períodes
1990 - 1993 1994 - 1997 1998 - 2003 2004 - 2016 2017 2018 - Actualitat
1 80cc 2T - 250cc 4T E1 - E1
2 125cc 2T 125cc 2T 125cc 2T
3 250cc 2T 250cc 2T 250cc 2T E2 E2 E2
4 350cc 4T 350cc 4T 400cc 4T
5 500cc 2T - - E3 EnduroGP E3
6 +500cc 4T 500cc 4T 500cc 4T

Nota.- Entre el 1998 i el 2004 hi va haver un campionat absolut que decidia el campió d'entre totes les categories. Aquesta idea es va reprendre el 2016, aquest cop amb el nom d'EnduroGP. A banda, entre el 2004 i el 2006 hi hagué també un campionat per equips.

Fórmules dels motors modifica

Fins al 2003, les categories (o "classes") del mundial especificaven clarament quins motors admetien, tant pel que fa al tipus de motor com a la cilindrada, i cada classe es destinava a un únic tipus de motor. Així, hi havia per exemple la categoria 250cc 2T per a motors de dos temps de fins a 250 cc, o la 500cc 4T per a motors de quatre temps de fins a 500 cc. Les motocicletes, a més, duien totes les plaques porta-números iguals (grogues amb números negres), fos quina fos la seva categoria.

A partir del 2004 tot això va canviar. D'una banda, les classes van passar a permetre motors de dos i quatre temps indistintament alhora que rebien un nom ordinal (Enduro 1, 2 i 3) que no reflecteix les característiques dels motors i de l'altra, a cada classe se li va assignar un color específic per a les plaques porta-números.

Del 2004 al 2016 modifica

 
Mika Ahola al mundial d'E1 el 2008

Inicialment, per tal d'equilibrar la diferència de potència entre els motors de dos i quatre temps es va aplicar la reducció a la meitat de la cilindrada per als primers respecte dels segons. Tanmateix, amb el desenvolupament tecnològic per part dels fabricants cada cop més orientat als quatre temps, aquest sistema va acabar penalitzant les motocicletes de dos temps, les quals només podien defensar-se a les grans cilindrades.

Classe Motor Cilindrada Color placa
De A
Enduro 1 (E1) 2T 100 cc 125 cc Negre
4T 175 cc 250 cc
Enduro 2 (E2) 2T 175 cc 250 cc Vermell
4T 275 cc 450 cc
Enduro 3 (E3) 2T 290 cc 500 cc Groc
4T 475 cc 650 cc

2017 modifica

El 2017 el mundial es va reduir a dues úniques classes (E1 va desaparèixer i E3 es va rebatejar com a EnduroGP) i, per primera vegada en la història dels campionats d'enduro, es van incloure motocicletes de 2 i 4 temps de la mateixa cilindrada a la mateixa classe. Tanmateix, la mala acollida per part de pilots i equips d'aquesta nova fórmula va fer que l'experiment no es tornés a repetir.

Classe Motor Cilindrada Color placa
Enduro 2 (E2) 2T Fins a 250 cc Vermell
4T
EnduroGP 2T Més de 250 cc Blanc
4T

Del 2018 en endavant modifica

El 2018, amb la tornada a les tres classes habituals, E1 va mantenir la paritat de cilindrada per als motors de 2 i 4 temps, mentre que E2 es va dedicar en exclusiva als 4 temps i E3 es va convertir a la pràctica quasi exclusivament en una classe per a motors de 2 temps, tot i que la normativa segueix preveient-hi l'ús de l'altre tipus de motor.[3]

Classe Motor Cilindrada Color placa
De A
Enduro 1 (E1) 2T Fins a 250 cc Negre
4T
Enduro 2 (E2) 4T 255 cc 450 cc Vermell
Enduro 3 (E3) 2T 256 cc Sense límit Groc
4T 456 cc Sense límit

Estructura del campionat modifica

Classes modifica

La temporada del 2022, el Campionat del món d'enduro tenia la següent estructura:[4]

Campionat Classe Motors Creada Límit d'edat Color placa
EnduroGP E1 Fins a 250 cc (2T i 4T) 2004[c 1] - Negre (números blancs)
E2 255 - 450 cc 4T Vermell (números blancs)
E3 Més de 255 cc 2T
Més de 455 cc 4T 		Groc (números negres)
Júnior J1 Fins a 250 cc (2T i 4T) 2005[c 2] Menys de 23 anys Verd clar (números negres)
J2 Més de 255 cc (2T i 4T) Verd fosc (números blancs)
Juvenil Youth 100 - 125 cc 2T 2009[c 3] Menys de 21 anys Blau (números blancs)
Femení Women Que acompleixi E1, E2 o E3 2010[c 4] - Violeta (números blancs)
Copa Open 2T Sense límits (2T) 2019 - Carbassa (números negres)
4T Sense límits (4T)
Sènior Sense límits (2T i 4T) 40 anys o més
Notes
  1. ↑ Del 2004 al 2015, el campionat del món d'enduro no comptabilitzava els resultats globals de les tres classes per a decidir el millor de la temporada com fa actualment.
  2. ↑ Del 2005 al 2017, la classe Junior era única i oberta a tots tipus de motors.
  3. ↑ Del 2009 al 2016, la classe Youth tenia rang de Copa del món.
  4. ↑ Del 2010 al 2020, la classe Women tenia rang de Copa del món.

Curses modifica

El campionat consta actualment d'entre 6 i 8 proves (o Grans Premis) de dos dies de durada. Tots els Grans Premis consten d'una prova d'enduro, una prova de motocròs i una prova extrema. El Campionat del 2007 incloïa sis proves a Europa, una als EUA i una al Canadà. A la temporada del 2008, totes les rondes es varen celebrar a Europa.

Puntuació modifica

Tradicionalment, al WEC rebien punts els 15 millors classificats de cada categoria, atorgant-se'n 20 al guanyador, 17 al segon i 15 al tercer. Des de la temporada 2004, els punts s'atorguen als 20 primers classificats, guanyant-ne 25 el primer de cada categoria i quedant repartits així:

Posició 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20
Punts 25 22 20 18 16 15 14 13 12 11 10 9 8 7 6 5 4 3 2 1

Guanyadors del Campionat d'Europa d'enduro modifica

Article principal: Llista de campions d'Europa d'enduro FIM

Guanyadors del Campionat del Món d'enduro modifica

Primera etapa (1990-2003) modifica

  Campions absoluts (1998-2003)
Any 80 cc 2T 125 cc 2T 250 cc 2T 350 cc 4T 500 cc 2T +500 cc 4T
1990   Thomas Bieberbach
(Simson) 		  Paul Edmondson
(KTM) 		  Kari Tiainen
(Suzuki) 		  Otakar Kotrba
(Husqvarna) 		  Peter Hansson
(KTM) 		  Jimmie Eriksson
(Husaberg)
1991   Pierfranco Muraglia
(Kawasaki) 		  Jeff Nilsson
(KTM) 		  Kari Tiainen
(Husqvarna) 		  Kent Karlsson
(Husaberg) 		  Sven-Erik Jönsson
(Husqvarna) 		  Jaroslav Katriňák
(Husaberg)
1992   Gianmarco Rossi
(HRD) 		  Jeff Nilsson
(KTM) 		  Giorgio Grasso
(Kawasaki) 		  Mario Rinaldi
(KTM) 		  Tullio Pellegrinelli
(Honda) 		  Kari Tiainen
(Husqvarna)
1993   Gianmarco Rossi
(TM) 		  Paul Edmondson
(Husqvarna) 		  Giorgio Grasso
(Kawasaki) 		  Sven-Erik Jönsson
(Husqvarna) 		  Giovanni Sala
(KTM) 		  Fabio Farioli
(KTM)
- Cancel·lat - 125 cc 2T 250 cc 2T 350 cc 4T - Cancel·lat - 500 cc 4T
1994   Paul Edmondson
(Gas Gas) 		  Giovanni Sala
(KTM) 		  Mario Rinaldi
(KTM) 		  Kari Tiainen
(Husqvarna)
1995   Petteri Silván
(Husqvarna) 		  Giovanni Sala
(KTM) 		  Anders Eriksson
(Husaberg) 		  Kari Tiainen
(Husqvarna)
1996   Fausto Scovolo
(Honda) 		  Paul Edmondson
(Gas Gas) 		  Anders Eriksson
(Husqvarna) 		  Peter Jansson
(Husaberg)
1997   Shane Watts
(KTM) 		  Stéphane Peterhansel
(Yamaha) 		  Mario Rinaldi
(KTM) 		  Kari Tiainen
(KTM)
250 cc 4T 125 cc 2T 250 cc 2T 400 cc 4T 500 cc 4T
1998[a 1]   Gianmarco Rossi
(Honda) 		  Roman Michalík
(TM) 		  Giovanni Sala
(KTM) 		  Björne Carlsson
(Husaberg) 		  Anders Eriksson
(Husqvarna)
1999   Vesa Kytönen
(Kawasaki) 		  Juha Salminen
(KTM) 		  Petteri Silván
(Gas Gas) 		  Giovanni Sala
(KTM) 		  Anders Eriksson
(Husqvarna)
2000   Matteo Rubin
(KTM) 		  Juha Salminen
(KTM) 		  Stefan Merriman
(Husqvarna) 		  Mario Rinaldi
(KTM) 		  Kari Tiainen
(KTM)
2001   Stéphane Peterhansel
(Yamaha) 		  Petteri Silván
(Husqvarna) 		  Juha Salminen
(KTM) 		  Stefan Merriman
(Husqvarna) 		  Anders Eriksson
(Husqvarna)
2002   Peter Bergvall
(Yamaha) 		  Petteri Silván
(Husqvarna) 		  Samuli Aro
(Husqvarna) 		  Juha Salminen
(KTM) 		  Anders Eriksson
(Husqvarna)
2003   Peter Bergvall
(Yamaha) 		  Petri Pohjamo
(Gas Gas) 		  Stefan Merriman
(Honda) 		  Anders Eriksson
(Husqvarna) 		  Juha Salminen
(KTM)
  1. ↑ Entre el 1998 i el 2004 hi hagué també un campió absolut, el qual es decidia tenint en compte els resultats conjunts de totes les categories.

Campionats discontinuats modifica

Campionat Absolut
Any Campió Categoria Motocicleta
1998   Giovanni Sala 250 cc 2T KTM EXC 250
1999   Petteri Silván 250 cc 2T Gas Gas EC 250
2000   Juha Salminen 125 cc 2T KTM EXC 125
2001   Juha Salminen 250 cc 2T KTM EXC 250
2002   Juha Salminen 400 cc 4T KTM EXC-F 400
2003   Juha Salminen 500 cc 4T KTM EXC-F 500
2004   Juha Salminen E2 KTM EXC-F 450
Campionat per Equips
Any Equip campió
2004   KTM Racing
2005   KTM Team Farioli
2006   KTM Factory Team Farioli 2

Segona etapa (2004-Actualitat) modifica

 
Eero Remes (E1), 3 vegades campió del món
 
Juha Salminen (E2), 13 vegades campió del món
 
David Knight (E3), 3 vegades campió del món
A 6 de desembre de 2023
  Campions absoluts fins al 2004 / EnduroGP des del 2016
Any E1 E2 E3
2004   Stefan Merriman
(Yamaha) 		  Juha Salminen
(KTM) 		  Samuli Aro
(KTM) 		- - -
E1 E2 E3 EJ
2005   Ivan Cervantes
(KTM) 		  Samuli Aro
(KTM) 		  David Knight
(KTM) 		  Cristóbal Guerrero
(Gas Gas) 		- -
2006   Ivan Cervantes
(KTM) 		  Samuli Aro
(KTM) 		  David Knight
(KTM) 		  Joakim Ljunggren
(Husaberg) 		- -
2007   Juha Salminen
(KTM) 		  Mika Ahola
(Honda) 		  Ivan Cervantes
(KTM) 		  Joakim Ljunggren
(Husaberg) 		- -
2008   Mika Ahola
(Honda) 		  Johnny Aubert
(Yamaha) 		  Samuli Aro
(KTM) 		  Thomas Oldrati
(KTM) 		- -
E1 E2 E3 EJ Youth
2009   Mika Ahola
(Honda) 		  Johnny Aubert
(KTM) 		  Ivan Cervantes
(KTM) 		  Oriol Mena
(Husaberg) 		  Romain Dumontier
(Husqvarna 		-
E1 E2 E3 EJ Youth Dones
2010   Antoine Méo
(Husqvarna) 		  Mika Ahola
(Honda) 		  David Knight
(KTM) 		  Lorenzo Santolino
(KTM) 		  Mario Román
(KTM) 		  Ludivine Puy
(Gas Gas)
2011   Juha Salminen
(Husqvarna) 		  Antoine Méo
(Husqvarna) 		  Mika Ahola
(Honda) 		  Jérémy Joly
(Honda) 		  Jonathan Manzi
(KTM) 		  Ludivine Puy
(Gas Gas)
2012   Antoine Méo
(KTM) 		  Pierre Renet
(Husaberg) 		  Christophe Nambotin
(KTM) 		  Mathias Bellino
(Husaberg) 		  Giacomo Redondi
(KTM) 		  Laia Sanz
(Gas Gas)
2013   Antoine Méo
(KTM) 		  Alex Salvini
(Honda) 		  Christophe Nambotin
(KTM) 		  Matthew Phillips
(Husqvarna) 		  Jamie McCanney
(Husaberg) 		  Laia Sanz
(Honda)
2014   Christophe Nambotin
(KTM) 		  Pierre Renet
(Husqvarna) 		  Matthew Phillips
(KTM) 		  Daniel McCanney
(Beta) 		  Davide Soreca
(Yamaha) 		  Laia Sanz
(Honda)
2015   Eero Remes
(TM) 		  Antoine Méo
(KTM) 		  Mathias Bellino
(Husqvarna) 		  Jamie McCanney
(Husqvarna) 		  Mikael Persson
(Yamaha) 		  Laia Sanz
(KTM)
2016[g 1]   Eero Remes
(TM) 		  Matthew Phillips
(Sherco) 		  Steve Holcombe
(Beta) 		  Giacomo Redondi
(Honda) 		  Jack Edmondson
(KTM) 		  Laia Sanz
(KTM)
E2 EnduroGP[g 2] EJ Youth Dones
2017 -   Josep Garcia
(KTM) 		  Steve Holcombe
(Beta) 		  Bradley Freeman
(Beta) 		  Andrea Verona
(TM) 		  Maria Franke
(KTM)
E1 E2 E3 EJ Youth Dones
2018   Bradley Freeman
(Beta) 		  Eero Remes
(TM) 		  Steve Holcombe
(Beta) 		  Matteo Cavallo
(Beta) 		  Ruy Barbosa
(Husqvarna) 		  Sanna Kärkkäinen
(KTM)
2019   Bradley Freeman
(Beta) 		  Loïc Larrieu
(TM) 		  Steve Holcombe
(Beta) 		  Andrea Verona
(TM) 		  Hamish MacDonald
(Sherco) 		  Jane Daniels
(Husqvarna)
2020   Andrea Verona
(TM) 		  Steve Holcombe
(Beta) 		  Bradley Freeman
(Beta) 		  Hamish McDonald
(Sherco) 		  Sergio Navarro
(Husqvarna) 		  Jane Daniels
(Husqvarna)
2021   Andrea Verona
(Gas Gas) 		  Josep Garcia
(KTM) 		  Bradley Freeman
(Beta) 		  Matteo Pavoni
(TM) 		  Albin Norrbin
(Fantic) 		  Laia Sanz
(Gas Gas)
2022   Andrea Verona
(Gas Gas) 		  Wil Ruprecht
(TM) 		  Bradley Freeman
(Beta) 		  Zach Pichon
(Sherco) 		  Harry Edmondson
(Fantic) 		  Jane Daniels
(Fantic)
2023   Josep Garcia
(KTM) 		  Steve Holcombe
(Beta) 		  Bradley Freeman
(Beta) 		  Jed Etchells
(Fantic) 		  Kevin Cristino
(Fantic) 		  Jane Daniels
(Fantic)
Notes
  1. ↑ D'ençà del 2016 s'atorga també un títol absolut, anomenat EnduroGP, al millor de la temporada tenint en compte els resultats conjunts de totes tres categories.
  2. ↑ El 2017 no hi hagué categoria E1 i la categoria E3 s'anomenà "EnduroGP"

Resum: Campions d'EnduroGP modifica

Els guanyadors del títol absolut, EnduroGP, des de la seva instauració el 2016 han estat els següents:

Any Campió Categoria Motocicleta
2016   Matthew Phillips E2 Sherco SEF-R 300
2017   Steve Holcombe EnduroGP (E3) Beta RR 300
2018   Steve Holcombe E3 Beta RR 300
2019   Bradley Freeman E1 Beta RR 250
2020   Steve Holcombe E2 Beta RR 350
2021   Bradley Freeman E3 Beta RR 300
2022   Andrea Verona E1 Gas Gas EC-F250
2023   Steve Holcombe E2 Beta RR 350

Estadístiques modifica

S'han considerat tots els resultats compresos entre el 1968 i el 2023.
Vegeu també: Llista de campions del món d'enduro

Campions amb més de 3 títols modifica

  Pilots que guanyaren tots els seus títols abans de la creació del Campionat del Món, essent per tant formalment "Campions d'Europa"
  Pilots que guanyaren algun títol abans de la creació del Campionat del Món. En aquests casos, els títols europeus en qüestió s'identifiquen com a "E"
Pilot Títols
  Juha Salminen 13 (5 Absolut, 2 x 125cc, 2 x E1, 1 x E2, 1 x 250cc, 1 x 400cc, 1 x 500cc)
  Erwin Schmider 11 (6 x 175cc, 2 x 350cc, 2 x 50cc, 1 x 100cc)
  Kvetoslav Masita 10 (10 x 350cc)
  Steve Holcombe 10 (4 x EnduroGP, 2 x E2, 4 x E3)
  Bradley Freeman 9 (2 x EnduroGP, 2 x E1, 4 x E3, 1 x EJ)
  Rolf Witthöft 8 (7 x 125cc, 1 x 1000cc)
  Kari Tiainen 7 (5 x 500cc, 2 x 250cc)
  Anders Eriksson 7 (4 x 500cc 4T, 2 x 350cc 4T, 1 x 400cc 4T)
  Laia Sanz 6 (6 x Dones)
  Andrea Verona 6 (1 x EnduroGP, 3 x E1, 1 x EJ, 1 x Youth)
  Giovanni Sala 6 (1 Absolut, 3 x 250cc, 1 x 500cc, 1 x 400cc 4T)
  Sven-Erik Jönsson 6 (1 x 500cc 2T, 1 x 350cc 4T, 4 x 500cc 2T E)
  Josef Wolfgruber 6 (5 x 100cc, 1 x 75cc)
  Petteri Silván 5 (1 Absolut, 3 x 125cc, 1 x 250cc)
  Samuli Aro 5 (2 x E2, 2 x E3, 1 x 250cc 2T)
  Mika Ahola 5 (2 x E1, 2 x E2, 1 x E3)
  Antoine Méo 5 (3 x E1, 2 x E2)
  Paul Edmondson 5 (3 x 125cc, 1 x 250cc, 1 x 125cc E)
  Gianmarco Rossi 5 (3 x 80cc, 2 x 80cc E)
  Frantizek Mrázek 5 (5 x 250cc)
  Gualtiero Brissoni 5 (3 x 125cc, 2 x 250cc)
  Andreas Brandl 5 (4 x 75cc, 1 x 50cc)
  Ivan Cervantes 4 (2 x E1, 2 x E3)
  Mario Rinaldi 4 (2 x 350cc, 2 x 400cc)
  Stefan Merriman 4 (2 x 250cc 2T, 1 x 400cc 4T, 1 x E1)
  Matthew Phillips 4 (1 x EnduroGP, 1 x E2, 1 x E3, 1 x EJ)
  Jane Daniels 4 (4 x Dones)
  Jens Scheffler 4 (4 x 500cc)
  Guglielmo Andreini 4 (3 x 500cc, 1 x +500cc 4T)
  Eddy Hau 4 (2 x 500cc, 2 x 100cc)
  Harald Sturm 4 (4 x 250cc 2T)
  Alessandro Gritti 4 (3 x 250cc, 1 x 125cc)
  Pierfranco Muraglia 4 (1 x 80cc, 3 x 80cc E)
  Peter Neumann 4 (4 x 50cc)

Títols per nacionalitat modifica

Nacionalitat Títols europeus Títols mundials Total
  Alemanya[b 1] 79 1 80
  Itàlia 42 35 77
  RFA 60 0 60
  Finlàndia 0 41 41
  Regne Unit[b 2] 1 35 36
  Suècia 10 22 32
  Txecoslovàquia 24 0 24
  França 2 22 24
  RDA 19 1 20
  Catalunya 0 14 14
  Austràlia 0 10 10
  Espanya[b 3] 0 4 4
  Txèquia 0 2 2
  Polònia 2 0 2
  Nova Zelanda 0 2 2
  Eslovàquia 0 1 1
  Àustria 1 0 1
  Xile 0 1 1
Totals 161 190 351
Notes
  1. ↑ El total de títols imputats a Alemanya correspon a la suma dels aconseguits per pilots dels antics estats de la RFA (60) i la RDA (20).
  2. ↑ S'hi compten els títols aconseguits per pilots de l'Illa de Man
  3. ↑ No s'hi compten els títols aconseguits per pilots catalans

Referències modifica

  1. ↑ «Jack Edmondson – 2016 Maxxis FIM World Enduo Championship Youth Cup Champion» (en anglès). acu.org.uk. ACU, 26-07-2016. [Consulta: 2 gener 2022].
  2. ↑ «Andrea Verona – 2020 FIM E1 Enduro World Champion» (en anglès). acu.org.uk. FIM, 28-12-2020. [Consulta: 2 gener 2022].
  3. ↑ Torrecillas, Jorge. «Cambios repentinos en las categorías del Mundial de Enduro 2018» (en castellà). moto1pro.com, 06-03-2018. [Consulta: 7 gener 2022].
  4. ↑ «2022 FIM Enduro World Championship Regulations» (PDF) (en anglès). fim-moto.com. FIM, 20-12-2021. [Consulta: 2 gener 2022].

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Campionat del Món d'enduro
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Campionat_del_Món_d%27enduro&oldid=33190413»