Ishin Shishi
L'Ishin Shishi (維新志士?) fou un grup d'activistes polítics japonesos del finals del finals del període Edo. El terme «shishi» es tradueix literalment com a «home d'elevat propòsit».[1] Eren defensors de la monarquia Meiji en oposició al shogunat. Els seus enemics naturals eren el Shinsengumi.
Història modifica
L'Ishin Shishi té el seu antecessor en el Meiji Ishin, que eren els dàimio dissidents de les províncies de Chōshū i Satsuma en conjunt amb camperols i samurais d'altres províncies amb la mateixa ideologia: l'abolició del shogunat Tokugawa i la restauració del poder central a Kyoto encapçalat per l'emperador i la cort imperial. El Meiji Ishin estaria liderat per tres homes: Nakaoka Shintarou, Sakamoto Ryoma i Toshimichi Ōkubo. El shogunat Tokugawa, en sentir el perill generat pel Meiji Ishin, va crear el Shinsengumi, força d'elit i policial encarregada d'exterminar a tot aquell que estigués involucrat amb el Meiji Ishin. Els líders i membres del Meiji Ishin per la seva banda, van començar a contractar espadatxins i samurais per protegir-se. Aquests mercenaris eren anomenats els Ishin Shishi. Van tenir lloc moltes i sagnants batalles entre els Shinsengumi i els Ishin Shishi. El més destacat combatent d'aquesta facció va ser Kawakami Gensai, un dels anomenats 4 hitokiri, que va assassinar tants homes que la gent el va començar a anomenar 'Hitokiri'.
Kyoto era un centre important per als shishi, que tenien influència sobre l'emperador Kōmei i en 1863 el van convèncer per emetre una "Ordre d'expulsió dels bàrbars". L'Ordre va situar el shogunat en una posició difícil, es produir atacs contra estrangers o els seus vaixells, i forces estrangeres i en represàlia les forces de Bakufu van poder expulsar la major part dels shishi de Kyoto, el seu intent de tornar el 1864 va ser rebutjat.[2]
Els shishi i altres rebels van continuar donant forma a la seva visió del nou Japó, i encara que veneraven l'emperador, no pensaven que ell jugués un paper actiu en el procés polític. La lluita política va arribar al seu punt culminant a finals de 1867. Es va arribar a un acord pel qual Tokugawa Yoshinobu mantindria el seu títol i una part del seu poder, però el poder legislatiu seria investit en una legislatura bicameral basada en el model britànic. L'acord es va trencar i el 9 de novembre de 1867, Yoshinobu va presentar oficialment la seva renúncia a l'emperador i va renunciar formalment deu dies després. El shogunat s'havia acabat.[3] Els fets es van precipitar quan el 3 gener de 1868 els rebels van prendre el control del Palau Imperial de Kyoto i l'endemà, van fer que l'emperador declarés la restauració del seu poder absolut.
Referències modifica
- ↑ Koschmann 1987, p. 3
- ↑ Siniawer, Eiko Maruko. Ruffians, Yakuza, Nationalists: The Violent Politics of Modern Japan, 1860–1960 (en anglès). Cornell University Press, 2015, p. 16. ISBN 9780801461859.
- ↑ Keene, 2002, p. 116.
Bibliografia modifica
- Koschmann, Victor. The Mito Ideology: Discourse, Reform, and Insurrection in Late Tokugawa Japan, 1790-1864 (en anglès). Berkeley: University of California Press, 1987. ISBN 0-5200-5768-6.
- Keene, Donald. Emperor of Japan: Meiji and His World, 1852–1912 (en anglès). Columbia University Press, 2002. ISBN 9780231123402.
- Shinsengumi: The Shogun's Last Samurai Corps, Romulus Hillsborough (2005) ISBN 0-8048-3627-2