José Luis Zorrilla de San Martín
José Luis Zorrilla de San Martín (Madrid, 5 de setembre de 1891 — Montevideo, 24 de maig de 1975) fou un pintor i escultor uruguaià. El seu estil combina elements de l'estètica barroca i del modernisme.[1]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 5 setembre 1891 Madrid |
| Mort | 24 maig 1975 (83 anys) Montevideo (Uruguai) |
| Sepultura | Cementiri Central de Montevideo |
| Activitat | |
| Ocupació | pintor, escultor |
| Membre de | |
| Influències | |
| Obra | |
Obres destacables | |
| Família | |
| Fills | Guma Zorrilla, China Zorrilla |
| Pare | Juan Zorrilla de San Martín |
Biografia modifica
Inicis modifica
Era fill de l'escriptor Juan Zorrilla de San Martín plenipotenciari d'Uruguai a la Cort d'Alfonso XIII. Als tres anys es va traslladar a París, ciutat on va conèixer Carlos Federico Sáez. El 1898 es va radicar a Montevideo. Els seus primers retrats a l'oli daten del 1906 i mostren una gran influència de Sáez. Va cursar estudis al Cercle de Belles Arts amb el pintor Vicente Puig i posteriorment va rebre classes de l'escultor Felipe Bernini (1909). Entre 1911 i 1914, va realitzar les seves primeres exposicions en petits salons.[2]
Etapa europea modifica
Rep una beca del govern uruguaià el 1914, per estudiar a Múnic, però va haver de romandre a Florència sense arribar a destinació pel fet que es va desfermar la Primera Guerra Mundial. Va tornar a l'Uruguai l'any següent i va ingressar al Palau Legislatiu com a ajudant d'escultura. Va guanyar el Concurs Internacional per erigir el Monument al Gaucho el 1922[3] i ja casat amb Guma Muñoz del Campo, es va traslladar amb ella i les seves dues primeres filles - Guma i Concepción - a París, on va instal·lar un taller i va estudiar amb l'escultor Antoine Bourdelle.
El monument el va haver de fondre a Brussel·les, ja que el millor taller de fosa de la capital francesa estava ocupat en la realització de l'Alvear de Bourdelle, a qui més endavant es vincularia com a deixeble i com a amic. En aquest mateix any, va realitzar el Viejo Vizcatcha, sobre el personatge del Martín Fierro, i l'estàtua de José Gervasio Artigas al Paraguai.[4]
D'aquesta època és també "San José i el Nen", destinada a una església de l'illa Saint Louis. Paral·lelament concorria als tallers de Maillol, Despiau i Drivier. El 1925 va presentar La Font dels Atletes, al Saló de Tardor (actualment, ubicada al Parc Rodó de Montevideo), per la qual va rebre la Medalla de Plata.[5]
Retorn a Uruguai modifica
El 1925 va tornar a Uruguai ia l'any següent es va inaugurar el Monument al Gaucho. Obres dels anys següents: monument a la Batalla de Sarandí (1930), decoració de la capella de la presó de dones (1930), estàtua eqüestre del Crit d'Assenci (1936) i[3]l'obelisc als constituents de 1830 (també de 1936), agulla de granit de 41 metres d'alt, amb tres al·legories de bronze, instal·lat al Parc José Batlle i Ordóñez de Montevideo).
De 1930 és el monument jacent de Monsenyor Mariano Soler, Primer Arquebisbe de Montevideo, emplaçat a la Catedral d'aquesta ciutat. Va ser convidat a concórrer a l'Exposició de París de 1937 i declarat "hoste d'honor". El 1940, al seu torn, va ser convidat a viatjar als EUA, pel president Franklin D. Roosevelt.
El 1937 va guanyar el concurs internacional per al monument al General Julio Roca a Buenos Aires i va obrir un taller en aquesta ciutat per a la seva execució. L'obra va ser inaugurada el 1941 i es troba a la cantonada de l'Avinguda President Julio Argentino Roca i al carrer Perú. A la base revestida en marbre, es destaquen dues al·legories que representen la Pàtria i Treball, i en el coronament del monument s'erigeix l'escultura del General Roca muntant un cavall.[6]
El 1947 va realitzar l'estàtua d'Artigas que es troba al Banc de la República Oriental de l'Uruguai (inaugurada el 1949).
El monument a Artigas, encarregat pel govern d'Argentina, va ser realitzat el 1960, però la seva inauguració es va demorar fins al 1971.[7] El 1966, amb motiu d'inaugurar-se l'estàtua d'Artigas de peu, va ser convidat pel govern d'Itàlia a concórrer a l'acte i se li va atorgar el títol de Comanador. També va realitzar un Artigas amb destinació a Villa Borghese, a Roma (1967). El Vell Pancho, emplaçat a la plaça del carrer Llibertat de Montevideo, data de 1969.
Entre el 1940 i el 1961 va ser director del Museu Nacional d'Arts Visuals de Montevideo.
Va morir a Montevideo als 83 anys.
Referències modifica
- ↑ Bethell, Leslie. A Cultural History of Latin America: Literature, Music and the Visual Arts in the 19th and 20th Centuries (en anglès). Cambridge University Press, 1998-08-13, p. 444. ISBN 978-0-521-62626-2.
- ↑ «José Luis Zorrilla de San Martín: 5 de setiembre de 1891 - 24 de mayo de 1975» (en castellà). Museo Nacional de Artes Visuales. [Consulta: 20 març 2022].
- ↑ 3,0 3,1 Francés y Sánchez Heredero, José «El monumento al Gaucho, de Zorrilla San Martín : miradas españolas al arte americano». Revista nacional de educación, 1941. ISSN: 0034-8082.
- ↑ SAENZ, A. «MONTEVIDEO: CAPITALE INTELLECTUELLE DU NOUVEAU MONDE». Revue des Deux Mondes (1829-1971), 1960, pàg. 597–606. ISSN: 0035-1962.
- ↑ Montero, Miguel Alvarez. José Luis Zorrilla de San Martín: su obra y su taller (en castellà). Ediciones de La Plaza, 2001, p. 112.
- ↑ Martin Lobosco, Sergio «Monumento a Julio Argentino Roca: huellas del silencio» (en castellà). Derecho y Ciencias Sociales, 22, 09-04-2020, pàg. 1–17. DOI: 10.24215/18522971e066. ISSN: 1852-2971.
- ↑ Malosetti Costa, Laura «El retrato de José Gervasio Artigas : un ícono nacional». conicet.gov.ar, 2013.
Vegeu també modifica
Enllaços externs modifica
- Biografia de José Luis Zorrilla de San Martín Arxivat 2012-05-22 a Wayback Machine. (castellà)
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: José Luis Zorrilla de San Martín |