Criteri d'eficiència de Kaldor-Hicks
El criteri d'eficiència (o compensació) de Kaldor-Hicks fou introduit el 1939 per dos economistes, Nicholas Kaldor i John Hicks. Tracta els problemes de confrontació en termes de benestar social. Els dos economistes van proposar aquest criteri per superar les dificultats per afrontar els problemes de les polítiques de redistribució segons la lògica del criteri d'eficiència de Pareto.[1]
Descripció modifica
Segons el criteri òptim de Pareto, un canvi en l'assignació de recursos és eficient si el benestar obtingut per alguns components supera les pèrdues de benestar que pateixen altres components. Perquè hi hagi eficiència, és imprescindible que aquells que pateixen una pèrdua de benestar siguin compensats per aquells a qui el canvi en l'assignació hagi funcionat favorablement. Un exemple és l'eliminació d'una situació monopoli, a favor de la lliure competència per part del responsable de la política: la comunitat té un augment del benestar, però el monopolista pateix una pèrdua; atès que l'augment del benestar col·lectiu és superior a la pèrdua del monopolista, aquest darrer es pot compensar.[2]
Referències modifica
- ↑ Scitovsky, T. «A Note on Welfare Propositions in Economics». Review of Economic Studies. The Review of Economic Studies, Vol. 9, No. 1, 9, 1, 1941, pàg. 77–88. DOI: 10.2307/2967640. JSTOR: 2967640.
- ↑ Fonseca, G. L. «The Paretian System: Scitovsky Reversals and the Double Criteria». Arxivat de l'original el 15 febrer 2006.
Bibliografia modifica
- Hicks, John «The Foundations of Welfare Economics». The Economic Journal, 49, 1939, pàg. 696–712. DOI: 10.2307/2225023. JSTOR: 2225023.
- Kaldor, Nicholas «Welfare Propositions in Economics and Interpersonal Comparisons of Utility». The Economic Journal, 49, 195, 1939, pàg. 549–552. DOI: 10.2307/2224835. JSTOR: 2224835.
- Posner, Richard A. Economic Analysis of Law. Seventh. Austin, TX: Wolters Kluwer, 2007. ISBN 0-7355-6354-3.