Joaquín Ríos Capapé
Joaquín Ríos y Capapé (Figueres, Alt Empordà, 2 de juliol de 1898 - Madrid, 20 de juny de 1963) va ser un militar català que va intervenir de forma destacada en la Guerra del Rif i posteriorment en la Guerra Civil Espanyola. Durant la Dictadura franquista va ser capità general de València.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 2 juliol 1898  Figueres (Alt Empordà) |
| Mort | 20 juny 1963 (64 anys) Madrid |
 Capità general de la III Regió Militar | |
| 19 desembre 1953 – 26 gener 1962 ← Gustavo Urrutia González – Santiago Mateo Marcos → | |
| Activitat | |
| Ocupació | militar |
| Activitat | 1912-1963 |
| Carrera militar | |
| Lleialtat | .svg){kind=small} República Espanyola Bàndol Nacional Dictadura franquista |
| Branca militar |  Exèrcit de Terra |
| Rang militar |  Tinent General |
| Unitat militar |  Forces Regulars Indígenes de Melilla |
Premis | |
Biografia modifica
En 1912 va ingressar en l'Acadèmia d'Infanteria de Toledo, començant la seva carrera en l'Exèrcit. Va participar en la Guerra del Marroc i va formar part del grup de militars «africanistes». El juliol del 1936 es trobava destinat en el Protectorat del Marroc, amb el rang de comandant i al comandament del III Tabor d'Alhucemas pertanyent al Grup de Regulars Indígenes «Alhucemas» n. 5.[1]
Implicat en la conspiració militar, i seguint les ordres del coronel Juan Bautista Sánchez González,[1] el 16 de juliol va sortir sense autorització del seu aquarterament a Villa Jordana —prop del Penyal de Vélez de la Gomera— al capdavant de la seva unitat.[2] Aquella va ser la primera unidad que es va revoltar,[3] fins i tot abans de la revolta militar. Ríos Capapé es va dirigir a Villa Sanjurjo,[4] població que aconseguí capturar, i l'endemà va marxar a Melilla, incorporant-se a la guarnició de Melilla que ja s'havia revoltat contra la República. Després de l'esclat de la Guerra Civil, es va traslladar a la Península ibèrica i va participar en diverses operacions militars, prenent part en l'avanç franquista cap a Madrid, a la fi de 1936. En substitució del tinent coronel Delgado Serrano,[5] que havia estat greument ferit, Ríos Capapé va quedar al comandament del sector de la Ciutat Universitària de Madrid controlat per les forces franquistes. A partir de la primavera de 1937 va passar a manar la 18a Divisió de l'Exèrcit del Centre,[6] que agrupava a part de les tropes que assetjaven Madrid. Per llavors ja ostentava el rang de coronel.[6] Va ser el primer dels oficials franquistes que va entrar a Madrid pel pont de la Princesa a Usera en 1939, i això mai l'hi va perdonar Franco. Pocs mesos després del final de la contesa, a l'agost de 1939 va ser nomenat comandant de la 91a Divisió.[7]
Durant la Dictadura franquista va ascendir al rang de general de divisió, en 1943,[8] i posteriorment al rang de tinent general. Va ocupar diversos càrrecs, com a Capità general de la IX Regió Militar, Capità general de la VII Regió Militar, Capità general de la III Regió Militar i director de l'Escola Superior de l'Exèrcit.[9] Mentre era Capità general de València, el dictador Francisco Franco va ordenar Ríos Capapé que anés a Catalunya per dissuadir al tinent general Juan Bautista Sánchez González, capità general de Catalunya, perquè posés fi als seus contactes amb els sectors partidaris de restaurar la monarquia.[10][n. 1] Segons Mariano Aguilar Olivencia, Ríos Capapé pertanyia al grup d'oficials de les Forces armades que en realitat buscaven la «creixença» personal en l'exercici del seu càrrec.[12] En les memòries del general Latorre Roca s'afirma: “No és cap moralista –escriu Latorre– ja que a Madrid posseeix un bar al principi de la Gran Via, en què la ginebra, whisky i altres begudes de preu les introdueix des de Tànger a Espanya personalment en els seus molts viatges o endossa caixes als aviadors...”. I en aquest bar, que freqüentava la “bona societat madrilenya”, la seva dona proporcionava vals de gasolina d'estraperlo. De la seva estada a Tànger diu que “fa gala de tracte de favor entre l'element femení senar sant, juga grans quantitats en el cercle hebreu i també al pòquer amb la senyora de Orgáz [cap de l'Alt Estat Major]a Tetuan, té consells d'administració i ni tan sols és rumbós amb els diners aliens”[1] Falleció en Madrid en 1963.[9]
Família modifica
Durant la Dictadura franquista el seu fill Joaquín va ser nomenat Delegat d'informació i turisme a València.[13]
Condecoracions modifica
Gran creu de l'Orde de Sant Hermenegild
Gran Creu de l'Orde de Cisneros
Notes modifica
- ↑ Poc després d'aquesta entrevista a la qual també va assistir el general Muñoz Grandes, es va produir la mort en estranyes circumstàncies de Bautista Sánchez, en un hotel de Puigcerdà. El succés va generar nombrosos dubtes i sospites, i de fet van ser molts els que van implicar Ríos Capapé en un hipotètic assassinat del general Bautista Sánchez.[11]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 José Manuel Martínez Bande (2007). Los años críticos: República, conspiración, revolución y alzamiento. Madrid: Encuentro, pág. 259
- ↑ Carlos Rojas (1995). Muera la inteligencia! Viva la muerte!: Salamanca, 1936, Unamuno y Millán Astray frente a frente, Ed. Planeta, pág. 11
- ↑ Ángel Palomino (1993). Caudillo, Planeta, pág. 98
- ↑ Jesús Palacios (1999). La España Totalitaria: Las Raíces Del Franquismo: 1934-1946, GeoPlaneta, pág. 51
- ↑ José Manuel Martínez Bande (1982). La marcha sobre Madrid, Librería Editorial San Martín, pág. 335
- ↑ 6,0 6,1 Carlos Engel (2000). Historia de las divisiones del ejército nacional [1936-1939], Almena Ediciones, pág. 54
- ↑ Boletín Oficial del Estado núm. 245, pág. 4889 (2 de septiembre de 1939)
- ↑ José Enríque Varela (2004). General Varela: Diario de Operaciones, 1936-1939, Almena Ediciones, pág. 280n
- ↑ 9,0 9,1 Ayer falleció el Teniente general Ríos Capapé", ABC, pág. 53 (21 de junio de 1963)
- ↑ Enric Bordería (2000). La prensa durante el franquismo: represión, censura y negocio. Valencia, 1939-1975, Fund. Univ. San Pablo, pág. 221
- ↑ Enric Bordería (2000). La prensa durante el franquismo: represión, censura y negocio. Valencia, 1939-1975, Fund. Univ. San Pablo, pág. 222
- ↑ Mariano Aguilar Olivencia (1999). El ejército español durante el franquismo, Akal, pág. 87
- ↑ Francisco Pérez Puche, Vicente Lladró (1978). Fallas en su tinta (1939-1975), Prometeo, pág. 179