Diferenciació planetària
En ciència planetària, la diferenciació planetària és el procés de separació dels diferents constituents d'un cos planetari a conseqüència del seu comportament físic o químic, en el qual el cos es desenvolupa en capes diferents de composició; els materials més densos d'un planeta s'enfonsen fins al centre, mentre que els materials menys densos pugen a la superfície. Aquest procés tendeix a crear un nucli i un mantell. De vegades, amb formes diferents químicament d'escorça a la part superior del mantell. El procés de diferenciació planetària s'ha produït en els planetes, planetes nans, l'asteroide 4 Vesta, i els satèl·lits naturals (com la Lluna).
Escalfament modifica
Quan el Sol va encendre la nebulosa solar, hidrogen, heli i altres materials volàtils es van evaporar en el volum al voltant. El vent solar i la pressió de radiació van forçar aquests materials de baixa densitat de distància des del Sol. Les roques i els elements que els comprenen, van ser despullades de les seves primeres atmosferes, però es van mantenir, en acumular-se en protoplanetes.
Els protoplanetes tenien majors concentracions d'elements radioactius al principi de la seva història, la quantitat de la qual s'ha reduït amb el temps a causa del deteriorament radioactiu. L'escalfament, a causa de la radioactivitat, els impactes i parts d'altres protoplanetes, van créixer per esdevenir finalment planetes. A les zones foses, va ser possible per als materials més densos s'enfonsin cap al centre, mentre que els materials més lleugers es van elevar a la superfície. Les composicions d'alguns meteorits (acondrita) mostren que la diferenciació també es va dur a terme en alguns asteroides (p.e.: Vesta), que són cossos parentals dels meteoroides. L'isòtop radioactiu de curta vida 26Al va ser probablement la principal font de calor.[1][2]
Quan els protoplanetes van acrear més material, l'energia en l'impacte provoca un escalfament local. A més d'aquest escalfament temporal, la força gravitacional en un cos prou gran crea pressions i temperatures que són suficients per fondre alguns dels materials. Això permet reaccions químiques i diferències de densitat per barrejar i separar materials, i fer que els materials tous s'estenguin sobre la superfície.
A la Terra, un tros gran de ferro fos és prou més dens que el material de l'escorça continental per forçar el seu camí a través de l'escorça al mantell. En el sistema solar exterior un procés similar pot tenir lloc però amb materials més lleugers: pot ser amb hidrocarburs com el metà, aigua com a líquid o gel, o diòxid de carboni congelat.