Carlo Coccia

compositor italià

Carlo Coccia (Nàpols, 14 d'abril de 1782 - Novara, 13 d'abril de 1873) fou un compositor italià, destacat per les seves òperes i la música sacra.

Infotaula de personaCarlo Coccia

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement14 abril 1782 Modifica el valor a Wikidata
Nàpols (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort13 abril 1873 Modifica el valor a Wikidata (90 anys)
Novara (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera, música clàssica i música religiosa Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: 3c601e78-be70-4091-b8c8-e5e86110ae15 Lieder.net: 31463 Discogs: 4458243 IMSLP: Category:Coccia,_Carlo Modifica el valor a Wikidata

Biografia modifica

Nasqué a Nàpols i estudià al conservatori de Nàpols amb Casella, Fedele Fenaroli i Giovanni Paisiello, qui el presentà al rei Josep Bonaparte, que el va fer músic de cambra. La seva primera òpera, Il matrimonio per lettera di cambio (1807), va fracassar; la següent, Il poeta fortunato, fou ben rebuda en 1808.

A Venècia va estrenar òperes semisèries, entre les quals Clotilde (1815), però l'èxit de les òperes de Gioacchino Rossini va eclipsar-lo i marxà a Lisboa, on fou entre 1820 i 1823. En 1824 s'instal·la a Londres, on fou director de His Majesty's Theatre; hi estrenà Maria Stuarda per a Giuditta Pasta en 1827, amb gran èxit.

Novament a Itàlia, va estrenar òperes serioses, entre les quals va destacar Caterina di Guisa (1833). Llavors, però, el gust del públic havia canviat i triomfaven Gaetano Donizetti i Vicenzo Bellini. A Novara, en 1837, fou mestre de capella de la catedral, i després dirigí el conservatori de Torí, dedicant-se la resta de la seva vida a l'ensenyament i la composició de música sacra. L'última òpera l'estrenà en 1841 a Novara, on morí.

Va participar en la Messa per Rossini (1869) amb el «Lacrimosa Amen»), missa d rèquiem en honor de Rossini concebuda com a obra conjunta de diversos músics italians, a proposta de Giuseppe Verdi.

Òperes modifica

Enllaços externs modifica

Referències modifica

  1. Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 7, pàg. 1092 (ISBN 84-239-4507-3)