Viquipèdia

Cristóbal Martínez-Bordiú

Marquès de Villaverde

Cristóbal Martínez-Bordiú, X Marquès de Villaverde; (Mancha Real, Jaén, 1 d'agost de 1922 - Madrid, 4 de febrer de 1998) va ser un cardiòleg, cirurgià i noble espanyol, popularment conegut com «el Yernísimo» pel seu matrimoni amb Carmen Franco, filla única del «Generalíssim» Francisco Franco.[1]

Infotaula de personaCristóbal Martínez-Bordiú

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1r agost 1922 Modifica el valor a Wikidata
Jaén (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Mort4 febrer 1998 Modifica el valor a Wikidata (75 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCatedral de l'Almudena Modifica el valor a Wikidata
  X Marquès de Villaverde
1950 – 4 de febrer de 1998
← María de la O Esperanza Bordiú y Bascarán
Dades personals
FormacióUniversitat Complutense de Madrid Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócirurgià, militar Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Altres
TítolMarquis of Villaverde (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
CònjugeCarmen Franco y Polo Modifica el valor a Wikidata
FillsCarmen Martínez-Bordiú y Franco, José Cristóbal Martínez-Bordiú i Franco, María Aranzazu Martínez-Bordiú Franco, Merry Martínez-Bordiú, María de la O Martínez-Bordiú i Franco, Francisco Franco y Martínez-Bordiú, Jaime Felipe Martínez-Bordiú i Franco Modifica el valor a Wikidata
ParesJosé María Martínez y Ortega Modifica el valor a Wikidata  i María de la O Esperanza Bordiú y Bascarán Modifica el valor a Wikidata
Premis
Modifica el valor a Wikidata

Biografia modifica

Era fill de José María Martínez y Ortega (1890-1970) i de la seva esposa, María de l'O Esperanza Bordiú i Bascarán (1896-1980), VII Comtessa d'Argillo. En el seu bateig, va ser apadrinat pel seu oncle polític, l'advocat José María Sanchiz Sancho, espòs d'Enriqueta Bordiú i Bascarán.[2][3]

Es va doctorar en Medicina en la Universitat Complutense de Madrid.

Matrimoni i descendència modifica

Es va casar el 10 d'abril de 1950 amb María del Carmen Franco y Polo, futura duquessa de Franco, amb la qual va tenir set fills. Aquestes noces li va fer adquirir una gran rellevància social a l'Espanya de Franco, a causa de la qual cosa fou conegut popularment com El Yernísimo (en clara al·lusió al títol de Generalísimo del seu sogre).[4]

Encara que la propaganda franquista el presentava com un dels millors cardiòlegs del món, anys després de la seva mort el seu propi fill Francis va reconèixer que el seu pare "potser no era el millor metge d'Espanya". La veritat és que sempre va dedicar més temps al tràfic d'influències (va promoure la importació de les motos Vespa, la qual cosa li va valer el sobrenom de "marquès de Vespaverde", ja que al principi totes eren d'aquest color)[5] i a la bona vida (pel que també se l'anomenava "marquès de Vayavida") que a la medicina. Això no li va impedir acumular càrrecs molt ben remunerats en nombrosos hospitals públics pels quals amb prou feines apareixia. Va ser el primer cirurgià espanyol a efectuar un trasplantament cardíac, al setembre de 1968; el pacient va morir hores més tard[6] (el primer trasplantament realment efectiu a Espanya va ser realitzat pel doctor Josep Maria Caralps i Riera el 1984; el pacient va sobreviure 9 mesos). La maledicència popular assegurava que Martínez-Bordiú "va matar més a La Paz que el seu sogre a la guerra".[7]

Tot i que no intervingué activament en política, va participar en actes polítics donant suport al búnker.[8] Nomenat cap del departament de Cirurgia Toràcica i Cardiovascular del centre especial Ramón y Cajal, de Madrid, li fou incoat un expedient amb motiu de la defunció del pacient d'aquest centre Eugenio Calleja l'agost de 1982. En 1984 fou condemnat a cinc anys de suspensió per "baix rendiment del servei".[9] Després fou director Mèdic de l'Escola Nacional de Malalties del Tòrax fins que va ser destituït en 1986 per la llavors consellera de Salut i Benestar social María Gómez Mendoza.[10] Va recórrer el seu cessament però el 1989 fou ratificat per la Sala Contenciosa-Administrativa de l'Audiència Territorial de Madrid.[11]

Després del divorci de la seva filla gran, va seguir mantenint bones relacions amb el seu ex-gendre Alfons de Borbó i Dampierre; va ser qui li va comunicar la defunció del seu fill Francesc d'Assís després de l'accident que tots dos van tenir, i quan el duc de Cadis va morir tràgicament en 1989 als Estats Units, va acudir al costat de diverses persones a recollir el fèretre d'Alfons de Borbó.

Descendència modifica

Distincions honorífiques modifica

Arbre genealògic modifica

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
16. Andrés Martínez de Godoy y López-Monroy
 
 
 
 
 
 
 
8. Tomás Martínez y Rodríguez
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
17. María de la Concepción Rodríguez
 
 
 
 
 
 
 
4. Andrés Martínez y Cobo de Guzmán
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
18. Luis Cobo de Guzmán y Sánchez
 
 
 
 
 
 
 
9. Josefa Isabel Cobo de Guzmán y Ardio
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
19. Quiteria Ventura Ardio y Martínez de Godoy
 
 
 
 
 
 
 
2. José María Martínez y Ortega
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
20. José Ortega y Torres
 
 
 
 
 
 
 
10. José Ortega y Melgarejo
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
21. Catalina Melgarejo y Morales de los Ríos
 
 
 
 
 
 
 
5. Catalina Ortega y Toledo
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
22. Juan María Toledo y Pérez
 
 
 
 
 
 
 
11. Angustias Toledo y Vico
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
23. María de la Fuensanta Vico y Ogáyar
 
 
 
 
 
 
 
1. Cristóbal Martínez-Bordiú, X Marqués de Villaverde
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
24. Cristóbal Bordiú y Góngora
 
 
 
 
 
 
 
12. Luis Bordiú y Garcés de Marcilla, VIII Marqués de Villaverde
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
25. Antonina Garcés de Marcilla y Muñoz de Pamplona
 
 
 
 
 
 
 
6. Cristóbal Bordiú y Prat, IX Marqués de Villaverde
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
26. N. de Prat y Miralles
 
 
 
 
 
 
 
13. María del Carmen de Prat y Sánchez-Salvador
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
27. N. Sánchez-Salvador y Barrenechea
 
 
 
 
 
 
 
3. María de la O Esperanza Bordiú y Bascarán, VII Condesa de Argillo
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
28. Julián de Bascarán y Lascurain, Brigadier
 
 
 
 
 
 
 
14. José de Bascarán y Federic
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
29. Elena de Federic y Gayoso de los Cobos
 
 
 
 
 
 
 
7. María de la O de Bascarán y Reina
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
30. N. de Reina
 
 
 
 
 
 
 
15. María Adelaida de Reina Visset-Fernández de Córdoba
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
31. N. Visset-Fernández de Córdoba
 
 
 
 
 
 

Referències modifica

  1. ↑ El matrimonio infeliz de Carmen Franco y el marqués de Villaverde, vanitatis.el confidencial
  2. ↑ «Cabanyal». Arxivat de l'original el 2018-01-02. [Consulta: 31 març 2018].
  3. ↑ Cristóbal Martínez Bordiú a geneanet.org
  4. ↑ El yernísimo, El País, 2 de maig de 1998
  5. ↑ Tatajana Pavlovic Despotic Bodies and Transgressive Bodies: Spanish Culture from Francisco Franco, p. 56
  6. ↑ El paciente «perdido» del yerno de Franco, ABC, 20 de febrer de 2014
  7. ↑ Los cardiólogos del Ramón y Cajal dudan de la capacidad profesional del Marqués de Villaverde, El País, 30 d'octubre de 1980
  8. ↑ Villaverde hace su campaña "en memoria del Caudillo", El País, 25 de maig de 1976
  9. ↑ Sanidad suspende de empleo y sueldo durante cinco años al doctor Martínez Bordiú, EL País, 17 de gener de 1984
  10. ↑ Cristóbal Martínez-Bordiú, el yerno de Francisco Franco, ABC, 29 de desembre de 2017
  11. ↑ Ratificado el cese del marqués de Villaverde como director de una escuela médica, El País, 15 de setembre de 1989
  12. ↑ Boletín Oficial del Estado
  13. ↑ Boletín Oficial del Estado

Enllaços externs modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Cristóbal_Martínez-Bordiú&oldid=33407324»