José María Pemán
José María Pemán y Pemartín (Cadis, 8 de maig de 1897 – 19 de juliol de 1981) va ser un escriptor espanyol i activista polític que va donar suport a les dictadures de Miguel Primo de Rivera i del general insurrecte Francisco Franco també va optar per l'opció monàrquica representada per Juan de Borbón.
Biografia modifica
Eix d'una família de caràcter conservador.[1] El seu pare, Juan Gualberto Pemán y Maestre (1859-1922), era advocat i va ser diputat conservador. Estudià Dret a Sevilla, on es doctorà amb una tesi titulada Assaig sobre les idees filosòfico-jurídiques de La República de Plató (1921).
Va ser soci des de molt jove del Casino Gaditano, de la Sociedad de Tenis[2] i de l'Ateneo Gaditano.[3] No va freqüentar la bohèmia literària espanyola ni la Residencia de Estudiantes ni els cercles lliurepensadors. La formació literària de Pemán va ser autodidacta. Al Casino Gaditano va consultar els 71 volums la Biblioteca de Autores Españoles, de Manuel Rivadeneyra. Va entrar en contacte amb la poesia de Gabriel y Galán (1870-1905) i la de Julio Cejador y Frauca. Als Jocs Florals de Sanlúcar de Barrameda (agost de 1922), als quals va ser el mantenidor el periodista José Ortega Munilla, va obtenir la «flor natural» amb una composició titulada El viático. Va conèixer Ángel Herrera Oria, que li va permetre escriure al periòdic El Debate.
La dictadura (1923-1930) modifica
El 1923 s'estableix a Espanya la dictadura de Primo de Rivera[4] propiciada pels militars per defensar el rei espanyol per les seves responsabilitats en el Desastre d'Annual, en la guerra de Marroc. L'Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACdeP) va ser fundada el 1909 pel jesuïta P. Ayala amb l'organització d'Ángel Herrera Oria.
Pemán va ser designat, el maig de 1925, secretari del centre de Cadis per Ángel Herrera Oria, qui més tard va ser nomenat cardenal de l'església catòlica. El 1928 ja era president de l'ACdeP a Cadis[5] José María Pemán i el seu cosí José Pemartín estaven emparentats amb el dictador Primo de Rivera i van estar entre els principals propulsors de la doctrina oficial de la dictadura. Va ser nomenat secretari de l'Assemblea Nacional Consultiva primorriverista i, poc abans, l'octubre de 1927, president polític a Cadis del Partit Unión Patriòtica.[6]
La República modifica
Des del periòdic local gadità La Información Pemán havia defensat el seu paradigma ideològic antiliberal i antiigualitari, construït sobre el tetralema «Família, Pàtria, Religió i Monarquia». Poc més tard el seu monarquisme es va radicalitzar i defensava postures clarament feixistitzants. Va incrementar la seva activitat fins al punt que José Ortega y Gasset el va qualificar com «aquest pul·lulant senyor Pemán».[7][8] L'agost de 1932 hi va haver el fallit cop d'estat conegut com la Sanjurjada. Pemán fugí a Gibraltar.
L'estrena del seu drama en vers El divino impaciente en el teatre Beatriz de Madrid (1933) va tenir un gran èxit polític.
El gener de 1933 Pemán i altres funden el partit polític Renovación Española el qual defensava la restauració d'Alfons XIII (del qual serien líders Antonio Goicoechea i José Calvo Sotelo). Ramiro de Maeztu el va qualificar com «El màxim orador de les Espanyes».
A partir de l'aixecament militar de 18 de juliol de 1936 Pemán es va posar immediatament a les ordres del comandant insurrecte marqués de Casa Arizón, a Jerez de la Frontera. Com a propagandista, es creu que Pemán inspirà la semàntica del bàndol sublevat, com les de Mártir, Cruzada i Movimiento Nacional.[9] Apologeta catòlic de l'ordre i el cabdillatge, Pemán es definiria si mateix com un falangista: «meitat poeta, meitat monjo».
Pemán va ser un entusiasta reporter de guerra destacant junt a El Tebib Arrumi (Víctor Ruiz Albéniz) i el famós locutor de ràdio Bobby Deglané.[10] Al punt àlgid del seu carisma, al començament de la guerra va ser triat per Franco (23 d'octubre de 1936) per a la «simpàtica missió» d'anunciar a les Espanyes la imminent conquesta de Madrid.[11]
El maig de 1938 viatjà a Roma junt amb José Millán Astray.[12] A la tornada va fer grans elogis de Benito Mussolini: «aquella figura que lleva en sí el secreto del Destino…» Camilo José Cela va dir de Pemán: «No crec que cap poeta contemporani hagi vist més diàfanament el ser i el sentir de la poesia».[13]
Pemán col·laborà també amb els departaments de propaganda de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Pel que fa a les cuines de l'Auxilio Social va escriure l'octubre de 1939 aquesta frase cruel: «ésta es generosa guerra al revés, en la que son los conquistados los que reciben el botín».[14]
La Real Academia Española modifica
El 26 de març de 1936 Pemàn va ser nomenat membre de la Real Academia Española, encara que la guerra civil aturà el seu ingrés i no llegí el seu discurs fins al 1939.[15]
Referències modifica
- ↑ Casas de Ciria, Ignacio «Cesar Pemán Pemartín» (en castello). La Voz de Cádiz, 04-07-2010.
- ↑ Casas de Ciria, Ignacio «Cien años del Real Club de Tenis» (en castellà). La Voz de Cádiz.
- ↑ Ateneo Gaditano.
- ↑ Pulandzàs, Nikos. Fascismo y dictadura (en castellà).
- ↑ «A.C.N. de P, 20 de març de 1928».
- ↑ (en castellà) ABC, 12-10-1927, pàg. 17.
- ↑ Ortega y Gasset, José «Este señor Pemán…». Luz, 19-04-1932, pàg. 3.
- ↑ Pemán, J.M. «De un pululante a un olímpico» (en castellà). ABC de Sevilla, 30-04-1932, pàg. 23.
- ↑ Álvarez Chillida, p. ‘cruzada’ pág. 55; ‘movimiento nacional', pág. 69.
- ↑ García Bertolín, J.R. «La batalla del Ebro por Bobby Deglané». Levante - EMV, desembre 2003. «Bobby Deglané i Pemán col·laboraren en la revista de Falange Vértice»
- ↑ Martínez Bande, José Manuel. El Frente de Madrid (en castellà). 1a ed. Barcelona: Caralt, 2007, p. 89. ISBN 8421757288.
- ↑ Representación española a la Italia fascista. «Mussolini-Pemán-Millán Astray». Arxivat de l'original el 2013-09-21. [Consulta: 19 gener 2013].
- ↑ Camilo José Cela. Obras completas de Pemán (en castellà). volum I, 1947, p. 1155–1156.
- ↑ Molinero Ruiz, Carme. La captación de las masas: política social y propaganda en el régimen franquista (en castellà). (2a edició 2008), 2005, p. 46. ISBN 9788437622804.
- ↑ Pariente, Angel. Diccionario bibliográfico de la poesía española del siglo XX (en castellà). Editorial Renacimiento, 2003, p. 23. ISBN 8484721094.
Bibliografia modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: José María Pemán |
- Alberti, Rafael. La arboleda perdida. Barcelona: Rba editores, 1994. ISBN 84-473-0098-6.
- Álvarez Chillida, Gonzalo. José María Pemán : pensamiento y trayectoria de un monárquico, 1897-1941 (en castellà). Cadis: Universidad de Cádiz, Servicio de Publicaciones, 1996. ISBN 8477863059.
- Box Varela, Zira. La fundación de un régimen. La construcción simbólica del franquismo (Tesis doctoral) (en castellà), 2008. ISBN 978-84-692-0998-1.
- Ciriza Coscolín, Marisa Luisa. Biografía de Pemán (en castellà). Madrid: Editora Nacional, 1974. ISBN 8427611889.
- Correa Ramón, Amelina. Poetas andaluces en la órbita del Modernismo: diccionario (en castellà). Ediciones Alfar, 2001. ISBN 9788478981861.
- Machado, Manuel. José María Pemán: Unos versos, un alma y una época (en castellà), 1940.
- Pensado, Berta. Pemán y Foxá (en castellà). Madrid: Publicaciones Españolas, 1954.
- Pettengui, J. Aquiles «La enseñanza derrotada: depuración y represión del magisterio en la provincia de Cádiz (1936-1945)» (en castellà). Quorum Libros, 2005, pàg. 89.
- Preston, Paul. L'Holocaust espanyol: odi i extermini durant la Guerra Civil i després. 1a ed. Barcelona: Base, 2011. ISBN 9788415267232.
- Trapiello, Andrés. Las armas y las letras: Literatura y guerra civil (1936-1939) (en castellà). Madrid: Grupo Planeta, 2019, p. 668. ISBN 9788423355594.
- Chillida, Gonzalo Álvarez; Gómez, Javier Tusell. Pemán: un trayecto intelectual desde la extrema derecha hasta la democracia. Grupo Planeta, 1998. ISBN 9788408027423.
Enllaços externs modifica
- [Enllaç no actiu]Artículos periodísticos de José María Pemán Arxivat 2008-03-25 a Wayback Machine..
- Alféreces Provisionales. Héroes de Leyenda.
| Premis i fites | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Emilio Cotarelo y Mori |
 Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola Cadira i 1939-1981 |
Succeït per: José García Nieto |