Viquipèdia

Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia

Les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia - Exèrcit del Poble (FARC-EP) són un grup guerriller marxista-leninista de Colòmbia.[cal citació]

Infotaula unitat militarForces Armades Revolucionàries de Colòmbia
Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia – Grupo Narcoterrorista Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Tipusgrup guerriller i organització terrorista Modifica el valor a Wikidata
Fundació1964 i 2019 Modifica el valor a Wikidata
Dissolució2017 Modifica el valor a Wikidata
PaísColòmbia Modifica el valor a Wikidata
Part deconflicte armat colombià Modifica el valor a Wikidata
Ideologiamarxisme-leninisme i boliviarianisme Modifica el valor a Wikidata

Història modifica

El juny de 1964, el combatents comunistes fugits vers les muntanyes de Marquetàlia, Riochiquitos i El Pato, crearen l'anomenat Bloc Sud,[1] constituït oficialment el 20 de juliol de 1964 i que fou el primer grup armat organitzat del Partit Comunista de Colòmbia i embrió de les FARC. El 5 de maig de 1966, la segona conferència del Bloc Sud oficialitzà la formació de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia.

A la setena conferència del 4 al 14 de maig de 1982 les FARC es convertiren en Exèrcit del Poble (FARC). El 28 de maig de 1984, després d'una reunió dels líders dels 27 fronts i de l'Estat Major, s'establí un alto el foc, com a part dels acords signats amb el govern de Belisario Betancourt (acords de cessament del foc, treva i pau, coneguts com els Acords de la Uribe).[2]

Al mateix temps, les FARC llançaren com a proposta la creació d'un nou moviment polític: Unió Patriòtica (UP). La treva es va trencar el 1985 després de les matances fetes per paramilitars contra membres de la UP. El 1987 les FARC, l'ELN i l'M-19 van formar la Coordinadora Guerrillera Simón Bolivar. El 9 de desembre de 1990, dia de les eleccions per a la constituent, l'exèrcit, sense prèvia declaratòria de guerra, va llançar un gegantí operatiu contra Casa Verde, seu del Secretariat Nacional de les FARC, però va fracassar.

Fruit dels acords polítics fou la desmobilització de diversos grups armats colombians pràcticament sense contrapartides, el 1991, procés en el qual no van participar les FARC. El 1991, després de les desmobilitzacions dels grups guerrillers menors, la Coordinadora Guerrillera Simón Bolivar va començar una sèrie de negociacions amb l'estat. El 3 de juny de 1991 es va reiniciar el diàleg entre la Coordinadora i el govern, en territori veneçolà i després mexicà. La guerra no es va aturar.[3] El procés de negociació amb les FARC i l'ELN es va trencar el 1993 i la Coordinadora va desaparèixer. El 1998 els acords amb el govern crearen les zones de distensió (zones lliures de presència militar) on els guerrillers assumiren de facto l'administració. En els anys noranta les FARC disposaven d'uns deu mil combatents, organitzats en 70 fronts distribuïts en tot el país. El 2002 es va posar fi a les zones de distensió quan les FARC tenien uns vint mil homes en armes.[4] Des de llavors les hostilitats de baixa intensitat han continuat, i el 2008 comptaven amb uns 11.000 homes.[4]

Pedro Antonio Marín, Tirofijo o Manuel Marulanda Vélez, líder i fundador de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia, va morir el 26 de març de 2008 d'un atac de cor,[5] essent substituït per Guillermo León Sáenz, Alfonso Cano, mort en combat el novembre de 2011.[6]

Acords de pau de l'Havana modifica

El 2012 s'iniciaren les negociacions de pau a Oslo i a l'Havana entre el govern colombià del president Santos i les FARC-EP i el 22 de juny les dues parts van signar l'acord d'alto el foc bilateral i definitiu. El 26 se setembre de 2016 es van signar els Acords de Pau, els quals es van referendar en un plebiscit el 2 d'octubre (50,21% No contra 49,79% Sí).[7] però les negociacions continuaren i el 27 de juny van lliurar les armes a l'ONU, donant per acabat el conflicte armat.[8]

Després que l'ONU certifiqués el lliurament d'armes per part de les FARC-EP, aquesta realitzà un congrés fundacional a Bogotà constituint-se com un partit polític amb el nom de Força Alternativa Revolucionària del Comú.[9]

Retorn a la lluita armada modifica

L'agost de 2019, el que havia estat el número dos de les FARC, Iván Márquez, va anunciar[10] la represa de la lluita armada d'una facció de les FARC-EP a causa de l'incompliment dels acords de pau del 2016 per part del govern d'Iván Duque i de l'assassinat de més de 500 líders socials i exguerrillers en mans dels paramilitars davant la negligència de l'Estat.[11] El líder de l'ELN al departament de Chocó, «Uriel», es congratular del retorn a l'acció armada atès que, segons va afirmar: «les vies legals per a les transformacions profundes de la societat estan tancades» i que l'alternativa és «la resistència armada per a transformar la societat».[12] D'altra banda, la Força Alternativa Revolucionària del Comú manifestà el seu desacord amb el comunicat considerant-lo un «equivocació delirant» i apostant per les vies pacífiques d'implementació dels Acords de l'Habana.[13]

Referències modifica

  1. ↑ Guillermo Ferro, Juan; Uribe Ramón, Graciela. El Orden de la Guerra: Las FARC-EP Entre la Organización y la Política (en castellà). Pontificia Universidad Javeriana, 2002, p.29. ISBN 9586835448. 
  2. ↑ Cuesta, José. Corinto: un diálogo de sordos (en castellà). José Cuesta, 1997, p. 83. ISBN 9589595529 [Consulta: 9 desembre 2018]. 
  3. ↑ «40 años de las FARC. Pág. 6: Otros acercamientos»» (en castellà). BBC Mundo.
  4. ↑ 4,0 4,1 «Las FARC perdieron la guerra política y en la militar es difícil saber cuál es su situación» (en castellà). La Gaceta, 03-07-2008. [Consulta: 25 agost 2011].
  5. ↑ «Alfonso Cano, nou líder de les FARC». La Malla, 26-05-2008. [Consulta: 5 novembre 2011].[Enllaç no actiu]
  6. ↑ «Mor a Colòmbia el cap principal de les FARC, Alfonso Cano». 324, 05-11-2011. [Consulta: 5 novembre 2011].
  7. ↑ «Els colombians rebutgen a les urnes l'acord de pau amb les FARC». [Consulta: 3 octubre 2016].
  8. ↑ «Les FARC lliuren les armes davant l'ONU després de més de 50 anys». CCMA, 27-06-2017 [Consulta: 9 desembre 2018].
  9. ↑ «http://www.ara.cat/internacional/Combatre-corrupcio-nova-bandera-FARC_0_1862213905.html».
  10. ↑ «L'exnúmero dos de les FARC anuncia que reprèn la lluita armada». El Punt Avui. [Consulta: 29 agost 2019].
  11. ↑ «Continuen els assassinats contra els exguerrillers de les FARC». Directa. [Consulta: 29 agost 2019].
  12. ↑ «Líder del ELN celebra regreso a las armas de las FARC». EFE. Arxivat de l'original el 2019-08-29. [Consulta: 29 agost 2019].
  13. ↑ «Declaración pública | Partido Político Farc». Arxivat de l'original el 2019-08-30. [Consulta: 29 agost 2019].

Vegeu també modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Forces_Armades_Revolucionàries_de_Colòmbia&oldid=33331931»