Difluorur de criptó

Difluorur de criptó
Substància química	tipus d'entitat química
Massa molecular	121,908 Da
Estructura química
Fórmula química	F₂Kr
SMILES canònic	Model 2D; F[Kr]F
Identificador InChI	Model 3D
Propietat
Densitat	3,3 g/cm³

El difluorur de criptó és un compost químic de criptó i fluor, la qual fórmula és ${\ce {KrF2}}$ . Fou el primer compost de criptó que fou sintetitzat.^[1] És un sòlid volàtil i blanc, inestable a temperatura ambient. L'estructura de la molècula és lineal ${\ce {F-Kr-F}}$ , amb distàncies d'enllaç ${\ce {Kr-F}}$ de 188,9 pm. Reacciona amb àcids de Lewis fort per formar sals dels cations ${\ce {KrF+}}$ i ${\ce {Kr2F^{3+}}}$ .^[2]

Síntesi modifica

L'any 1963 D.R. Mackenzie sintetitzà per primer cop difluorur de criptó irradiant amb electrons una cambra que contenia criptó i fluor a –150 °C.^[3] El difluorur de criptó pot ser sintetitzat utilitzant varis mètodes diferents incloent-hi cabal elèctric, fotoquímica, cable calent, bombardeig de protons i irradiant criptó amb rajos ultraviolats en una atmosfera de fluor-argó a -265 graus. El producte pot ser emmagatzemat a −78 °C sense descomposició.^[4]

Estructura modifica

β-KrF₂

El diflorur de criptó pot tenir dues formes cristal·logràfiques: α i β. La forma ${\ce {\beta-KrF2}}$ generalment existeix per damunt de −80 °C, mentre que la forma ${\ce {\alpha-KrF2}}$ és més estable a temperatures més baixes.^[2] La cèl·lula d'unitat de ${\ce {\alpha-KrF2}}$ és tetragonal centrat al cos.

Química modifica

El diflorur de criptó és principalment un potent oxidant i un agent fluorant: per exemple, pot oxidar l'or al seu estat d'oxidació més alt conegut, +5. És més potent fins i tot que el fluor elemental a causa de la disminució de la distància d'enllaç (F-F a Kr-F) amb potencial de reducció de 3,5 V, fent-lo l'agent oxidant més conegut, encara que el tetrafluorur de criptó ${\ce {KrF4}}$ podria ser fins i tot més fort:^[5]

{\ce {7 KrF2(g) + 2Au(s) -> 2 KrF+AuF6^{-}(s) + 5 Kr(g)}}

El ${\ce {KrF+AuF6^{-}}}$ descompon a 60 °C a fluorur d'or(V), criptó i gasos de fluor:^[6]

{\ce {KrF+AuF6^- -> AuF5(s) + Kr(g) + F2(g)}}

El difluorur de criptó també pot oxidar directament el xenó a hexafluorur de xenó:^[5]

{\ce {3 KrF2 + Xe -> XeF6 + 3 Kr}}

${\ce {KrF2}}$ es emprat per sintetitzar el catió altament reactiu ${\ce {BF^{6+}}}$ .^[4] Reacciona amb el pentafluorur d'antimoni ${\ce {SbF5}}$ per formar la sal ${\ce {KrF+AuF6^{-}}}$ ; el catió ${\ce {KrF+}}$ és capaç d'oxidar el ${\ce {BrF5}}$ a ${\ce {BrF^{6+}}}$ i el ${\ce {ClF5}}$ a ${\ce {ClF^{6+}}}$ .^[7] El diòxid de criptó és capaç d'oxidar l'argent al seu estat d'oxidació +3, reaccionant amb argent elemental o amb fluorur d'argent ${\ce {AgF}}$ per produir trifluorur d'argent ${\ce {AgF3}}$ .^[8]^[9]

Referències modifica

↑ Grosse, A. V.; Kirshenbaum, A. D.; Streng, A. G.; Streng, L. V. «Krypton Tetrafluoride: Preparation and Some Properties». Science, 139, 3559, 1963, pàg. 1047–8. DOI: 10.1126/science.139.3559.1047. PMID: 17812982.
↑ ^2,0 ^2,1 Lehmann, J «The chemistry of krypton». Coordination Chemistry Reviews, 233-234, 2002, pàg. 1. DOI: 10.1016/S0010-8545(02)00202-3.
↑ Levy, Janey.. Krypton. Nova York: Rosen Pub. Group, 2009. ISBN 9781404217782.
↑ ^4,0 ^4,1 Holleman, A. F.; Wiberg, E. (2001), Inorganic Chemistry, San Diego: Academic Press, ISBN 0-12-352651-5
↑ ^5,0 ^5,1 W. Henderson. Main group chemistry. Great Britain: Royal Society of Chemistry, 2000, p. 149. ISBN 0-85404-617-8.
↑ Charlie Harding; David Arthur Johnson; Rob Janes. Elements of the p block. Great Britain: Royal Society of Chemistry, 2002, p. 94. ISBN 0-85404-690-9.
↑ John H. Holloway; Eric G. Hope. A. G. Sykes. Advances in Inorganic Chemistry. Academic Press, 1998, p. 60–61. ISBN 0-12-023646-X.
↑ A. Earnshaw; Norman Greenwood Chemistry of the Elements. 2nd. Elsevier, 1997, p. 903. ISBN 9780080501093.
↑ ^{[enllaç sense format]} http://pubs.acs.org/doi/abs/10.1021/ic00190a049

[1] Grosse, A. V.; Kirshenbaum, A. D.; Streng, A. G.; Streng, L. V. «Krypton Tetrafluoride: Preparation and Some Properties». Science, 139, 3559, 1963, pàg. 1047–8. DOI: 10.1126/science.139.3559.1047. PMID: 17812982.

[Lehmann-2] 2,0 ^2,1 Lehmann, J «The chemistry of krypton». Coordination Chemistry Reviews, 233-234, 2002, pàg. 1. DOI: 10.1016/S0010-8545(02)00202-3.

[3] Levy, Janey.. Krypton. Nova York: Rosen Pub. Group, 2009. ISBN 9781404217782.

[Holl-4] 4,0 ^4,1 Holleman, A. F.; Wiberg, E. (2001), Inorganic Chemistry, San Diego: Academic Press, ISBN 0-12-352651-5

[henderson-5] 5,0 ^5,1 W. Henderson. Main group chemistry. Great Britain: Royal Society of Chemistry, 2000, p. 149. ISBN 0-85404-617-8.

[6] Charlie Harding; David Arthur Johnson; Rob Janes. Elements of the p block. Great Britain: Royal Society of Chemistry, 2002, p. 94. ISBN 0-85404-690-9.

[7] John H. Holloway; Eric G. Hope. A. G. Sykes. Advances in Inorganic Chemistry. Academic Press, 1998, p. 60–61. ISBN 0-12-023646-X.

[8] A. Earnshaw; Norman Greenwood Chemistry of the Elements. 2nd. Elsevier, 1997, p. 903. ISBN 9780080501093.

[9] {[enllaç sense format]} http://pubs.acs.org/doi/abs/10.1021/ic00190a049

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]