Viquipèdia

Francisco Asenjo Barbieri

compositor espanyol

Francisco de Asís Asenjo Barbieri (també conegut com Francisco Barbieri, Madrid, 3 d'agost de 1823 - Madrid, 19 de febrer de 1894[1]), fou compositor, director d'orquestra i musicòleg espanyol.

Infotaula de personaFrancisco Asenjo Barbieri

Francisco Asenjo Barbieri, Gravat de J. Diéguez, 1894
Biografia
Naixement3 agost 1823 Modifica el valor a Wikidata
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Mort17 febrer 1894 Modifica el valor a Wikidata (70 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de San Isidro, pati IV, glorieta 14, Pabellón de Hombres Ilustres 
Dades personals
Altres nomsJosé Ibero Canfranc
José Ibero Ribas y Canfranc
Uno de tantos Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
OcupacióCompositor i musicòleg
Membre de
GènereSarsuela
Signatura
Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0053657 Musicbrainz: 101543f1-5938-4a27-bd59-0ccb65ed8692 Lieder.net: 31440 Discogs: 1638146 IMSLP: Category:Barbieri,_Francisco_Asenjo Modifica el valor a Wikidata

En la seva obra destaca la composició de sarsueles, gènere què va contribuir a consolidar. Barbieri va introduir a Espanya moltes obres simfòniques del continent europeu. Com a musicòleg fou el responsable de la recuperació i edició del patrimoni antic del seu país. Sempre va utilitzar el nom de Francisco Barbieri, pel qual és conegut.

Infantesa modifica

La biografia de Francisco Barbieri està farcida d'elements anecdòtics i fulletinescs. Fill d'un militar, José Asenjo, i de Petra Barbieri, son pare el va deixar orfe aviat, estant la seua mort voltada de l'alè de l'heroisme; era correu de gabinet de l'exèrcit liberal i va ser enxampat pels carlins morint en l'emboscada, no sense abans haver destruït els documents que portava. La mare era filla de Giuseppe Barbieri, un ballarí italià que s'havia instal·lat a Madrid. Va ser ell qui va fer-se càrrec de la criatura, atès que la mare es va tornar a casar i va haver d'anar-se'n de Madrid. De l'avi, el jove Francisco va aprendre la llengua italiana i es va encomanar de l'afecció a l'òpera italiana. L'avi havia esdevingut gerent del madrileny Teatro de la Cruz, on es representava òpera italiana, i el jove Barbieri tenia l'avantatge de comprendre el text. Potser per la veneració vers l'avi sempre va utilitzar el seu segon cognom. No seria aquest l'únic canvi de nom perquè en realitat Barbieri era un gran afeccionat als pseudònims; al llarg de la seua vida va utilitzar-ne molts, com ara "Uno de tantos" per escriure un tractat sobre les castanyoles, "El maestro bandurria" per a la seua correspondència familiar, "Vermuthmeister" com còmica traducció a l'alemany de "Maestro Ajenjo" (Mestre Amarg) o l'anagramàtic "José Ibero Ribas y Canfranc" per a la seua edició de la correspondència inèdita de Lope de Vega amb Donya Marta Nevares.

Després d'un breu període d'estudis fora de Madrid, amb dotze anys retorna a la capital. En el moment de decidir els estudis, i malgrat que el seu padrastre i el seu avi desitjaven que es dedicara a les lletres, va optar per la medicina, i després per l'enginyeria, fracassant en totes dues. En realitat, el contacte amb el món teatral l'havia captivat, i finalment, amb el vistiplau de la família va decidir estudiar música. Va ingressar al Conservatori de Maria Cristina el 1837, on va estudiar piano amb Pedro Albéniz, clarinet amb Ramón Broca i composició amb el català Ramon Carnicer, per qui va adquirir un gran afecte i de qui, anys més tard, escriuria una biografia.

En aquests anys va morir el seu avi i sa mare i el padrastre van haver de mudar-se a Lucena. Així, el jove Barbieri va quedar tot sol a Madrid i va haver de guanyar-se la vida com a clarinetista o pianista en diverses agrupacions musicals, des de bandes militars, a orquestres de teatre, o en cafès cantants. També es va enrolar com a membre del cor en una companyia d'òpera que feia gires per tot Espanya. El 1843 va ser allistat a l'exèrcit, però la bona fortuna va fer que un bon amic pagara la multa per deslliurar-lo d'aquesta obligació. El 1844, sa mare va tornar a Madrid i Barbieri va començar a ocupar llocs de major responsabilitat, com a director musical de companyies d'òpera i algun treball com a mestre de música. També per aquesta època va començar a compondre peces de saló i marxes militars.

Primeres obres i èxit modifica

Després d'haver hagut de treballar durant una època fora de Madrid i d'haver intentat estrenar sense èxit una òpera composta sobre un text italià que li havia proporcionat Carnicer (Il Buontempone), aconsegueix estrenar la seua primera sarsuela Gloria y Peluca el 9 de març de 1850, contribuint així a la recuperació d’aquest gèner, després d’estar més d’un segle en l’oblit. A partir d'ací, l'activitat de Barbieri com a compositor de sarsuela és ininterrompuda; segueixen èxits com ara Jugar con fuego i Los diamantes de la corona. Aquestes obres inicials de Barbieri són completament italianes, tant en el pla tècnic com en l'estilístic; junt amb altres autors, s’intentà introduir a Espanya un teatre musical propi que acabes amb la primacia de l’òpera italiana. És per això que Barbieri buscà la seva inspiració en les melodies i els ritmes del poble, tot i que les seves obres no es van desprendre del tot de la influència italiana. No seria fins als últims anys de la seua carrera que el compositor no trobaria un estil personal. No obstant això tant amb les sarsueles esmentades com amb en les 58 que va compondre (més 12 escrites en col·laboració), Barbieri va recollir grans èxits i va esdevenir una figura indispensable del panorama musical espanyol. La producció de sarsueles, tant per part de Barbieri com dels seus coetanis Arrieta, Gaztambide o Oudrid entre d'altres, era tan abundant que els llibretistes no donaven l'abast i havien de traduir directament llibrets d'opereta o òpera còmica francesa: és el cas de Los diamantes de la corona, ja posada en música prèviament per Auber.

 
Pan y Toros. Relleu del Monument als Saineters Madrilenys (Madrid, L. Coullaut, 1913).

El 1864 s'estrena Pan y Toros, obra en la qual Barbieri fa un punt d'inflexió a la seua carrera. Si bé l'arrel popular espanyola ja estava present en les obres precedents, és en aquesta obra on assumeix una importància decisiva. Els personatges de llinatge important, continuen cantant en estil italià, però ara els personatges populars han assumit de sobte una major importància, i el poble s'expressa amb seguidilles, fandangos i tiranas. El títol és una referència actualitzada a l'estratègia dels emperadors romans a donar al poble Panem et circenses per mantenir-lo apaivagat.

El barberillo de Lavapiés (estrenada al Teatro de la Zarzuela el 19 de desembre de 1874) culmina aquesta evolució estilística, constituint-se en una de les sarsueles de major èxit mai compostes i que ha tingut una influència crucial en el posterior desenvolupament del gènere dut a terme per Chapí, Chueca i Fernández Caballero. Segons Carlos Gómez Amat "es tracta de l'obra més acabada de Barbieri, en què culmina tota la finor del seu art, la profunditat popular del seu esperit i la intensitat castissa del seu nacionalisme musical". José Luis Téllez manifesta que El Barberillo és "Obra mestra absoluta de la música escènica nacionalista, molt superior als exemples contemporanis d'autors com Moniuszko, Smetana o Fibich (i no inferior a Borodín i Glinka)".

Com a promotor musical la tasca de Barbieri va ser de gran importància. El seu esforç va ser decisiu per a la construcció del Teatro de la Zarzuela de Madrid, que encara avui continua donant funcions de sarsuela. Cal dir que per a l'estrena del teatre, Barbieri va compondre una singular Simfonia sobre temas de Zarzuela per a orquestra i banda militar, en realitat, una obertura popurri amb temes propis i dels seus col·legues. Tomás Bretón el va qualificar d'excel·lent director d'orquestra. La seua activitat en aquest camp va ser decisiva amb la fundació de la Sociedad de Conciertos amb la qual va dedicar-se a la difusió de la nova música entre el públic de Madrid. No només va presentar obres dels grans clàssics, com ara Mozart o Haydn, sinó que va abastar a la primera generació de romàntics (Beethoven, Mendelshon…) fins a arribar a les últimes tendències de l'època: la presentació de la música de Wagner a Madrid i l'estrena del Faust de Charles Gounod. Sota la seva direcció es va poder escoltar per primer cop a Espanya una simfonia completa de Beethoven, la Sèptima.[2]

Com a musicòleg, la seva principal aportació fou la d’haver publicat el “Cancionero musical de Palacio”, una de les joies del repertori hispànic dels segles XV i XVI. També edità obres de Juan del Encina, i destacà com bibliòfil.

Obra modifica

Barbieri va ser precursor de la musicologia espanyola per la seua cabdal tasca de recopilació de material musical antic. Va transcriure i comentar el Cancionero musical de los siglos XV y XVI, més conegut com a Cancionero de Palacio o Cancionero de Barbieri, amb obres que han passat al repertori musical renaixentista i que va suposar el redescobriment de l'important compositor espanyol del Renaixement Juan del Enzina. Atresorava una completa biblioteca sobre temes musicals que va llegar a la seua mort a la Biblioteca Nacional de Madrid. Va fundar la revista La España Musical.

Resulta curiosa la descripció que de Barbieri va deixar Emilio Cotarelo y Mori: Quant al seu físic, no res oferia de notable, car en tot era regular o mitjà, excepte el rostre, que era quasi lleig i cobert d'una barba espessa; però tan viu i tan expressiu que de vegades semblava emanar una alegre i dolça claredat. Fins i tot en la seua vellesa [...] l'acompanyava aquella benèvola expressió del seu rostre, sempre contragut per un lleu somriure, i aquella mirada complimentadora i atenta, totes dues coses reflex fidel de la seua ànima noble i bona.[3]

Obres (Llista no exhaustiva) modifica

Sarsuela modifica

Popular modifica

Vegeu també modifica

Referències modifica

  1. ↑ «Diari El Día» (en castellà). El Día, 19-02-1894, pàg. 1.
  2. ↑ RNE, DOCUMENTOS. «Barbieri, el arte músico en España» (en castellà), 29-07-2023. [Consulta: 15 novembre 2023].
  3. ↑ Gran Enciclopèdia de la Música (en català). Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, juliol del 1999. ISBN (84-412-0233-8). 
  4. ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 37, pàg. 524 (ISBN 84-239-4537-5)
  5. ↑ * Edita Enciclopèdia Espasa, vol. 36, pàg. 869. (ISBN 84-239-4536-7)

Bibliografia modifica

  • Emilio Cotarelo y Mori. Historia de la Zarzuela. Instituto Complutense de Ciencias Musicales. Madrid, 2003. Madrid, 2000. (castellà)
  • Carlos Gómez Amat, Historia de la Música Española. Siglo XIX. Colección Alianza Música, Alianza Editorial. Madrid, 1984. ISBN 84-206-8505-4 (castellà)
  • José Luis Téllez. Comentaris a la gravació Homenaje a Francisco Asenjo Barbieri, del segell discogràfic RTVE. (castellà)

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francisco Asenjo Barbieri
  • (castellà) El Poder de la Palabra Breu biografia i escolta gratuïta d'un fragment de El Barberillo de Lavapiés.
  • (anglès) Zarzuela! Breu biografia i sinopsi argumental d'algunes de les seues sarsueles


Premis i fites
Precedit per:
Pedro Antonio de Alarcón 		 
Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola
Cadira H
1892-1894 		Succeït per:
Segismundo Moret y Prendergast
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Francisco_Asenjo_Barbieri&oldid=32673135»