Eixample (urbanisme)
Un eixample (calc de l'espanyol 'ensanche' que hauria de ser 'eixamplada' o 'eixamplament' en català, conformement a les regles de derivació de la nostra llengua com ho sosté Gabriel Bibiloni)[1] és l'expandiment de la zona edificada o construïda d'una població, és a dir la concentració d'un conjunt de cases i carrers nous que eixamplen una població.
Els eixamples solen ser fruit de la concentració extraordinària de la població, la indústria i el trànsit a les ciutats. En la història, durant la revolució industrial fou necessari l'expandiment fora dels recintes emmurallats.
En els territoris de parla catalana són d'importància rellevant: l'eixample de Palma (principis del segle xx), el de València (1865, 1887, 1912) i sobretot el de Barcelona (1859), ideat per Ildefons Cerdà i Sunyer, primer teoritzador del concepte.[2] Tot i que el primer eixample que existí a la ciutat de Barcelona fou el barri de Poble-sec (1858).
Vegeu també modifica
Referències modifica
- ↑ "eixample, el de les ciutats, que no pot ser mai un derivat d'eixamplar, sinó un apedaçament barroer d'un ensanxe inicial, que ja es veu d'on surt",a l'article de Gabriel Bibiloni
- ↑ «Eixample (urbanisme)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.