Euskadi Ta Askatasuna
ETA (Euskadi Ta Askatasuna, País Basc i Llibertat) fou una organització basca armada i clandestina, la qual es proclamava independentista i socialista,[1] que tenia com a objectiu la creació d'un estat basc euskaldun i socialista, independent de l'Estat espanyol i de l'Estat francès, incloent-hi els set territoris bascos històrics (Euskal Herria): tres que pertanyen a l'Estat francès (dins el departament de Pirineus Atlàntics), tres províncies de l'Estat espanyol que formen l'actual País Basc, i la província de Navarra. És considerada terrorista per l'Estat espanyol, per França, per la Unió Europea[2] i pels Estats Units.[3]
ETA ha practicat habitualment el segrest i l'extorsió com a mètodes de finançament i amb finalitats de pressió política. Organitzacions com Amnistia Internacional[4] denuncien anualment les activitats d'ETA en els seus informes, així com algunes actuacions dels cossos policials en la seva tasca de repressió d'aquestes activitats.
Segons declaracions de detinguts, les tortures van ser una pràctica habitual a Intxaurrondo durant els anys d'activitat d'ETA,[5] i els jutges d'instrucció no han volgut fer cas de les seves denúncies, fet pel què el Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat onze vegades a Espanya per fer cas omís d'una denúncia de tortures, sis d'elles quan el jutge encarregat era Fernando Grande-Marlaska, que acabaria sent ministre de l'Interior d'Espanya.[6] L'Institut Basc de Criminologia ha investigat entre 4000 i 5000 casos de tortura al País Basc entre 1960 i 2013 segons Francisco Etxeberria, director de la institució.[7]
| Al País Basc | 547 |
| A la Comunitat de Madrid | 121 |
| A Catalunya | 55 |
| A Navarra | 40 |
| Al País Valencià | 5 |
| Altres | 49 |
| Total | 817 |
| Civils | 339 |
| Policia i militars | 478 |
| Font: Guàrdia Civil[8] | |
Des de la seva fundació, ETA ha matat 817 persones,[8] la majoria militars i membres de cossos policials, però 339 d'elles civils, molts d'ells responsables polítics o càrrecs de partits polítics espanyols. Més de 200 bascos, entre ells molts militants d'ETA, polítics, periodistes i ciutadans civils, han mort a mans dels diversos cossos policials i militars, de les diverses organitzacions mercenàries, per-militars i per-policials, a conseqüència de la presó,[9] i 36 militants van morir manipulant explosius.[10]
Tingué un suport popular significatiu durant la dictadura franquista, des del restabliment de la democràcia a Espanya. La majoria dels partits polítics bascos i de la resta de l'Estat han condemnat les accions d'ETA, a excepció de Batasuna, il·legalitzada a l'Estat espanyol, però legal al francès, que considera els atemptats d'ETA conseqüència d'un conflicte entre el poble basc i Espanya. El partit nacionalista d'esquerres Aralar, tot i que no la condemna, rebutja l'activitat d'ETA. El Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK), que aparegué al parlament basc a les darreres eleccions autonòmiques amb nou diputats, i Acció Nacionalista Basca, que ocupa nombroses alcaldies i regidors i que assolí un 10% dels vots a les darreres eleccions municipals, partits que han recollit els vots dels votants que votaven pel partit Euskal Herritarrok (Ciutadans Bascos) (anteriorment Herri Batasuna, Unitat Popular) declarat il·legal pels tribunals de justícia espanyols en el procés d'il·legalitzacions de partits, associacions i organitzacions independentistes iniciat amb l'aprovació de la polèmica i discutida "llei de partits". Ni EHAK ni ANB, com nombroses organitzacions polítiques, sindicals i associatives basques tampoc condemnaren els atemptats d'ETA al·legant que «en aquest moment històric s'ha de superar la dinàmica de condemnes».
Durant la transició, o reforma política al final del franquisme, tant ETA com el PNB i el conjunt del nacionalisme basc, rebutjaren la Constitució Espanyola, que rebé un suport minoritari al País Basc en el referèndum, per entendre que no reconeixia els drets nacionals bascos. Des d'aleshores, ETA ha fet públiques en diferents ocasions les seves demandes per a una solució pacífica del conflicte, amb l'Alternativa KAS i l'Alternativa Democràtica per a Euskal Herria,[11] que essencialment reclamaven el respecte al dret d'Autodeterminació i la Territorialitat del País Basc.
Al llarg dels trenta anys de règim autonòmic, tot i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia a la Comunitat Autònoma Basca, el moviment independentista del qual ETA forma part ha mantingut el seu suport, fins i tot durant els períodes d'il·legalitzacions de les seves expressions polítiques, amb vots que després serien anul·lats, i s'ha negat a acceptar el marc polític, reclamant un nou marc més enllà de l'autonomia, ja fos en solitari i a vegades també amb altres forces com Eusko Alkartasuna, el sindicat ELA, o el mateix Partit Nacionalista Basc, com passà en el període del Procés de Lizarra-Garazi.
El dia 20 d'octubre de 2011, després de la celebració 3 dies abans de la Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià, ETA va anunciar que aturava definitivament l'activitat armada. L'abril del 2018 va fer públic un comunicat on anunciava la seva dissolució i el "tancament definitiu del seu cicle".[12]
Història
Durant el franquisme
Fundació
ETA es va fundar com a tal el 1959 com una escissió de les joventuts del Partit Nacionalista Basc, provinents de l'antiga Jagi-Jagi i que adoptà d'antuvi el nom d'Ekin dirigides per José Luis Alvarez Emparantza "Txillardegui", Julen de Madariaga Aguirre "Santi", José María Benito del Valle i José Manuel Aguirre Bilbao, qui demanaren al filòsof Federico Krutwig que els ajudés en la teorització de la lluita armada i l'alliberament nacional, amb influència del marxisme i l'exemple del Vietcong, Fidel Castro i el FLN algerià.
Primeres assemblees
Els primers anys els seus membres col·loquen petits artefactes, fan pintades i pengen ikurrinyes. La seva primera acció d'importància, l'intent fracassat de fer descarrilar el 1961 un tren amb ex-combatents feixistes per celebrar el cop d'estat que va provocar la derrota republicana a la Guerra Civil espanyola va permetre a la policia descobrir l'existència de l'organització, desconeguda fins llavors i detenir una trentena dels membres de la seva branca d'acció.[13]
Les bases de l'organització es consoliden el maig de 1962, en la seva I Assemblea, celebrada en el monestir de Belloc de Baiona, on es presenta com Moviment Revolucionari Basc d'Alliberament Nacional, rebutjant la col·laboració amb partits o associacions no nacionalistes basques i definint-se com una organització clandestina revolucionària que defensa la lluita armada com a mitjà per aconseguir la independència d'Euskadi.
La seva tendència d'esquerra queda definida en la II Assemblea, celebrada a Hossegor la primavera de 1963, en la qual es constaten les afinitats entre el seu ideari i el socialisme i els moviments d'alliberament del tercer món. Aquest acostament a posicions comunistes significa l'allunyament del Partit Nacionalista Basc, conservador i catòlic.
En la III Asamblea, celebrada entre abril i maig de 1964, es va decidir que la lluita armada és el millor mode d'aconseguir els objectius proposats, segons la ponència publicada com La insurrecció a Euskadi. S'explicita el trencament amb el PNB, qui considera l'organització contrària als interessos de l'alliberament nacional. La influència de Federico Krutwig Sagredo, que ha publicat el fonamental Vasconia. Estudio dialéctico de una nacionalidad el 1963 a l'Argentina, i els seus seguidors i la marxistació progressiva de l'organització van fer passar a segon pla als fundadors més persistents en el catolicisme, com José Luis Álvarez Emparantza (Txillardegui) partidari de l'exili.
IV assemblea
A la IV Asamblea, iniciada l'agost de 1965 a Guipúscoa, a la Casa de Ejercicios Espirituales dels jesuïtes d'Azpeitia i va continuar a una cabana d'Urbia, a prop del Santuari de la Mare de Déu d'Arànzazu, en ser sorpresos alguns delegats de l'exili de camí a la primera seu, i en ella es dicten les bases per adoptar l'estratègia guerrillera a les circumstàncies basques, mitjançant el principi acció-repressió-acció, aprovant definitivament l'ús de la violència armada com una de les formes d'acció habitual i l'ús de la violència per aconseguir fons econòmics.
Apareixen tres corrents en l'organització: els culturalistes, representats per Txillardegi; els obreristes, representats per Patxi Iturrioz; i els tercermundistes representats per José Luis Zalbide i partidaris d'establir vincles entre la lluita per la independència basca i les lluites d'alliberament de països del Tercer Món.
La detenció el 24 de setembre de 1965, de José Luis Zalbide, després d'un atracament a Bergara situa en la direcció a Francisco Iturrioz, del corrent obrerista, i a partir de llavors, ETA va prendre progressivament un nou rumb amb la participació activa dels militants dins del combatiu moviment obrer basc, per influenciar-lo. Una de les instruccions de la nova direcció era integrar-se en les Comissions Obreres. Els sectors nacionalistes reaccionen contra el perill de desviació publicant de manera independent la revista Branka (Proa) per reorientar l'organització als objectius originals.
V assemblea: ETA Berri i ETA Zaharra
La V assemblea es va dur a terme en dues fases, la primera el desembre de 1966 a la casa parroquial de Gaztelu (Guipúscoa). La segona es va celebrar el març del 1967 a la casa d'exercicis espirituals de la Companyia de Jesús de Getaria (Guipúscoa). Durant l'assemblea van esclatar les divergències entre obreristes i els dos sectors nacionalistes formats en la IV assemblea. Els obreristes, acusats d'«espanyolistes» per la seva pretensió de prioritzar l'aliança amb grups d'esquerra de tot el territori espanyol, es van escindir en una organització anomenada ETA Berri (Nova ETA), mentre els altres dos sectors van quedar en l'ETA Zaharra (Vella ETA), que aviat seria de nou únicament ETA. ETA Berri va contribuir a crear, i va acabar per dissoldre's en un partit polític d'àmbit espanyol anomenat Moviment Comunista (MC). A ETA Zaharra el sector tercermundista va arraconar i apartar del poder al sector culturalista de Txillardegi, que va formar un grup intern anomenat Branka. A la V Asamblea es decideix també la creació dels quatre fronts o grups de treball intern que mantindrà l'organització en el futur: polític, militar, econòmic i cultural.
L'espiral acció-repressió-acció es posa en marxa a l'acabar la V assemblea, i la primera víctima mortal reivindicada fou el guàrdia civil José Pardines Arcay, per cinc trets a curta distància de Txabi Etxebarrieta, el líder de l'organització, que mor en el tiroteig posterior, el 7 de juny de 1968, i el 2 d'agost de Melitón Manzanas, cap de la Brigada Político-Social de Guipúscoa. La resposta del règim és tan contundent que, pràcticament, aconsegueix desarticular l'organització el 1969, que s'enfronta a un Consell de Guerra conegut com el Procés de Burgos el 1970, en el que es condemna a mort a Mario Onaindia, Teo Uriarte, Jokin Gorostidi, Javier Izko de la Iglesia, José María Dorronsoro i Javier Larena i que finalment són commutades pel dictador, juntament amb altres deu acusats que també són processats. El segrest del cònsol alemany a Sant Sebastià, Eugen Beihl, obtingué un gran ressò internacional.
VI Assemblea (no reconeguda): ETA-V i ETA-VI
En la VI Assemblea, celebrada l'estiu de 1970 a Baiona, resorgeixen les tensions, ara entre militaristes (partidaris de la preeminència de l'activitat armada), i el sector obrerista, majoritari en l'assemblea, que creu en la supeditació de la lluita armada a la lluita política, però el sector militarista no accepta les resolucions de l'assemblea i crea una escissió anomenada ETA-V Assemblea Askatasuna ala hil (Llibertat o mort) o ETA-V amb el gruix del front militar, amb el suport d'Emilio López Adán, Julen de Madariaga o Federico Krutwig. Eustakio Mendizabal Benito (Txikia), que moriria el 1973 va substituir Juan Jose Etxabe (Haundixe) com a cap del front militar després de l'escissió.
El sector majoritari usa la denominació ETA-VI Assemblea Iraultza ala hil (Revolució o mort) o ETA-VI. Al final, ETA-V aconsegueix el control de l'organització, en la que l'Aberri Eguna de 1972 s'integra un sector d'Euzko Gaztedi Indarra (EGI), les joventuts del Partit Nacionalista Basc, liderats per Iñaki Mugika Arregi, Ezkerra.[14] Posteriorment, ETA-VI, es divideix en dos grups, el majoritari, que aprova el 1973 fusionar-se amb la Lliga Comunista Revolucionària, partit d'àmbit estatal que molts anys després s'unificarà amb l'MC i el minoritari, que es dissoldrà a l'integrar-se els seus membres en altres organitzacions, o en la mateixa ETA-V, de nou ETA.
La seva víctima més destacada fou l'expresident del Govern espanyol, almirall Luis Carrero Blanco, assassinat a Madrid per cotxe bomba l'any 1973 (vegeu assassinat de Carrero Blanco).
VI Assemblea: ETA (m) i ETA (pm)
La VI Assemblea de 1973 és la que provoca la darrera i més important escissió. Se celebra en dues parts, la primera a la Hasparren l'agost de 1973, i la segona després de l'atemptat a la cafeteria Rolando de Madrid, i a causa de les diferències l'organització es va trencar de nou en dues, la militar (ETAm) i la político militar (ETApm). Els milis liderats per Jose Miguel Beñaran Ordeñana (Argala) defensaven la conveniència de separar l'aparell militar, clandestí, dels organismes de masses que havien d'operar en la legalitat. Els polimilis, majoritaris, eran partidaris de crear una organització que aglutinés les activitats militars i les polítiques. Tres anys després van rectificar la teoria i es van acostar als postulats d'Argala, tot i que no es van reunificar.
El 1974 el Servicio de Documentación introdueix un talp a ETA(pm), Mikel Lejarza, Llop, que aconsegueix situar-se a la cúpula de l'organització com a responsable d'infraestructures, i va fer desplaçar a Madrid als caps d'ETA(pm), propiciant la detenció de l'escamot Madrid i l'escamot Barcelona el 1975,[15] i de retruc, va fer que les contramesures per reprimir l'entrada de nous talps fossin una de les prioritats a nivell organitzatiu de l'organització. La multiplicació dels atemptats condueix el govern espanyol a establir la llei marcial al País Basc el 25 d'abril de 1975. L'afusellament de dos militants d'ETA juntament amb tres del FRAP, el 27 de setembre, provoca una vaga general de dos dies al País Basc sota control espanyol.
La transició: VII Assemblea i l'alternativa Kas
El juliol de 1976, pocs mesos després de la mort de Franco, l'esquerra abertzale es va dotar d'un programa polític de mínims per a accedir a la nova situació. L'alternativa KAS va ser presentada a Pamplona el 30 d'agost de 1976, tot i que es va reformular el gener de 1978,[16] basada en l'amnistia, retirada dels cossos repressius, reconeixement de l'euskera i el dret a l'autodeterminació com a base democràtica mínima per abandonar l'activitat armada.
ETA(pm) VII Assemblea
El 1976 ETApm, es defineix una nova estratègia, definida per Eduardo Moreno Bergareche (Pertur), que recolzava la fundació d'un partit polític que representés l'ideari de l'organització a les eleccions generals de 1977, l'Euskal Iraultzarako Alderdia, que seria la columna vertebral de la coalició Euskadiko Ezkerra, i va acceptar l'amnistia concedida pel govern espanyol encara que tinguessin delictes de sang, abandonant la violència i integrant-se en el partit, que amb el temps es fusionaria amb el PSE-PSOE. Les diferències polítiques i estratègiques que hi va haver entre els "polimilis" van produir l'escissió, i probablement la mort de Pertur. El setembre de 1977, els escamots bereziak (especials) d'ETA (pm) es van integrar a ETA (m).
La UCD. Dissolució d'ETA(pm)
El desembre de 1976 es produeix el primer intent de negociació amb l'Estat quan membres dels Serveis d'Informació es van reunir a Ginebra (Suïssa) amb responsables d'ETA(m) José Manuel Pagoaga (Peixoto), i José Luis Ansola Larrañaga (Peio el Vell) i ETA(pm) Xabier Garaialde (Erreka), i (Jesús María Muñoa), (Txaflis), als que es va informar dels plans de reforma d'Adolfo Suárez, i es va demanar una treva a canvi de discutir l'alliberament de presos i el retorn d'exiliats. ETA(m) va considerar les propostes dels militars un insult.
Al final dels anys setanta, la lluita armada s'incrementa de manera notable i alhora comença una deriva a accions més indiscriminades, i també l'acompanya la guerra bruta amb l'asasinat de José Miguel Beñarán Ordeñana (Argala) un dels dissenyadors de la línia estratègica d'ETA a la dècada de 1970 i del model organitzatiu de l'esquerra abertzale, reivindicat pel Batallón Vasco Español[17] i que va causar gran commoció en la societat basca[18] i la creació del comando Argala, un escamot itinerant format íntegrament per ciutadans de nacionalitat francesa i encapçalat per Henri Parot Navarro a les ordres directes de la direcció.[19]
El febrer de 1980 el ministre de l'Interior, Juan José Rosón, i el secretari general de Euskadiko Ezkerra, Mario Onaindía, van començar a reunir-se per buscar vies d'integració social per als membres d'ETA decidits a l'abandonament definitiu de les armes. ETA(pm) va declarar una treva, que el sector majoritari, anomenat VIII Assemblea, va trencar l'any següent, formant amb ETA(m) el que torna a anomenar-se ETA. La resta es va reintegrar a la vida civil d'acord amb el que van pactar amb el govern.
El govern de Felipe González
La Guerra bruta: els GAL
L'estructura d'ETA va canviar a partir de 1983 per l'aparició dels Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL), que atemptaven contra militants i simpatitzants de la formació i contra ciutadans bascos al país basc sota administració francesa. Entre els anys 1983 i 1987 van ser responsables de la mort de 23 persones i d'una trama de corrupció generalitzada basada en els fons reservats del Ministeri de l'Interior que van dur a la presó, entre altres al ministre de l'Interior José Barrionuevo Peña i Rafael Vera, Secretari d'Estat per la Seguretat, el secretari general del Partit Socialista d'Euskadi Ricardo García Damborenea, l'ex governador civil de Guipúzcoa Julen Elgorriaga, el tinent coronel Ángel Vaquero i el llargament condecorat General de la Guàrdia Civil Enrique Rodriguez Galindo, condemnat per la desaparició, tortures i assassinat de dos joves refugiats bascos, trobats 15 anys després de ser enterrats en calç viva a Busot (València) l'any 1983. El mateix president del govern espanyol, Felipe González, fou assenyalat insistentment com a màxim responsable de la trama, tot i que no fou finalment processat,[20] i el 2010 declarà que tingué l'oportunitat de fer volar la cúpula de l'organització i va optar per no fer-ho.[21]
La utilització del terrorisme d'Estat per part dels aparells de seguretat espanyol, a més de negociacions relatives a infraestructures com el TGV, decidiren les autoritats franceses a intensificar la persecució i detencions de refugiats i membres de l'organització el 1984, acabant amb el que l'estat espanyol considerava un santuari durant el franquisme i la transició, deportant-los a tercers països amb la intenció que els GAL deixessin d'operar en territori francès, i el 1985 la policia francesa va detenir als dirigents Juan Lorenzo Lasa Mitxelena (Txikierdi) i a Isidro Garalde, (Mamarru) i a l'any següent a José Luis Arrieta Zubimendi (Azkoiti) en la cooperativa Sokoa d'Hendaia, en la que es troba un zulo soterrani que serveix per amagar diners, armes (fins i tot un míssil terra-aire), o documentació, i on es duia la comptabilitat de l'organització.[22]
L'estiu del 1985, el francès Clément Perret, qui es creu que tenia alguna relació amb els GAL, fou assassinat a la seua pizzeria a Grau de Castelló, sent la primera víctima d'ETA al País Valencià.[23]
Més del 60% dels crims de la guerra bruta contra ETA comesos pel GAL i el Batallón Vasco Español segueixen sense ser aclarits.[24]
Artapalo (1986 - 1992)
La direcció entre els anys 1986 a 1992 la va dirigir el col·lectiu Artapalo, que en els seus inicis va patir les morts de la dissident Dolores González Katarain (Yoyes) i l'accidental de Txomin Iturbe Abasolo (Txomin), va ser dirigida per Francisco Mujika Garmendia (Pakito), José Luis Álvarez Santacristina (Txelis), José María Arregi Erostarbe (Fiti) i José Javier Zabaleta Elósegi (Baldo), caracteritzats per un canvi d'estratègia amb accions més indiscriminades.
El novembre de 1986 l'advocat Jorge Argote es va entrevistar a Algèria amb Txomin, i l'any següent es van iniciar contactes entre Julián Sancristóbal, Manuel Ballesteros i Pedro Martínez per part del govern espanyol, i Txomin, fins a la seva mort accidental, i més tard per Antxon, però les Converses d'Alger van fracassar el 1989[25] quan l'organització era representada per Antxon, Belén González Peñalva (Carmen) i Ignacio Arakama Mendia (Makario) i Espanya per Rafael Vera i Juan Manuel Eguiagaray, amb l'atemptat contra la caserna de la Guàrdia Civil de Saragossa, i els representants d'ETA són enviats a Santo Domingo. La captura de Josu Urrutikoetxea (Josu Ternera), el 1989, i Baldo, el 1990, va convertir a Pakito en el principal dirigent d'ETA a final d'any.
El Comando Barcelona pren rellevància a Catalunya i comet algunes de les accions més contundents de l'organització, com l'Atemptat d'Enpetrol al Complex Petroquímic de Tarragona i l'atemptat de l'Hipercor a Barcelona el 12 i 19 de juny de 1987, i el de la caserna de la Guàrdia Civil de Saragossa l'11 de desembre de 1987. El Comando Barcelona fou desarticulat amb la detenció el 5 de setembre de 1987 de Domingo Troitiño Arranz Txomin, Josefa Ernaga Esnoz i Juan José Zubieta Zubeldia i la fugida de Rafael Caride Simón.[26] En juliol de 1987 va ser desmantellat un dels dos grups del comando Donosti, acció en la que va morir Luzia Urigoitia (Lutxi) presumptament executada de manera extrajudicial.[27]
Un cop reconstituït el Comando Barcelona, el 1991 dos militants encaputxats van tirotejar José Edmundo Casañ, delegat de la constructora Ferrovial, a la seua oficina de València,[23] i va destruir la caserna de la Guàrdia Civil de Vic el 29 de maig de 1991, i el comando va ser desarticulat l'endemà amb l'assalt de la Guàrdia civil a una casa de Lliçà d’Amunt en una accíó en la que moriren Joan Carles Monteagudo i Jon Felix Erezuma, i Juan José Zubieta Zubeldia fou detingut.[28] Durant la celebració de l'Aste nagusia de 1991, la Guàrdia Civil va assaltar una casa a Morlans causant la mort del tres membres del Comando Donosti Patxi Itziar Agirre, Iñaki Ormaetxea Antépara i Jokin Leunda Mendizabal.[29][30] El comando Ekaitz va sorgir en octubre de 1992, poc després de la desarticulació del comando Barcelona amb l'objectiu de cometre atemptats a Catalunya durant la vigília dels Jocs Olímpics de Barcelona, i entre altres accions, va executar Manuel Broseta Pont, fins que el 22 de març de 1992, a pocs mesos del començament de les Olimpíades, va ser desarticulat amb la detenció de Fernando Díez Torre i la fugida de la resta de membres.[31] Artapalo va ser desarticulat a Bidart el 29 de març de 1992.[32]
Després de Bidart
Capturada la direcció al complet, la nova direcció la componen Ignacio Gracia Arregi (Iñaki de Rentería), Mikel Albisu (Mikel Antza), Feliz Alberto López de la Calle (Mobutu) i Maria Soledad Iparraguirre (Anboto), proposen una treva de dos mesos, condicionats al fet que Rafael Vera negociés a Santo Domingo amb Eugenio Etxebeste (Antxon), intentant retrobar les negociacions d'Argel, però no es produeix la trobada i el 21 de juny de 1993 es produeix un atemptat a Madrid que acaba amb la vida de sis militars que acaba amb la treva. El 1995 l'organització elabora un nou manifest anomenat Alternativa democràtica[33] que estableix les bases per superar el conflicte.
El govern del Partit Popular
Els anys de govern del Partit Popular (1996-2004) sota la presidència de José María Aznar van suposar una reducció important dels atemptats de l'organització, tot i que existeix una certa polèmica de si és per pròpia decisió de l'organització, que se centraria a fer menys atemptats però amb una repercussió política més gran, especialment contra polítics espanyols, o bé a causa d'una política antiterrorista encertada, o a conseqüència de la suposada progressiva reducció de la seva base popular, suposició que no corroboren els estables resultats electorals de l'esquerra abertzale. L'actuació armada va continuar amb els atemptats frustrats el 1995 contra aleshores president del Partit Popular, José María Aznar, i el rei Joan Carles I, el segrest del funcionari de presons Antonio Ortega Lara entre el 17 de gener de 1996 i el 30 de juny de 1997, el segrest i execució el 1997 del representant del Partit Popular d'Ermua, Miguel Ángel Blanco, o l'assassinat l'any 2000 de l'exministre de Sanitat, Ernest Lluch.
El 20 de novembre de 1997 declarà la primera treva parcial de la seva història per als funcionaris de presons. Després de les converses entre ETA, el Partit Nacionalista Basc i Eusko Alkartasuna l'agost de 1998,[34] no serà fins al 16 de setembre quan ETA anunci una treva total, indefinida i sense condicions que començaria al cap de dos dies, el 18 de setembre, responent al document signat per PNB, Herri Batasuna, Eusko Alkartasuna, Ezker Batua-Berdeak, el sindicat LAB, i altres organitzacions, conegut com el Pacte de Lizarra[35] en el que s'analitzava la situació d'Irlanda del Nord i es tractava de projectar el procés de pau al País Basc. Durant el període d'aquesta treva, que s'allargà fins al 3 de desembre de 1999, tingueren lloc a Suïssa diverses converses entre els representants d'ETA i representants del Govern. Durant aquest període s'impulsà l'assemblea de municipis bascos Udalbiltza, amb la participació de milers d'electes, amb la intenció de constituir la primera institució nacional pròpia al marge de l'Estat espanyol, a més d'altres iniciatives de caràcter sobiranista que suscitaren una forta reacció del govern espanyol contra el PNB. Finalment, les desavinences entre el PNB i l'Esquerra Abertzale sobre el ritme del procés, i les actuacions de les autoritats espanyoles com la detenció de la interlocutora Belen González, en ple procés de negociacions, donaren per acabat el procés.
El 1999, França deté a José Javier Arizkuren Ruiz (Kantauri), cap dels escamots, i Iñaki de Rentería al capdavant de l'aparell logístic, i l'endemà, quan fugien a França, i degut a la informació obtinguda per una policia infiltrada,[36] del comando Donosti, de manera que segons la policia Francisco Javier García Gaztelu (Txapote) i Asier Oiartzabal (Baltza), Juan Antonio Olarra Guridi, Ainhoa Múgica Goñi i Ibon Fernández Iradi (Susper), ascendeixen a la Zuba (el comitè executiu de l'organització). Txapote va imposar un nou sistema d'organització dels comandos, que estarien formats per tres membres alliberats de l'organització, dels quals només dos participarien simultàniament a la comissió d'atemptats. L'altre membre seria l'encarregat de netejar els pisos de proves i informar-ne la direcció en el cas que fossin detinguts els dos primers. El 6 de novembre de 1999 en una assemblea celebrada al pavelló Anaitasuna de Pamplona es va constituir Ekin, formació hereva de la il·legalitzada KAS i considerada el braç polític d'ETA, com una organització independentista, revolucionària i nacional amb l'objectiu d'agitar la societat i enfortir les lluites populars amb la finalitat de construir una nació basca moderna i competitiva, prenent el nom del grup de joves nacionalistes que van donar origen a ETA.[37]
El 6 de novembre de 1999 en una assemblea celebrada al pavelló Anaitasuna de Pamplona es va constituir Ekin, formació hereva de la il·legalitzada KAS i considerada el braç polític d'ETA, com una organització independentista, revolucionària i nacional amb l'objectiu d'agitar la societat i enfortir les lluites populars amb la finalitat de construir una nació basca moderna i competitiva, prenent el nom del grup de joves nacionalistes que van donar origen a ETA.[38]
El 30 d'octubre del 2000 un atemptat a Madrid amb cotxe bomba del comando Buruhauste, format per Ana Belén Egüés, Juan Luis Rubenach i Gorka Palacios va provocar la mort del magistrat del Tribunal Suprem José Francisco Querol i tres persones més.[39]
Txapote fou detingut en Anglet el 21 de febrer de 2001.[40] El 23 de setembre de 2001 Baltza fou detingut, i se li va confiscar molta documentació.[41] El Zuba el formarien llavors Juan Antonio Olarra Guridi (Jon), Ainhoa Múgica Goñi (Olga), Félix Ignacio Esparza, (Navarro), Mikel Albisu (Mikel Antza), Ramón Sagarzazu (Ramontxo) i María Soledad Iparragirre (Anboto)
EL 16 de juliol de 2002 la policia francesa va capturar a Rivière el zulo Txernobil, on s'emmagatzemaven més de 500 quilograms de titadyne, uns 4.000 detonadors elèctrics, 50 subfusells Uzi, 33 llançagranades, 300 fusells, desenes de milers de bales de diferent calibre, pistoles i abundant documentació. En aquell moment l'organització mantenia dos altres grans magatzems de material, anomenats Z-40 i Txoriak.[41] La intercepció fou resposta amb un atemptat del comando Argala contra la casa caserna de la Guàrdia Civil de Santa Pola el 4 d'agost del 2002 va causar la mort de dues persones.[42]
Susper va ser detingut el desembre del 2002 a Tarbes, però va fugir de la comissaria de Baiona, i va ser arrestat de nou a Mont de Marsan el desembre del 2003, i la documentació interceptada va provocar més d'un centenar de detencions.[43]
El govern de José Luis Rodríguez Zapatero
El 3 d'octubre de 2004 va ser detingut a Salies-de-Béarn (França) el considerat Número 1 de l'organització, Mikel Antza[44] juntament amb la seva companya sentimental i també històrica de l'organització, Maria Soledad Iparraguirre (Anboto), membre de l'aparell polític.
La proposta d'Anoeta
El 14 de novembre de 2004, Batasuna va organitzar un acte polític multitudinari al Velòdrom d'Anoeta, on Arnaldo Otegi va formalizar la proposta d'Anoeta[45] per la "superació del conflicte", que seria assumida per ETA i gran part de l'esquerra abertzale. La proposta es basava en l'establiment de dues meses de diàleg. La primera entre el Govern i ETA per tractar el tema del cessament de les activitats armades, i la segona mesa, constituïda per tots els partits polítics al marge del parlament basc, per debatre el tema polític.
Els darrers atemptats de l'organització sense víctimes mortals abans de la treva de 2006, han estat el 12 de juliol de 2005 quan ETA va fer esclatar quatre bombes a una central elèctrica de Biscaia, sense causar danys ni materials ni personals i a les autovies A-5 i A-4, a l'alçada de Maqueda i Madridejos (Toledo) en plena Operació sortida de les vacances d'estiu, el 29 de juliol de 2005, amb dos artefactes d'escassa potència.
L'alto el foc de 2006
El 22 de març de 2006 ETA va declarar un alto el foc permanent com a gest per la recerca d'un final dialogat a la violència, en un comunicat llegit per una dona,[46] el 29 de juny de 2006, el president del Govern confirmaria l'inici de converses amb l'organització, i el 6 de juliol el PSE i Batasuna es reuneixen per primer cop després de l'alto al foc,[47] no obstant això, la mateixa Batasuna ha afirmat que aquests contactes ja existien inclús abans de les eleccions generals de 2004. Després de mesos de negociacions, la treva es trenca el 30 de desembre de 2006 amb un atemptat a la Terminal 4 de Barajas (Madrid), després que el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero hagués mantingut la pressió policial i judicial, mantenint en la il·legalitat a Batasuna, assetjat per la pressió del Partido Popular, contrari a qualsevol gest de distensió i que anava retallant les diferències en suport electoral, i quan feia setmanes que les veus de l'esquerra abertzale demanava gestos al govern de l'estat i s'estava incrementant les accions de kale borroka i el rearmament de l'organització, especialment amb un robatori d'armes a Vauvert el 25 d'octubre. El ministre de l'Interior Alfredo Pérez Rubalcaba declarà la finalització de l'alto al foc permanent i de les negociacions, atès que el mandat parlamentari només les autoritzava en absència de violència. Tot i aquestes afirmacions, les negociacions continuaren tant entre el govern i ETA com entre el PSE, Batasuna i el PNB fins a maig de 2007 en el que s'anomenaren "converses de Loiola" en fer-se públiques a principis de 2008, en les quals s'hauria arribat a un preacord de solució que inclouria el dret a decidir del poble basc i el reconeixement de la territorialitat, acord que finalment es frustrà.[48]
El maig del 2007, la fiscalia espanyola impugnava totes les llistes electorals independentistes presentades per Abertzale Sozialisten Batasuna, i la gran majoria de les de l'històric partit basc ANB per considerar-les continuadores de Batasuna, il·legalitzada a Espanya, en el que s'interpretà com un cop potser definitiu al procés del pau i una aposta per la via repressiva del govern del PSOE, incapaç d'impulsar una sortida negociada davant el PP.[49][50]
Actualment segons fonts policíaques espanyoles els principals dirigents de la direcció són Mikel Garikoitz Aspiazu (Txeroki) responsable de l'aparell militar, i Josu Urrutikoetxea, exdiputat al parlament de la CAV. El darrer va participar en les reunions amb el president del PSE-EE, Jesús Eguiguren a Ankara (Turquia) i Oslo (Noruega). Si bé en diverses ocasions responsables policials espanyols han donat informacions contradictòries sobre diferents cúpules i persones amb responsabilitats.
Represa de les activitats
El 5 de juny de 2007 l'organització declara trencat definitivament l'alto el foc, amb efecte a partir de l'endemà, argumentant que no es donen les condicions mínimes per continuar un procés de negociació, i des de llavors ha atemptat en nombroses ocasions a l'Estat, tot i algunes detencions,[51] entre ells Iker Beristain i Liher Rodríguez Aretxabaleta, suposats responsables de l'aparell de falsificació, Juan Cruz Maiza Artola, presumpte responsable de logística, i José Luis Iruretagoyena (Suni), segons la policia espanyola el millor expert en fabricació d'armes, i de l'escamot itinerant, a més de localitzar la casa de Cahors que serviria segons aquestes fonts de centre de formació per als activistes.[52] L'estat francès va detenir el 21 de maig de 2008 a Francisco Javier López Peña (Thierry) suposat líder de l'organització,[53] tot i que fonts de govern francès han dubtat de la veritable importància dels arrestats.[54] Algunes veus, com la del líder nacionalista moderat Xabier Arzalluz, criticaren la detenció d'un dels negociadors en les converses de pau entre ETA i el govern del PSOE en període electoral.[55] A la fi de 2008 es van detenir dos caps militars: el 17 de novembre Garikoitz Aspiazu (Txeroki)[56] i el 8 de desembre Aitzol Iriondo.[57]
Cal destacar que en els darrers temps la gran majoria dels detinguts acusats de terrorisme han estat persones perseguides per la seva activitat política en organitzacions independentistes il·legalitzades i joves acusats d'actes de violència al carrer, a més de refugiats a l'estat francès sovint sense cap activitat clandestina coneguda en l'actualitat,[58] detencions que han permès a les autoritats espanyoles inflar les dades de detencions per mostrar una posició de força.[59] Tot i això Euskadi Ta Askatasuna ha mantingut la seva activitat, amb accions com l'assassinat de dos agents de la Guàrdia Civil a Capbreton, o atemptats com la voladura de les casernes de la Guàrdia Civil de Durango, Calahorra i de Legutio (on moria un agent), en pocs mesos, i desenes d'atemptats amb bomba.
Cessament definitiu de l'activitat armada
El 10 de gener de 2011, ETA va anunciar un nou alto el foc "permanent i verificable",[60] que podria ser verificat per la comunitat internacional,[61] Al comunicat, l'organització va demanar als governs espanyol i francès que "abandonin per sempre les mesures repressives i la negació d'Euskal Herria" i va afirmar que "ETA no abandonarà el seu esforç i lluitarà per impulsar i dur a terme el procés democràtic, fins a assolir una veritable situació democràtica a Euskal Herria".[61] La Comissió Internacional de Verificació per avaluar l'alto el foc permanent i general es va presentar el 28 de setembre de 2011 a Bilbao tot i que el govern espanyol no havia acceptat la seva validesa.[62]
El 17 d'octubre es va celebrar la Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià per resoldre el Conflicte Basc a la qual van acudir principals polítics i mediadors internacionals com Kofi Annan, Bertie Ahern, Gro Harlem Brundtland, Pierre Joxe, Gerry Adams i Jonathan Powell.
El 20 d'octubre, l'organització, dirigida per David Pla Martín, Iratxe Sorzábal Ezpela i Izaskun Lesaka Argüelles Ane[63] va anunciar el cessament definitiu de l'activitat armada amb "un compromís clar, ferm i definitiu", en un missatge enviat al diari Gara.[64][65] Tot i això, continuaren les detencions d'activistes, entre elles la d'Oroitz Gurruchaga Gogorza, cap de l'aparell militar, el 27 de maig de 2012[66] i sis militants més al final de juny.[67]
En 23 de setembre de 2015 fou detingut l'aparell polític, format per David Pla Martín i Iratxe Sorzabal Díaz a Baigorri.[68]
Desarmament i dissolució
La matinada del 7 d'abril del 2017 ETA va anunciar en un comunicat que ja no era una organització armada i que havia lliurat tot el seu arsenal a la societat civil del País Basc.[69] El 8 de juliol 20.000 persones es concentraren a Baiona per acompanyar el desarmament.[70] Membres del col·lectiu "artesans per la pau" i mediadors internacionals de la Comissió Internacional de Verificació lliuraren la ubicació de 8 amagatalls a la policia francesa, amb 120 armes, 3 tones d'explosius i milers de detonadors i munició de l'organització.[71]
Mesos després, el 20 d'abril de 2018, l'organització va fer públic un nou comunicat on anunciava la seva imminent dissolució per la primera setmana de maig.[12] El mateix dia demanà perdó a les víctimes reconeixent el dany causat durant les últimes dècades, especialment les que no tenien res a veure amb els seus objectius.[72] Aquesta distinció fou criticada negativament per la majoria d'associacions de víctimes del terrorisme.[73]
Treves i negociacions
Al llarg de la seva història, ETA ha declarat diverses treves i altos el foc:
- La primera d'elles, el 27 de febrer de 1981 la va declarar ETA(pm) per fer possible un acord entre les forces polítiques després del cop d'estat del 23-F.[74]
- El 8 de gener de 1988 ETA declarà una treva que s'allargà, a conseqüència de les Converses d'Alger fins al 4 d'abril de 1989, quan ETA la donà per acabada a causa del fracàs de les negociacions.
- El 23 de juny de 1996, ETA declarà una treva d'una setmana i oferí una negociació al nou govern del Partit Popular, que no fou resposta per aquest.
- El 20 de novembre de 1997 declarà la primera treva parcial de la seva història per als funcionaris de presons. No serà fins al 16 de setembre de 1998 quan ETA anunci una treva total, indefinida i sense condicions que començaria al cap de dos dies, el 18 de setembre. Durant el període d'aquesta treva, que s'allargà fins al 3 de desembre de 1999, tingueren lloc a Suïssa diverses converses entre els membres de l'organització i representants del Govern.
- El 18 de febrer de 2004 ETA declara una nova treva parcial, en aquest cas circumscrita al territori de Catalunya després de les negociacions de Josep Lluís Carod-Rovira com a President en funcions de la Generalitat de Catalunya amb membres de l'organització armada a Perpinyà a menys d'un mes de la celebració de les eleccions generals.
- El 18 de juny de 2005, ETA declara una treva per als càrrecs electes dels partits polítics espanyols. Setmanes després, l'organització puntualitza al seu butlletí intern Zutabe que aquesta treva no afecta els membres del Govern.
- El 22 de març de 2006 ETA declara un alto el foc permanent. El 17 d'agost de 2006 ETA emet un comunicat al diari Gara on assegura que el procés de pau està en crisi i amenaça respondre si continuen els atacs contra Euskadi. El 30 de desembre de 2006 ETA atempta amb un furgó bomba a l'aparcament de l'Aeroport de Madrid-Barajas (Madrid) causant dos morts, la qual cosa suposa el trencament de l'alto el foc permanent. El mateix dia el president José Luis Rodríguez Zapatero decreta la suspensió de les negociacions. Tot i així, les converses entre Govern estatal i ETA i entre PSE, PNB i Batasuna seguirien fins al maig de 2007, en què es frustrà el procés per desavinences en el redactat final de l'acord de Loiola. El 5 de juny de 2007 ETA declara trencat l'alto el foc, mitjançant un comunicat en què afirma que ha decidit tornar a "actuar en tots els fronts".
- El 5 de setembre de 2010 ETA declara un alto el foc mitjançant un vídeo enviat a la BBC i el diari Gara.[75]
- El 10 de gener del 2011, ETA anuncia un alto el foc "permanent, general i verificable".[76][77] El 20 d'octubre del mateix any anuncia el "cessament definitiu" de la violència, després de la Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià on hi participaren polítics i mediadors internacionals.
Símbols
La serp i la destral és el símbol d'ETA, anomenat "bietan jarrai" (els dos junts), que simbolitza l'astúcia i la força. Va ser creat per l'exiliat anarquista Félix Likiniano.
Publicacions
En 1962[78] va aparèixer Zutik ("dempeus", en basc), que va desaparèixer en 1978,[79] El front cultural d'ETA va elaborar la revista Hautsi des de 1972 que en 1975 ETA politicomilitar va usar com a capçalera pròpia.
Amb la desaparició de Zutik, des de 1980 ETA va elaborar dos butlletins, un intern, Zutabe, i un per disfusió externa, Zuzen. Les darreres edicions conegudes de Zutabe són la 112 de setembre del 2007 i el 113, d'abril de 2011.[80]
Vegeu també
Referències
- ↑ E.T.A. Historia política de una lucha armada.
- ↑ Llista d'organitzacions terroristes per la UE a 29 de Maig del 2006
- ↑ «Llista de organitzacions terroristes estrangeres pels EUA». Arxivat de l'original el 2005-03-24. [Consulta: 24 març 2005].
- ↑ (castellà) Aministia Internacional, Amnistía Internacional condena la campaña de amenazas y homicidios deliberados de ETA contra representantes de los partidos políticos
- ↑ Morales, Juan José. «El laboratorio de torturas de Intxaurrondo». Cadena Ser. [Consulta: 11 novembre 2020].
- ↑ Forner, Gessamí. «Estrasburgo vuelve a condenar a España por torturas bajo la instrucción del ministro del Interior Fernando Grande-Marlaska» (en castellà). El Salto, 20-01-2021. [Consulta: 25 agost 2021].
- ↑ Alegría, Arantza. «Paco Etxeberria: "Hemos sido poco beligerantes en la lucha contra la tortura"». Cadena Ser. [Consulta: 11 novembre 2012].
- ↑ 8,0 8,1 Segons la Guàrdia Civil «Web Oficial de la Guardia Civil». Arxivat de l'original el 2005-08-16. [Consulta: 16 agost 2005].
- ↑ «Listado de Gudaris muertos de organizaciones armadas vascas de voluntarios 1.968-2.003» (en castellà). La Haine, 04-06-2003. [Consulta: 6 setembre 2021].
- ↑ «36 etarras muertos por sus propias bombas» (en castellà). Historia de ETA. El Mundo.
- ↑ Águila Sánchez, Miguel Ángel. Las Treguas de Eta Desde Una Perspectiva Comparada (en castellà). Editorial Visión Libros, 2011, p. 263. ISBN 8490089973.
- ↑ 12,0 12,1 «ETA anunciarà la seua dissolució el primer cap de setmana de maig». À Punt, 18-04-2018 [Consulta: 21 abril 2018].
- ↑ Fernández Soldevilla, Gaizka «1961, la primera operación policial contra ETA» (en castellà). Quadernos de criminología: revista de criminología y ciencias forenses, 40, 2018, pàg. 26-31. ISSN: 1888-0665 [Consulta: 6 setembre 2021].
- ↑ Elorza Dominguez (coord.), Antonio. La historia de ETA (en castellà). Temas de Hoy, 2000, p. 164-166. ISBN 978-84-8460-004-6.
- ↑ «Mikel Lejarza, 'Lobo': 'Seré un objetivo de ETA mientras viva'» (en castellà). El Mundo, 01-11-2004. [Consulta: 9 gener 2015].
- ↑ Universitat del país basc Alternativa KAS
- ↑ «Yo maté al asesino de Carrero Blanco» (en castellà). El Mundo, 21-12-2003. [Consulta: 1r desembre 2014].
- ↑ «21 de desembre de 1978 · Atentado mortal contra Jose Migel Beñaran Ordeñana 'Argala'» (en castellà). Txalaparta, 21-12-2016. [Consulta: 25 agost 2021].
- ↑ Lázaro, Fernando. «Vox exige al Gobierno que prohíba el homenaje de la izquierda abertzale a Parot, el etarra más sanguinario» (en castellà). El Mundo, 02-08-2021. [Consulta: 25 agost 2021].
- ↑ Anuaris.cat, cas GAL, 1997 Arxivat 2008-05-22 a Wayback Machine.
- ↑ (castellà) Juan José Millás, Tuve que decidir si se volaba a la cúpula de ETA. Dije no. Y no sé si hice lo correcto, entrevista a Felipe González, El País, 7/11/2010
- ↑ (castellà) Abc.es la policia halla en francia dos misiles tierra-aire en zulos de eta
- ↑ 23,0 23,1 «L'empremta d'ETA a la Comunitat Valenciana». À Punt, 20-04-2018 [Consulta: 21 abril 2018].
- ↑ Albin, Danilo. «Más del 60% de los crímenes de la guerra sucia contra ETA siguen impunes» (en castellà). Publico, 17-03-2018. [Consulta: 6 setembre 2021].
- ↑ Una oportunidad de solución nueva sobre las experiencias de Argel y Lizarra (en castellà). Gara, 23/3/2006. Arxivat 2014-02-26 a Wayback Machine.
- ↑ «Cau el comando «Barcelona»». El Temps, 14-09-1987, pàg. 20 [Consulta: 20 gener 2024].
- ↑ «Luzia Urigoitia, un caso sin esclarecer» (en castellà). Naiz, 15-09-2015. [Consulta: 3 agost 2021].
- ↑ «ETA va triar el Vallès». El 9 nou, 07-06-2016. [Consulta: 20 gener 2024].
- ↑ Los tres etarras muertos tenían previsto volar hoy un local policial en la capital guipuzcoana, El País, 19 d'agost de 1991
- ↑ Identificados los etarras muertos, que pertenecían al comando Donosti, La Vanguardia, 19 d'agost de 1991
- ↑ «Excarcelado el etarra Fernando Díez Torre por los límites marcados a la 'doctrina Parot'». Heraldo, 30-07-2012. [Consulta: 20 gener 2024].
- ↑ Pasamontes, Juan Carlos «Cop antiterrorista». El Periódico, 04-10-2010, pàg. 6 [Consulta: 15 maig 2014].
- ↑ alternativa democràtica, abril de 1995 [1] Arxivat 2007-09-26 a Wayback Machine.
- ↑ Documents ETA/PNB/EA Agost 1998 «EL MUNDO | ETA, PNV Y EA: los documentos».
- ↑ Pacte de Lizarra, 12 de setembre de 1998 «PNV, HB, EA, Izquierda Unida, &c. / Acuerdo de Lizarra / Pacto de Estella / 12 septiembre 1998».
- ↑ «La única mujer policía que fue 'topo' en ETA» (en castellà). El Mundo, 07-05-2018. [Consulta: 17 agost 2021].
- ↑ «Ekin, el braç polític d'ETA, anuncia la seva dissolució». El Punt Avui, 01-10-2011. [Consulta: 1r octubre 2011].
- ↑ «Ekin, el braç polític d'ETA, anuncia la seva dissolució». El Punt Avui, 01-10-2011. [Consulta: 1r octubre 2011].
- ↑ «Ajornen dos mesos una audiència a França de l'etarra Anboto per l'atemptat de Santa Pola». Diario de Alicante, 17-04-2024. [Consulta: 20 abril 2024].
- ↑ «Francia detiene a Txapote, el jefe militar de ETA, después de que la banda asesinara a dos trabajadores» (en castellà). El Mundo, 23-02-2001. [Consulta: 20 abril 2024].
- ↑ 41,0 41,1 «Descubierto en el sur de Francia uno de los mayores depósitos de explosivos de ETA» (en castellà). ABC, 17 juiol 2002. [Consulta: 20 abril 2024].
- ↑ «El atentado de 2002 en Santa Pola fue decisión colegiada de todos los integrantes del comité ejecutivo de ETA» (en castellà). Diario de Navarra, 03-10-2010. [Consulta: 20 abril 2024].
- ↑ «Acercan al exjefe de ETA Ibon Fernández Iradi a una prisión vasca desde una cárcel francesa» (en castellà). El Español, 20-10-2022. [Consulta: 20 abril 2024].
- ↑ del Burgo, 2014, p. xiii.
- ↑ del Burgo, 2014, p. ii.
- ↑ «ETA anuncia un 'alto el fuego permanente'» (en castellà). El Mundo, 23-03-2006. [Consulta: 25 gener 2006].
- ↑ «Diàleg Govern-ETA: cronologia d'un procés frustrat». La Xarxa, 10-06-2007. [Consulta: 27 desembre 2022].
- ↑ GARA, 31/01/08 «PSOE y PNV vetaron en Loiola la mención expresa a la opción independentista - GARA». Arxivat de l'original el 2008-07-06. [Consulta: 20 juny 2008].
- ↑ Declaracions del mediador Alec Reid, 27/03/2007«Alec Reid, sacerdote redentorista y mediador en el diálogo con ETA: 'El PP es hoy el mayor problema que hay en el proceso de paz' - Nacional - El Periódico Mediterraneo». Arxivat de l'original el 2008-10-05. [Consulta: 20 juny 2008].
- ↑ Declaracions Arnaldo Otegi 29/11/2006 ««¿Piensa el PSOE en la solución haciendo menos aún que el PP?» - GARA - euskalherria.com». Arxivat de l'original el 2008-03-15. [Consulta: 20 juny 2008].
- ↑ Avui, 2 de setembre de 2007
- ↑ Avui, 2 de setembre de 2007 «www.avui.cat».
- ↑ Vilaweb: La policia deté a Bordeus el considerat número 1 d'ETA Arxivat 2008-10-05 a Wayback Machine.
- ↑ El Periódico de Catalunya: La fiscalia francesa dubta que 'Thierry' sigui el líder d'ETA 25/05/2008
- ↑ El País, 24/05/2008, declaracions X. Arzalluz «Arzalluz considera grave que se detenga a un negociador de ETA».
- ↑ Detenen a França el cap militar d'ETA
- ↑ Detingut a França Aitzol Iriondo, el presumpte successor de Txeroki al capdavant de l'aparell militar d'ETA
- ↑ APIA (Mèxic): Balance represivo 2007 Euskal Herria
- ↑ Deia, 26 de setembre 2007: Declaracions del Fiscal General Conde Pumpido
- ↑ {{ref-web |url=http://www.lavanguardia.es/politica/20110110/54100241412/eta-anuncia-un-alto-el-fuego-permanente-y-verificable-pero-no-renuncia-a-las-armas.html |títol=ETA anuncia un alto el fuego "permanente y verificable" pero no renuncia a las armas |editor=La Vanguardia |data=10 de gener del 2011 |llengua=castellà)
- ↑ 61,0 61,1 ETA anuncia un alto el foc permanent que els governs espanyol i basc troben insuficient www.ara.cat, 10 de gener del 2011
- ↑ «ETA anuncia que col·laborarà amb la comissió internacional de verificació». Ara, 01-10-2011. [Consulta: 1r octubre 2011].
- ↑ «Eta naufraga amb una cúpula feble i de posicions canviants». La Vanguardia, 22-10-2011 [Consulta: 22 octubre 2011].
- ↑ «ETA anuncia el cessament definitiu de l'activitat armada». VilaWeb, 20-10-2011 [Consulta: 20 octubre 2011].
- ↑ «ETA anuncia que atura definitivament l'activitat armada, segons el diari Gara». 324.cat, 20-10-2011 [Consulta: 20 octubre 2011].
- ↑ «Detenen a França el número u de l'aparell militar d'ETA». El Punt Avui, 27-05-2012. [Consulta: 27 maig 2012].
- ↑ «La policia espanyola deté un altre presumpte membre d'ETA a Bilbao». El Punt Avui, 12-06-2030. [Consulta: 2 juliol 2012].
- ↑ «La Guàrdia Civil escapça la cúpula d'ETA en una gran operació a França». Regió 7, 23-09-2015. [Consulta: 13 novembre 2015].
- ↑ «ETA es declara una ‘organització desarmada’». VilaWeb, 07-04-2017 [Consulta: 11 abril 2017].
- ↑ «La sociedad civil arropa en Baiona el proceso de desarme de ETA» (en castellà). Diario de Navarra, 08-07-2017. Arxivat de l'original el 2018-04-20. [Consulta: 6 juny 2017].
- ↑ «Els verificadors confirmen l'entrega d'armes d'ETA a les autoritats franceses». Ara, 08-04-2017. [Consulta: 6 juny 2017].
- ↑ «ETA demana perdó a les víctimes i reconeix el dany causat». À Punt, 20-04-2018 [Consulta: 21 abril 2018].
- ↑ «Parlen les víctimes d'ETA: "Totes les víctimes del terrorisme són iguals"». 324, 21-04-2018 [Consulta: 21 abril 2018].
- ↑ «ETA (PM) anuncia un «alto el luego» «Para hacer posible un acuerdo entre las fuerzas políticas...» (en castellà). La Vanguardia, 01-03-1981, p. 5.
- ↑ «Alto el foc d'ETA». El Punt Avui, 05-09-2010.
- ↑ «ETA decreta l'alto el foc “permanent, general i verificable”». El Punt Avui, 10-01-2011.
- ↑ «ETA anuncia un alto-el-foc 'permanent, general i verificable'». VilaWeb, 10-01-2011.
- ↑ Diverses publicacions titulades Zutik[Enllaç no actiu] a la biblioteca de la Universitat de Barcelona.
- ↑ Casanova, Iker. ETA, 1958-2008: medio siglo de historia (en castellà). Txalaparta, 2007, p. 225. ISBN 8481365076.
- ↑ «ETA sitúa su alto el fuego en un «compromiso claro de superar la confrontación armada»» (en castellà). Gara, 16-04-2011. [Consulta: 30 març 2014].[Enllaç no actiu]
Bibliografia
- AGIRRE, Julen. (Pseud.).; [FOREST, Eva]. Operación Ogro: cómo y por qué ejecutamos a Carrero Blanco. Hendaye, France; Paris, France: Ediciones Mugalde; Ruedo Ibérico, 1974
- del Burgo, Jaime Ignacio. 11-M. El atentado que cambió la historia de España (en castellà). La Esfera de los Libros, 2014. ISBN 849060083X.
- CASANOVA, Iker.; ASENSIO, Paul. Argala. Tafalla, Spain: Txalaparta, 1999
- CLARK, Robert P. The Basque insurgents: ETA, 1952-1980. Madison, Wis., U.S.A.: University of Wisconsin Press, 1984
- IBARZ, Mercè. Breu història d'ETA: 1959-1979. (2a ed.). Barcelona, Edic. de la Magrana, (Alliberament; 11), 1981
- Halimi, Gisèle. Le procès de Burgos. París: Gallimard, 1971 (Témoins).
- El prefaci del llibre, de Jean-Paul Sartre, es va publicar també de forma independent en català: Sartre, Jean-Paul; Creixell, Lluís (traductor). El procés de Burgos. Perpinyà: Edicions E.C.T, 1973.
- ORTZI. (Pseud.).; [LETAMENDIA BELZUNCE, Francisco]. Historia de Euskadi: el nacionalismo vasco y ETA. [Paris, France]: Ruedo Ibérico, (España Contemporánea; 18), ©1975
- GIACOPUCCI, Giovanni. ETA: historia política de una lucha armada. Bilbao, Txalaparta Argitaldaria, 1992
Enllaços externs
- Comunicat de la treva indefinida del 24 de març de 2006 (castellà)
- Especial BBC: Què és ETA? (anglès)
- Amnistia Internacional ha denunciat les activitats d'ETA i algunes pràctiques dels cossos policials espanyols en els seus informes anuals, com el de 2003. N'hi ha versions en anglès i castellà.