Conquesta del Regne de Múrcia (1265-1266)
La Conquesta de Múrcia és el nom amb què és coneguda la guerra per sotmetre la rebel·lió islàmica al Regne de Múrcia.
Mudéjar revolt of 1264–66 (en)   | |||
|---|---|---|---|
 Il·luminació amb retrat de Jaume el Conqueridor, qui negocia amb els andalusins el lliurament de la mesquita major de Múrcia el 1266.[1] | |||
| Tipus | guerra | ||
| Data | 1265 -1266 | ||
| Lloc | Regne de Múrcia | ||
| Resultat | Victòria catalana. Retorn del Regne de Múrcia a la Corona de Castella | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
Antecedents modifica
La Corona de Castella havia sotmès l'Emirat de Múrsiya a vassallatge l'any 1243 quan Ibn Hud al-Dawla va signar les capitulacions d'Alcaraz, però uns vint anys després, el 1264, els andalusins de Múrcia es revoltaren encoratjats per les promeses de suport enviades des del Regne de Granada i el Marroc. Com que les forces castellanes estaven ocupades en el setge de Niebla (prop de Sevilla) i davant del risc de perdre el domini del regne de Múrcia, el rei Alfons X el Savi, que estava casat amb Violant d'Aragó, filla de Jaume el Conqueridor, va suplicar ajuda al seu sogre a través d'una carta escrita per ella mateixa.
La guerra modifica
Jaume el Conqueridor, temerós que la revolta s'estengués al Regne de València, també poblat majoritàriament per andalusins, va dur a terme una campanya militar que va suposar, en la pràctica, una conquesta cristiana sobre el Regne de Múrcia. Ràpidament, el monarca va demanar el vist-i-plau a les respectives corts d'Aragó i de Catalunya per a intervenir militarment en ajuda del seu gendre. Malgrat les reticències de la noblesa militar catalana,[2] la conquesta del regne de Múrcia va ser efectuada exclusivament per soldats catalans, encara que aquesta no va ser la idea inicial, ja que el mateix Jaume havia requerit prèviament a les corts de Saragossa que els aragonesos col·laboressin en la seva campanya murciana, però que per a enuig del rei conqueridor, finalment van renunciar a qualsevol intervenció. Aquesta indignació envers la noblesa militar aragonesa va quedar reflectida en el seu discurs en el parlament, on Jaume I d'Aragó també va aprofitar per a fer un apassionat elogi a Catalunya, qui segons el rei, era el millor regne dels cinc d'Espanya:[3]
| |||
—El Llibre dels Feyts, cap. 392 |
Els enfrontaments armats, però, van tenir lloc únicament en els últims mesos de la campanya, ja que Jaume I va dur una tàctica basada en la combinació de ràtzies sobre els camps de conreu, comandades pel seu fill, l'infant Pere, amb posteriors negociacions parlamentades amb els andalusins ja temerosos a la seua arribada. En arribar a Alacant el 21 de novembre de 1265, ja havia sufocat de forma negociada les revoltes de Villena, Elda i Petrer. Jaume I negociava la rendició dels mudèjars a canvi d'intercedir ell mateix davant el monarca castellà sobre les reclamacions dels murcians andalusins. Les reclamacions eren bàsicament el que feia referència al manteniment del dret tradicional andalusí (fiqh), la propietat de terres i el mal tracte que patia este col·lectiu. A la vila alacantina, el rei de València es reuneix amb els infants Pere, Jaume i els seus cavallers a l'església de Sant Nicolau per organitzar la presa d'Elx l'endemà i els demanà de no alçar l'espasa si no ho ordenava explícitament. Esta indicació és conseqüència de la reunió en secret que va tenir lloc, també a Alacant, amb dos emissaris de la vila il·licitana: Muhammad ibn Galib i un torsimany jueu, Astruc Bonsenyor, amb qui acordà els termes de la rendició pacífica d'Elx.
L'empresa de conquesta catalana va durar fins al 1266 en acabar la presa de la ciutat de Múrcia, en derrotar el cabdill de la revolta musulmana Muhàmmad ibn Hud Bihà-ad-Dawla. No obstant això, amb tal de garantir el domini cristià del regne subjugat perquè Castella poguera ocupar-la de nou tard o d'hora, Jaume I hi va deixar un contingent de rereguarda en el seu camí de tornada que es calcula en vora 10.000 cavallers armats a tot el regne mudèjar.
Conseqüències modifica
Els conqueridors n'expulsaren les tropes granadines i hi assentaren una població de 10.000 colons militaritzats i majoritàriament catalans, a fi d'assegurar el sotmetiment de la població autòctona andalusí. Subjugat el regne i destruïda la rebel·lió, el rei Jaume I el Conqueridor retornà la sobirania del Regne de Múrcia a la Corona de Castella, respectant els límits estipulats al Tractat d'Almizra.
Arran de la repoblació inicial, feta amb catalans, el català esdevingué la llengua d'ús preferent al regne. Seixanta anys després de la conquesta de Jaume I, Ramon Muntaner recollia en la seva Crònica aquest fet:
| « | E com la dita ciutat [Múrcia] hach presa e poblada tota de Cathalans, e axi mateix Oriola e Elx e Guardamar e Alacant e Carthagenia e los altres llochs; si que siats certs, que tots aquells qui en la dita ciutat de Murcia o els dauant dits llochs son poblats son vers Cathalans e parlen del bell cathalanesch del mon. | » |
| — Ramon Muntaner, Crònica (1325-1328), cap. XVII | ||
Vegeu també modifica
Notes modifica
- ↑ aquí, es refereix al Regne d'Aragó, lloc on es trobava el rei. En la frase, el rei compara el Regne d'Aragó i Catalunya
Referències modifica
- ↑ Cantiga de Santa Maria núm. CVXIX del seu gendre Alfons X el Savi, rei de Castella.
- ↑ Garrido i Valls, Josep-David: Jaume I i el Regne de Múrcia, pàg 72, 1r paràgraf, 1ª línia. ISBN 84-232-0517-7
- ↑ «El Llibre dels Feyts cap 477». Arxivat de l'original el 2008-02-19. [Consulta: 17 setembre 2008].
Bibliografia modifica
- Garrido i Valls, Josep-David. La conquesta del sud de València i Múrcia per Jaume II. 1a ed. Rafael Dalmau Editor, 2002. ISBN 84-232-0645-9.