Eduardo Mendicutti
Eduardo Mendicutti (Sanlúcar de Barrameda, 24 de març de 1948) és un escriptor i periodista espanyol.[1]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 24 març 1948 (76 anys) Sanlúcar de Barrameda (Província de Cadis) |
| Activitat | |
| Ocupació | periodista, escriptor |
Premis
| |
Biografia modifica
Va cursar els estudis preuniversitaris als col·legis de La Salle i a l'institut Padre Luis Coloma de Jerez.[2] El 1972 es traslladà a Madrid, on obtingué el títol de periodista; des de llavors col·labora en diferents diaris i revistes. L'any 1973 obtingé el premi Sèsam amb la seva primera novel·la, Tatuaje, que va ser censurada i encara està inèdita. La seva segona novel·la Cenizas (1974) va aparèixer per entregues a la revista Gràcia; el seu primer llibre publicat va ser Una mala noche la tiene qualquiera l'any 1982 en una editorial de Saragossa. Després Tusquets Editors ha anat publicant, amb èxit creixent de crítica i de públic a Espanya i a l'estranger, les obres de Mendicutti. Director de publicacions de Tecniberia; ha obtingut diversos premis i les seves obres han estat traduïdes a diversos idiomes. És columnista del diari El Mundo des de la seva fundació i escriu també en la revista gai Zero.
Obres modifica
Novel·les modifica
- Una mala noche la tiene cualquiera (1982)
- El salto del ángel (1985)
- Siete contra Georgia (1987)
- Tiempos mejores (1989)
- El palomo cojo (1991)
- Última conversa (1991)
- Última conversación (1993)
- Yo no tengo la culpa de haber nacido tan sexy(1997)
- El beso del cosaco (2000)
- L'àngel descurat (2002)
- El ángel descuidado (2003)
- California (2005)
- Ganas de hablar (2008)
- Mae West y yo (2011)
- Otra vida para vivirla contigo (2013)
- Furias divinas (2016)
- Malandar (2018)
Contes modifica
- Fuego de marzo (llibre de contes, 1995).
- "Solamente una vez", conte en l'antologia Tu piel en mi boca (2004).[3]
- Conte en l'antologia Pasiones fugaces (2004).[4]
- "anela y oro", conte en l'antologia Lo que no se dice (2014).[5]
Cròniques modifica
- La Susi en el vestuario blanco (2003). Cròniques estiuenques publicades en el diari El Mundo, corregides i completades.
Premis modifica
- Premio Sesamo 1973 per Tatuatge
- Cafè Gijón 1974 per Cendres
- Finalista del Premi Nacional de Narrativa 1992 amb El palomo cojo
- Premi Andalusia de la Crítica 2002 per El ángel descuidado
- Premi Nino Gennaro 2012, concedit pel Sicília Queer filmfest, pel seu compromís amb la defensa dels drets LGBT.[6]
Adaptacions cinematogràfiques modifica
- El palomo cojo (1995), film de Jaime de Armiñán, adaptació de la novel·la homònima de Mendicutti.
- Los novios búlgaros (2003), dirigida per Eloy de l'Església, basada en la novel·la homònima de Mendicutti.
Referències modifica
- ↑ Jerez, Diario de. «"Jugar con la educación es peligroso"» (en espanyol europeu), 15-05-2013. [Consulta: 15 febrer 2019].
- ↑ Jerez, Diario de. «Eduardo Mendicutti abre los actos del 180 aniversario del Coloma» (en espanyol europeu), 04-11-2017. [Consulta: 15 febrer 2019].
- ↑ Antologia amb relats homoeróticos de Luis Antonio de Villena, Marcelo Soto, Lawrence Schimel, Norberto Luis Romero, Pablo Peinado, Mario Merlino, Eduardo Mendicutti, Antonio Jiménez Ariza, José Infant, Juan P. Herráiz, Francisco J. Gutiérrez, Luis G. Martín, Luis Deulofeu, Moncho Borrajo, Luis Algorri, Lluís Maria Todó i Leopoldo Ales Mínguez.
- ↑ «Pasiones Fugaces. Eduardo Mendicutti, Miguel Ángel de Rus y Antonio Gómez Rufo». www.edicionesirreverentes.com. [Consulta: 27 octubre 2018].
- ↑ Publicat en El que no es diu. Antologia de relats inèdits de Luis Antonio de Villena, Eduardo Mendicutti, Luisgé Martín, Lluís Maria Todó, Fernando J. López, Óscar Esquivias, Luis Cremades, Lawrence Schimel, José Luis Serrano, Óscar Hernández Campano i Álvaro Domínguez. Il·lustracions de Raúl Lázaro. Madrid: Dos Bigotis, 2014.«Onze relats que donen la volta als tòpics de l'Espanya cañí en 'El que no es diu'», Pela amarga, 24 d'octubre de 2014 (consultada 31 d'octubre de 2014).
- ↑ "Eduardo Mendicutti guanya el premi Nino Gennaro"