Josep Maria Batista i Roca
Josep Maria Batista i Roca (Barcelona, 26 de juny de 1895 [1] - Barcelona, 27 d'agost de 1978) fou un historiador, etnòleg i polític català.[2][3] És considerat un dels fundadors de l'antropologia de base científica a Catalunya.
 Monument a Josep Maria Batista i Roca, al carrer Batista i Roca, Barcelona.  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 23 juny 1895 Barcelona |
| Mort | 27 agost 1978 (83 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | historiador, etnòleg |
| Membre de | |
| Participà en | |
| 12 maig 1934 | Manifest per la conservació de la raça catalana |
Família modifica
Nasqué al Barri de la Ribera a Barcelona el 1895. Fill de Joan Batista i Garriga natural de Sant Andreu de Palomar i d'Assumpció Roca i Heras (germana de Josep Maria Roca i Heras) natural de Barcelona.
Biografia modifica
Estudià dret i també lletres a la Universitat de Barcelona des del 1911, on fou un dels fundadors de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya el 1917.[3] Allí va fer amistat amb Francesc Cambó i Batlle. Des del 1914 era membre de Centre Excursionista, de la secció de folklore del qual va ser secretari.[2]
Residí alguns anys a Londres i a Oxford, on es dedicà a l'etnologia. També hi va publicar un catàleg de les obres lul·lianes d'Oxford (1915-1916), i començà les seves recerques, continuades posteriorment, sobre la situació dels exiliats catalans a Anglaterra i Occitània durant el segle xix.[3][2] Allí el va sorprendre la Primera Guerra Mundial i va estar un temps a Dublín, on fou influït pel moviment nacionalista irlandès. Al tornar, fou un dels introductors de l'escoltisme als Països Catalans,[3] juntament amb el doctor Pere Gabarró i Garcia, fundant el 1927 (i posteriorment impulsà amb Mn. Antoni Batlle[4]) l'organització dels Minyons de Muntanya,[3] de la qual fou Cap escolta nacional fins al 1959. També fou un dels fundadors de la revista "Excursionisme" publicada breument entre 1928 i 1930.[2] El 1926, després de la detenció de l'escamot de la Bandera Negra que va intentar assassinar Alfons XIII d'Espanya en el complot de Garraf, Batista i Roca es va fer càrrec de la Societat d'Estudis Militars (SEM), que va intentar convertir en ORMICA (Organització Militar Catalana), i que va integrar el Grup 1640, organització secreta i clandestina. També fou el fundador de l'agrupació patriòtica Palestra,[3] força influïda pels sokols txecs i eslovacs.
Quan Francesc Macià i Llussà proclamà la República Catalana el 14 d'abril de 1931, va crear amb Pere Màrtir Rossell i Vilar i amb Miquel Arcàngel Baltà i Botta una Guàrdia Cívica entorn el President, per a defensar la República Catalana acabada de constituir,[2] amb la pretensió que amb el temps esdevingués una Guàrdia Nacional de Catalunya. Durant els Fets del sis d'octubre de 1934 va donar suport a la proclamació del president Lluís Companys i Jover. Més tard, el 23 de juny de 1938, faria gestions a Londres com a delegat de la Generalitat de Catalunya amb Nicolau Maria Rubió i Tudurí per tal d'aconseguir signar un armistici que aïllés Catalunya d'una Espanya que veia ja en mans de Franco.
En completar-se l'ocupació franquista de Catalunya el 1939 es va exiliar a Anglaterra, on fou professor d'història al Trinity College de la Universitat de Cambridge.[3] Com a tal, fou l'encarregat d'escriure el capítol sobre la crisis hispànica de l'inici de l'edat moderna espanyola del The New Cambridge Modern History.[2] Allí va conèixer Arnold Joseph Toynbee. Profundament nacionalista, va promoure la formació d'una escola d'investigadors anglesos sobre temes catalans creant l'Anglo-Catalan Society,[3] va representar el PEN Club català, i també defensà els drets de Catalunya a la UNESCO i a altres instàncies internacionals. Políticament fou molt actiu entre els exiliats catalans a Anglaterra: El 1940 fou secretari del Consell Nacional de Catalunya a Londres, sota la presidència de Carles Pi i Sunyer.[3][2] Posteriorment fou el principal promotor del Consell Nacional Català, sorgit de la I Conferència Nacional Catalana celebrada a Mèxic el 1953,[3][2][5] juntament amb Gaspar Alcoverro, Joan Ballester i Canals, Carles Muñoz Espinalt i Joan Lucas i Masjoan.
Mort el dictador, l'any 1976 va poder tornar de l'exili, tot i que es va manifestar críticament sobre el pacte amb els franquistes que va caracteritzar la Transició.[3] Des d'aleshores va contribuir a la coneixença de Catalunya en els àmbits internacionals, creant per exemple la Unió Federalista de les Comunitats Ètniques Europees.[2] El 1977 va promoure un intent de crear un moviment popular d'agermanament occitano-català creant l'entitat cultural Centre d'Agermanament Occitano-Català, juntament amb Enric Garriga i Trullols i Joan Amorós, del qual va participar en la seva primera assemblea constituent com a president.[6]
Un temps després de la seva mort fou implicat amb Jaume Martínez Vendrell i Manuel Viusà i Camps en la creació d'EPOCA, fet que no ha estat mai aclarit.
Obres modifica
- Rabindranath Tagore, poeta bengalí (1918)
- Raça, Poble i Nació, article a Revista de Catalunya, 1926
- Manual d'excursionisme (1927)
- La desintegració d'Espanya i les idees de Toynbee (1968)
- La formació històrica de l'Estat Espanyol
Llegat modifica
La seva biblioteca personal es pot consultar a la Biblioteca de Catalunya. Aquest donatiu comprèn uns 1.400 documents sobre història de Catalunya i història en general. El seu fons personal es troba dipositat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. Consta de correspondència rebuda o/i escrita per Josep M. Batista i Roca, documents diversos, documents de diferents institucions polítiques i culturals i escrits d'ell de l'època del seu exili.
Referències modifica
- ↑ «Registre de Naixements.1895.Núm.de registre 3671 Jutjat Barceloneta». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, 26-06-1895. [Consulta: 23 juny 2019].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 L'Enciclopèdia.cat
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 Mestre, 1998: p. 111 "Batista i Roca, Josep Maria"
- ↑ «| Genís Samper 2008 a “Dues vides entrellaçades. Biografies de Mossès Batlle i de J.M. Batista i Roca”». Arxivat de l'original el 2014-02-22. [Consulta: 12 maig 2013].
- ↑ Josep M. Ainaud, 1993: p. 169
- ↑ «Josep Maria Batista i Roca». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Bibliografia modifica
- Ainaud, Josep Maria. Cent anys de catalanisme. Generalitat de Catalunya, 1993, p. 169. ISBN 8439323786.
- Castells, Víctor. El 6 d'octubre, Palestra i Batista i Roca. Barcelona: Ed. Rafael Dalmau, 2000.
- «Josep Maria Batista i Roca». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.. ISBN 84-297-3521-6.
- Samper, Genís «“Dues vides entrellaçades. Biografies de Mossèn Batlle i de J.M. Batista i Roca”». Monogràfic nº2: =“Dues vides entrellaçades. Biografies de Mossèn Batlle i de J.M. Batista i Roca”. Edició de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, data=2008. Arxivat de l'original el 2014-02-22 [Consulta: 12 maig 2013]. Arxivat 2014-02-22 a Wayback Machine.
- Correspondència i altre documentació personal de Josep Maria Batista i Roca 1957-1975. Barcelona : CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, 2011.
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Josep Maria Batista i Roca |
- El fet diferencial Arxivat 2007-09-28 a Wayback Machine. Conferència de Joan Triadú, a Cantonigròs, agost de 1992
- Web del Consell Nacional Català (1953 - 2007) Catalan National Council
- Resum d'història del CNC per Víctor Castells. 2005 Arxivat 2018-10-24 a Wayback Machine.
- Resum de Biografies dels fundadors i membres del CNC a l'exili. Edicions del CNC, 2007 Arxivat 2010-10-01 a Wayback Machine.
- «Fons personal Josep Maria Batista i Roca de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona». Arxivat de l'original el 2010-07-26. [Consulta: 10 març 2010].
- Fons Josep Maria Batista i Roca de la Biblioteca de Catalunya